Què pensa la CUP?

Són, sens dubte, el gran enigma de la política catalana. Quan es negocien els pressupostos del 2017, una altra prova de foc per al procés, EL TEMPS ha volgut analitzar a fons els fonaments ideològics de la CUP, la força sobre la qual pivota, de fa un any i escaig, l’estabilitat del Govern presidit per Carles Puigdemont. Més enllà dels tòpics, són uns grans desconeguts, i aquest dossier tracta d’endinsar-s’hi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’ençà de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015 que les Candidatures d’Unitat Popular es troben al centre del convuls debat polític principatí. L’aritmètica parlamentària en el si de les forces independentistes ha convertit els deu diputats de la CUP en l’instrument indispensable per a qualsevol acord amb el Govern −i per a la culminació del procés independentista a port. L’ascens polític de la CUP ha suposat que una certa esquerra obtingui una representació amplificada en l’escenari polític. Sense una majoria parlamentària, la coalició de Junts pel Sí i el seu govern han convertit els deu diputats cupaires en la clau de volta de l’edifici que ha de permetre la secessió. El preu que cal pagar ha quedat palesament clar: decapitació del candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i dures i intenses negociacions per a cada projecte del Govern, inclosos els pressupostos.

De sobte, el braç polític d’una esquerra independentista bregada en decennis d’agitació anticapitalista i política als carrers s’ha convertit en la més respectable i central de les organitzacions polítiques del sistema autonòmic que justament pretén destruir. La llarga marxa de la CUP, dels casals i ateneus als ajuntaments, i dels ajuntaments al Parlament català, culmina en la preparació del referèndum d’autodeterminació al costat del Govern. Dia rere dia, la premsa i l’opinolatria aborden incessantment què fa i què ha dit la CUP, i com la seva centralitat condiciona el rumb dels esdeveniments. I mentre l’opinió s’acarnissa amb cada persona, cada acció de la CUP, hi ha una pregunta que roman esquiva: què pensa la CUP?

Els pilars ideològics de la CUP

La trajectòria existencial de la CUP ha estat marcada per l’acció, la reinvenció i la confluència organitzativa. Tot i la inclinació per l’agitació política al carrer, això no obstà, ni de bon tros, perquè l’esquerra independentista abandonés la teoria. En Unitat popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres (2012), l’historiador i avui diputat cupaireAlbert Botran traça una genealogia d’independència i socialisme profundament marcada pel contingut i debat ideològics. La CUP no és solament un projecte de llarg abast, una construcció complexa, lenta i amb revolts, sinó que també és la construcció d’un espai de sociabilitat i una maduració i redreçament ideològics en la crisi global de l’esquerra postsoviètica.

Per a Botran, la CUP i els seus embrions polítics anteriors o en paral·lel a la seva existència, van haver de trobar la seva cultura i el seu espai polítics. Això significava diferenciar-se de l’esquerra parlamentària que provenia del front antifranquista i del marxisme lligat als partits comunistes clàssics. L’únic espai viable d’agitació i lluita polítiques que s’obria −tant per capacitat d’organització com per model ideològic− era l’espai municipal. L’impacte local afavoria una lluita de proximitat que permetia emprar la militància amb més efectivitat, alhora que s’entronitzaven nous mecanismes de decisió. Amb l’adopció del municipalisme, el món que s’ha acabat estructurant a redós de la CUP s’ha definit nítidament per un assemblearisme obert en tots els processos de decisió. La vertebració assembleària −també inclosa en la definició orgànica de la CUP− sosté verament l’edifici ideològic de la CUP a tots els nivells.

La diputada cupaireAnna Gabriel i Joan Teran ofereixen una visió completa de la simbiosi entre municipalisme i assemblearisme al seu article “Municipalisme: propostes per a la ruptura” publicat el 2014 dins la revista Perspectives. Per a Gabriel i Teran, l’element fonamental del “municipalisme d’alliberament” és l’autoorganització popular i de base. Això implica una maximització de l’espai local que ateny un individu de manera més directa, en el que Gabriel i Teran consideren les parts abandonades del sistema. La seva definició poa directament de la cultura política anarquista clàssica, amb referències directes a la revolució de 1936, el paper de la CNT i, addicionalment, del moviment veïnal antifranquista. A partir d’aquest substrat, consagren el municipalisme com un model de transició a una “societat comunal”. L’erosió del sistema institucional se sostindria a partir de la creació d’espais alliberats i comuns en els quals s’avançaria l’aplicació de la societat futura. Així, la gestió del poder institucional local consistiria en el seu propi desmantellament mitjançant el retorn progressiu del poder i la gestió polítics a la comunitat. La comunitat, per descomptat, es defineix a partir d’unes etèries “classes populars”, sense que es resolgui ni la qüestió de classe, ni la situació de la burgesia. El desplaçament de l’eix de poder de la institució al carrer on la CUP es forja com a poder popular es manté més enllà de les tensions i contradiccions que puguin aparèixer.

