Entrevista

Lluís Rabell: "Si Valls fa alcaldessa a Colau, benvinguts siguin els seus vots"

Després de liderar, entre 2015 i 2017, el grup parlamentari Catalunya Sí que es Pot, Josep Lluís Franco Rabell (Barcelona, 1954) va tornar a ser militant de base dels Comuns. Ara és un dels qui defensen que Ada Colau s’ajude dels suports de Manuel Valls per continuar a l’Alcaldia de Barcelona. Veí de l’esquerra de l’Eixample, Rabell és un dels pocs que fan públic aquest desig quan la cúpula dels comuns guarda silenci i evita pronunciar-se, de moment, sobre si Ada Colau ha d’entendre’s amb Esquerra Republicana o amb el PSC, amb el permís incòmode, en aquest últim cas, de l’exprimer ministre francès.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A què es dedica vostè, actualment?

Estic a punt d’esdevenir pensionista i col·laboro amb la Federació d’Associacions de Veïns, en una escola de formació de quadres del moviment veïnal. També escric articles, preparo conferències i xerrades... I pel que fa a l’activitat política estic en un segon terme. Continuo en l’òrbita dels Federalistes d’Esquerra, al corrent federalista dels comuns.

Com valora la tasca de l’Ajuntament de Barcelona durant la legislatura en què ha governat Ada Colau?

Crec que la legislatura, com totes, va tenir llums i ombres. Va arrencar amb una aspiració i una esperança de canvi, d’un gir cap a unes polítiques de més cohesió social, però també ha tingut les seves limitacions. Primer, en la mateixa correlació de forces. El Govern d’Ada Colau ha estat en minoria i això planteja, objectivament, moltes dificultats. Hi ha hagut, alhora, esforços notables de fer una major inversió social i unes polítiques de protecció social més marcades. Els debats exageren les zones d’ombra, però hi ha hagut un intent de fer una política d’habitatge que respongués a una problemàtica greu de la ciutat. No s’ha pogut anar massa lluny, perquè dels habitatges promesos no se n’ha pogut fer de titularitat pública més que una part, però almenys sí que s’ha plantejat amb força el debat sobre l’habitatge i la necessitat de regular-lo i de desenvolupar un pacte de lloguer com una política necessària i central per a la cohesió social. És cert que tot això ha tingut limitacions i també, que les tensions nacionals han jugat a la contra. El Govern de coalició entre Barcelona en Comú i PSC es va trencar per pressions relacionades amb aquestes tensions. Això ha sigut negatiu, perquè va afeblir el Govern i el seu marge de maniobra va quedar limitat.

Per tant, vostè no hauria trencat amb el PSC.

Ja vaig dir al seu moment que això em semblava un error seriós i que tindria conseqüències. Primer, perquè era afeblir el Govern municipal. El debat sobre la qüestió nacional havia de quedar al marge de l’acció compartida de Govern municipal. Tanmateix, les pressions emocionals d’aquella tardor tan calenta que vam tenir el 2017 va fer que això es trenqués. Crec que va ser un error i que a partir d’ahí el Govern va tenir més problemes per tirar endavant els seus projectes, per aprovar coses, per tenir els suports necessaris... Tot per una lògica implacable, perquè si col·loques a l’oposició a un aliat de Govern, llavors l’aliat té la necessitat de reivindicar-se.

Esperava que Ada Colau tornara a guanyar les eleccions?

Tothom sabia que el resultat seria molt ajustat, per la mínima. Ja va passar en les anteriors eleccions, quan Colau es va imposar a Xavier Trias per 17.000 vots. Això, en una ciutat com Barcelona, és una diferència molt ajustada. I malgrat els esforços fets pel Govern d’Ada Colau, és cert que un cop més el procés ha tingut la seva incidència, s’ha barrejat en el debat de la ciutat. Era inevitable. Estem parlant de Barcelona, que en si mateixa és un objectiu estratègic per tothom. El camí que prengui la ciutat marca tendència nacional, té projecció europea i impacte a nivell d’Estat. I els problemes polítics acaben barrejant-se en el debat municipal. Això feia pronosticar, com finalment s’ha produït, un resultat molt ajustat que ha tingut a veure, segurament, amb el fet que una part de l’electorat, sobretot de les barriades més humils de Barcelona que havien portat Ada Colau a l’Ajuntament el 2015, aquest cop s’han desplaçat notablement cap al PSC en un retorn d’aquest electorat. Aquest retorn té més a veure amb el fet que els socialistes han fet una campanya municipal insistint que no permetrien un alcalde independentista. Això ha pesat en aquest resultat i ja es preveia que els resultats fossin més ajustats.