Hegemonia, majoria social i lluita de classes són alguns dels temes complexos en la conceptualització del municipalisme i assemblearisme cupaires −elements sensibles per a un programa i una pràctica a nivell nacional de Països Catalans. La CUP és fidel als orígens resistencials de la sociabilitat de casals i ateneus, de cultura i oci juvenil alternatius del decenni de 1990 que Botran descriu al seu llibre Unitat Popular. La CUP els manté com l’experiència primordial del poder assembleari i popular, que passa necessàriament per l’escala local. La irrupció al Parlament eixampla la qüestió teòrica irresolta d’una presa de poder a escala únicament nacional. Més enllà d’aquestes qüestions, el gran tabú dins l’entramat teòric cupaire és la referència al socialisme. Oficialment, la CUP es defineix com una organització política socialista. Però l’eufemisme abunda. No solament la teoria política és netament post-, sinó que també es practica la substitució lèxica de conceptes de l’esquerra clàssica. Si la CUP proposa socialisme, per què no parla obertament de socialisme?

Diputats de la CUP al Parlament de Catalunya Diputats de la CUP al Parlament de Catalunya

En gran mesura, la CUP no parla massa de socialisme perquè parla d’unitat popular. Dins una esquerra relativament recent, s’ha estès molt l’ús del terme unitat popular com una mena de substitució del terme socialisme. La unitat popular agrupa des de la transformació social en si fins al moviment polític i social transformador. Alhora, la unitat popular és la representació de la unitat política d’una majoria de la població, una mena de poble conceptual en el qual hi ha exclosos el seu element dominador. És com si es volgués tipificar el proletariat sense esmentar-lo, ampliar-ne l’abast popular i mitigar la rellevància de la lluita de classes en tant que concepte central del moviment transformador. El poble s’uneix per lluitar contra l’enemic abstracte que mou el poder del sistema en el capital. I és en aquesta unió del poble que es forja tant el moviment com la societat nova que ha de venir. En suma, la unitat popular és la fusió conceptual del proletariat, el partit i el socialisme. I inclou totes les altres lluites i tots aquells altres sectors populars de mal encaixar dins les velles categories marxistes. En el debat que la CUP va tenir el 2009 sobre la seva definició bàsica, les tres ponències en discussió van optar per l’ús i centralitat del terme unitat popular.

La vaguetat del socialisme de la CUP i l’amplitud de la unitat popular afavoreixen la convivència de propostes econòmiques i socials moderadament divergents. D’una banda, dins la CUP es pot trobar una esquerra de les petites coses i un resistencialisme reformista, ben exemplificat pel regidor cupaire de Girona Lluc Salellas i el seu llibre No t’espanti aquest vent. Reflexions per a una esquerra del segle XXI (2016). D’una altra, existeix un nucli molt més articulat i definit, que planifica globalment un programa de transició i transformació socialistes. És el cas de l’economista i ex-diputat cupaire Josep Manel Busqueta i l’entorn del Seminari Taifa d’economia crítica. Busqueta a L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada (2013) i al llibre-conversa amb Pau LlonchConversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta. Fre d’emergència (2014) desgrana una crítica sistematitzada del sistema capitalista i estableix les línies mestres d’un Govern d’unitat popular. No solament discuteix la inserció del municipalisme i assemblearisme dins la dinàmica d’un Estat controlat per l’esquerra, sinó que desgrana totes les polítiques econòmiques i socials socialitzants. Amb el model del socialisme llatinoamericà molt present, Busqueta parla obertament d’una revolució definida i conceptualitzada, dins una tradició marxista post-.

Al dellà de tot el pensament polític i social de la CUP roman una qüestió capital: el projecte nacional. La CUP i les organitzacions afins són les úniques amb una explícita vocació nacional, és a dir, de la nació dels Països Catalans. La CUP ha adoptat el pensament de Joan Fuster i la seva “reconstrucció nacional” en el concepte dels Països Catalans d’una manera plena −fins a la superació de la vetusta idea de la Catalunya Gran, encunyada per Prat de la Riba. La fidelitat cupaire a la reconstrucció nacional de Fuster s’expressa en la ruptura de l’eix nacional, de Catalunya als Països Catalans. La vocació de la CUP per a la independència d’una àrea catalana més enllà de Catalunya s’ha materialitzat en l’expansió cupaire al País Valencià i Mallorca, a més de Perpinyà.

Semblantment, la CUP és influïda pel model basc en el projecte nacional dels Països Catalans i el seu alliberament. La influència del Vasconia (1963) de Federico Krutwig no és negligible, atesa la seva influència en la concepció nacional d’un Euskal Herria de tots els territoris bascos tant a Espanya com a França, i de Navarra. A més, Krutwig exporta al context europeu la noció d’alliberament nacional que s’havia forjat en la descolonització d’Àsia i Àfrica −fins al punt de parlar d’una descolonització interna d’Europa. El moviment abertzale derivat de l’alliberament nacional basc i la seva confluència socialista s’ha de tenir permanentment present en la mateixa conceptualització i formació de l’esquerra independentista catalana i de la CUP.

La CUP dins el panorama socialista internacional

En l’actual ressorgiment tímid de l’esquerra global, s’observa com el món anglosaxó assoleix un cert lideratge. Justament, el que aquesta nova esquerra ven explícitament és socialisme. El moviment intel·lectualment més potent s’ha creat a redós de la publicació americana Jacobin Magazine i els millennial marxists −la generació de joves marxistes confessos. Influïts pel marxisme clàssic i el marxisme analític del sociòleg americà Erik Olin Wright, el grup de Jacobin cerca la construcció d’un moviment de masses per al socialisme −mitjançant la creació d’una gran, unificada i hegemònica organització socialista americana.

Gabriela Serra, Eulàlia Reguant i Albert Botran Gabriela Serra, Eulàlia Reguant i Albert Botran / Efe

Lluny queden de Jacobin i els millennial marxists tant Podemos com la CUP. La noció d’hegemonia d’Ernesto Laclau que Podemos empra per a l’assalt al poder és poc estimada dins el socialisme anglosaxó per l’ambivalència i el perill que suposa de liquidar postulats ideològics considerats irrenunciables. A l’altre extrem, la CUP és observada com un fenomen tardà del folk-politics. Per a Alex Williams i l’economista Nick Srnicek el folk-politics és l’esquerra que advoca per horitzontalisme, localisme, nostàlgia i resistència. Això coincideix amb l’assemblearisme, municipalisme i resistencialisme de la CUP. En l’esquerra post-, bregada en l’hegemonia neoliberal de la fi de la història, aquests trets han suposat la construcció d’una separació del món en una cultura política i una sociabilitat pròpies −com els casals i els ateneus. Així, l’esquerra post- salvaguarda una autonomia i una aparença revolucionària, que advoca per qüestions menors sense abordar les grans, complexes i abstractes qüestions que llargament encara la societat. Segons Williams i Srnicek, el folk-politics no té cap futur per a la consecució d’una transformació socialista.

Malgrat la tendència global d’una esquerra que emprèn una direcció sensiblement diferent a la que segueix la CUP, el model de la CUP ha recollit −i continua recollint− èxits del seu característic model. La consolidació municipal i parlamentària a Catalunya estableix les bases per a una construcció d’una ideologia cupaire vaga, genèrica i plural que, tard o d’hora, acabarà cristal·litzant en un producte pragmàtic assimilable al producte teòric dels millenial marxists. I això s’haurà de fer sense oblidar que la CUP és un moviment d’alliberament nacional per a una nació en reconstrucció. Igualment, tard o d’hora, la CUP haurà de decidir quina relació vol tenir amb el concepte tabú del socialisme −sigui de la tendència que sigui. És una assignatura pendent ara que el socialisme reneix amb força en un món capitalista neoliberal minat per les creixents desigualtats dels països occidentals.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.