Pel que fa a la situació, a dins dels comuns, pensa que hi ha més gent disposada a entendre’s amb Ernest Maragall o a acceptar els vots de Manuel Valls perquè Colau continue a l’alcaldia amb el suport, també, dels socialistes?

Aquí es pot produir una qüestió una mica complexa. Jo soc fermament partidari de refer l’acord de govern amb el PSC i que l’Ada Colau es postuli com a alcaldessa. Si això suposa que la votarà Manuel Valls, benvinguts siguin els seus vots. Crec que és el que correspon. Les eleccions municipals han dibuixat un mapa complex, però en què es percep una majoria progressista, d’esquerres, i al mateix temps les forces independentistes han tingut un cert retrocés, malgrat el que vulgui explicar el Govern de la Generalitat. Crec que la resposta més democràtica a les eleccions és aquesta: Ada Colau alcaldessa amb els socialistes i amb el suport, que no és ben bé un suport, sinó uns vots d’investidura, de Manuel Valls. No seria un pacte. Manuel Valls fa una política intel·ligent amb aquest gest, marca perfil propi.

I això no generaria malestar a dins dels comuns? Sembla un pacte contra natura.

Hi ha un debat a dins de Barcelona en Comú i aquí hi pot haver una certa discordança. Perquè si hi ha un debat entre el que són quadres, activistes, la franja militant activa de Barcelona en Comú, quan baixes a la base electoral d’aquest espai jo crec que és nítidament favorable a una continuïtat del Govern d’Ada Colau amb els socialistes i no li planteja cap problema moral que això es faci amb els vots d’una opció política tan allunyada com la que pot representar Valls. Aquí no hi ha cap problema. El que hi ha, com en tots els partits, és una certa discordança entre els quadres de la direcció, que tenen un determinat perfil, i una base social que és molt àmplia. Crec que aquesta base seria netament partidària d’aquest acord.

N’hi hauria una majoria dels comuns disposada a acceptar el suport de Valls?

Jo crec que sí. En la direcció i la militància, com que és un sector més polititzat, hi ha més debat, i es contemplen més els costos polítics que pot comportar una opció i una altra. Aquest és un debat més detallat i més delicat, de quins escenaris hi haurà. Però la percepció de l’electorat socialista i dels comuns, aquest ampli electorat d’esquerra i de centre-esquerra, crec que és netament favorable a la continuïtat de l’Ada com a alcaldessa i amb els termes en què aquesta continuïtat es pot produir: amb un acord amb els socialistes i amb alguns vots necessaris del grup municipal de Valls.

Però aquest suport no obriria una legislatura amb massa entrebancs? Costa pensar que Ada Colau puga tirar endavant, posteriorment, distints projectes amb el suport de Ciutadans.

Serà una legislatura complicada sigui quin sigui el Govern. Crec que aquí Manuel Valls ha actuat amb intel·ligència, perquè la imatge de Ciutadans escorant-se cap a la dreta ha fet mal al partit. Ell s’havia presentat amb la idea de promoure una plataforma en què hi havia C’s però d’un perfil molt més obert, molt més de centre. L’orientació cada cop més marcada de Ciutadans, amb pactes que inclouen Vox, deteriora molt la imatge que volia presentar Valls a Barcelona. I ha aprofitat la primera ocasió per desmarcar-s’hi. Passi el que passi, oferint els seus vots a Ada Colau, ell queda com un senyor. Guanya, perquè permet la governabilitat, es desmarca de les males companyies de l’extrema dreta i si surt bé queda en una posició d’interlocutor, entra en el joc de la política municipal. I tothom sap que res no és innocent en política. Això que diu que no demana res a canvi no és veritat. Si funciona la jugada, farà valer el seu pes i la seva presència en el consistori.

Però Valls ha estat molt hostil contra Colau durant aquest temps. Un hipotètic suport per garantir la investidura de Colau no faria molt de mal a bona part de les bases dels comuns?

Jo crec que no. El problema és que vivim sota un marc mental molt potent que ha estat establert per l’independentisme. En el cas independentista, totes les maniobres i totes les aliances són aparentment legítimes. I tot el que surt d’aquest camp és sospitós d’antidemocràtic. En el cas independentista, els anticapitalistes poden pactar que hi hagi un president de la Generalitat carlí i no passa res. Això es pot pair dins del món independentista. Per contra, que una formació política amb què no pactes, Ciutadans, et doni els seus vots per evitar que hi hagi un alcalde independentista, això és il·legítim, antidemocràtic, protofeixista, botifler, traïdor a la pàtria, sospitós, etc. Aquest és el marc mental en què vivim i justament cal sortir-ne. Cadascú és responsable dels seus pactes i propostes. La legitimitat procedeix dels vots de la ciutadania, no de les pressions. Si em demanes si això faria mal les bases, crec que en tot cas, a l’endemà, si l’Ada continua com a alcaldessa amb aquesta fórmula, hi haurà una càrrega de cavalleria mediàtica promocionada per TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i tots els diaris subvencionats contra l’«alcaldessa botiflera». Això forma part de l’escenari previsible. Però no ens hem de deixar impressionar més per aquests tipus de xantatges emocionals. Si hi ha dubtes al si dels comuns és perquè hi ha consciència de l’enfrontament polític que suposarà triar una opció o una altra. Tothom veu quina és la força mediàtica de l’adversari i l’actitud d’hostilitat desfermada que hi haurà contra l’alcaldessa si pren aquesta opció. Però és el que hi ha, i mentre no superem aquest marc mental no ens en sortirem.

Per a vostè qui és més d’esquerres, Manuel Valls, Jaume Collboni o Ernest Maragall?

Si parlem de la trajectòria individual de Manuel Valls, ha estat un primer ministre de França amb unes polítiques molt marcades per l’autoritarisme i unes polítiques econòmiques neoliberals. I el Maragall, quan va ser conseller d’Educació amb el tripartit va fer la reforma de trets més neoliberals en l’educació que hem tingut aquí: es va enfrontar a quatre vagues generals amb el sector de l’ensenyament. Però el problema aquí no és qui està més a la dreta ni més a l’esquerra: la qüestió és quin paper desenvoluparia un alcalde independentista a l’Ajuntament de Barcelona. Un alcalde d’Esquerra Republicana a Barcelona, que és una ciutat estratègica per a tothom, amb la lluita interna que tenen amb els postconvergents per l’hegemonia del món sobiranista, els obliga a una dinàmica d'exacerbació de l’agitació processista. I amb la perspectiva de la sentència del Suprem d’aquí a pocs mesos, la d’unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya -amb una nova disputa entre tots dos socis per veure qui governa la Generalitat-, en tot aquest context, la disputa intensa entre tots dos espais està servida. I els problemes de la ciutat se subordinarien al marc d’aquesta confrontació, a més que complicaria les relacions amb l’Àrea Metropolitana, que té un color polític que possiblement no agrada a ERC. Tot això intensificaria les tensions en un moment en què cal pal·liar-les per la via del diàleg. En l’escenari post-sentència, convenen governs disposats a trobar sortides dialogades i solucions polítiques.

Què en pronostica, de tot plegat?

Jo espero que l’Ada es presenti com a candidata a l’alcaldia amb la garantia dels suports reals amb què pot assolir aquest objectiu.

Per les informacions que té, aquesta possibilitat està sobre la taula?

Sí. És una opció que està sobre la taula i que s’està discutint. Caldrà considerar que qualsevol decisió implicarà uns costos. I és lògic que es discuteixi tot això. Però jo hi estic esperançat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.