Judici 1-O - L'entrevista

Gemma Calvet: «La causa està tacada des del principi i ferida de mort jurídica»

Gemma Calvet i Barot (Barcelona, 1966) és advocada i analista política. Especialitzada en dret penal, drets humans i polítiques socials, analitzem amb ella què està donant de si el judici a l’1 d’octubre que s’està celebrant al Tribunal Suprem.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quina anàlisi faria del que portem, fins ara, de judici?

Aquest judici mai s’hauria d’haver produït. Es un sense sentit democràtic, que el que ha de tenir resposta política es canalitzi per la via de la repressió penal.

L’Estat no ha pogut sostenir l’obligat respecte al pluralisme polític que garanteix la Constitució, fins a les seves ultimes conseqüències democràtiques, i la resposta a l’independentisme ha estat prohibir el 9-N i reprimir brutalment l'1-O. Experts constitucionalistes, com ara el catedràtic Enoch Albertí, han testificat molt clarament sobre les possibilitats que la mateixa Constitució ofereix per canalitzar l’obligació d'escoltar a la ciutadania de Catalunya en termes clars sobre la independència, sigui en la fórmula de consulta o de referèndum.

L'actual judici és un escenari de Shakespeare, de recreació teatral, d'un escarment i humiliació institucional, i d'exercici de poder inquisitorial. Les acusacions de rebel·lió i sedició son ridícules i han estat qüestionades per la resolució alemanya. I la imparcialitat del magistrat Manuel Marchena, amb els comentaris i les decisions processals, està seriosament qüestionada, deixant de banda els seus antecedents de posicionaments ideològics.

La unitat territorial d'espanya i l'impediment de tot allò que la pugui posar en risc és la real motivació d'aquest judici. No existeix cap activitat delictiva.

Com veu les actuacions de les defenses?

Crec que hi ha un greu desequilibri entre les facilitats d’interrogatori que se li ofereixen a les acusacions respecte de les ofertes a les defenses. Bàsicament pel que fa a la valoració de la prova documental i dels visionats de vídeo, que eren molt rellevants per poder rebatre les proves de les acusacions, sobretot en el cas de tots aquells policies que van negar els operatius violents. Al meu entendre, com a jurista, allò més rellevant és la transcendència que hauria de tenir, de forma immediata, aquest impediment d’activitat provatòria sota el principi del dret de defensa, que és bastant inusual d’una forma tan reiterada en un judici. Sobretot perquè la prova documental ha de servir per fer l’interrogatori de les testificals, i no pot ser valorada exclusivament de forma aïllada.

Per contra, tant les declaracions dels imputats com les dels darrers dies, dels testimonis de les defenses, són plenament coincidents, no entren en contradicció, fan una explicació realista, raonable i de sentit comú del que va ser l’1 d’octubre. I sobretot plantegen uns reclams democràtics relatius als drets fonamentals que es van exercir de forma col·lectiva i que haurien de ser l’objecte de la sentència, per inclinar-se per una decisió absolutòria.

En David Fernàndez, com el Lluís Llach i altres que han declarat han posat de relleu que la mobilització ciutadana que es va produir tan massivament passava per un exercici de llibertat d’expressió i de participació política de tots i cadascú dels ciutadans i ciutadanes que van participar en la defensa passiva dels llocs de votació, que és un exercici tant del dret de manifestació com del de participació.

Per tant, l’origen d’aquest judici és polític, la seva tramitació ara mateix s’està inclinant cap a un terreny molt arriscat de constrenyiments processals i de dret de defensa. I això entra en una altra consideració més de fons: en la declaració dels imputats, sense excepció, el factor humà ha estat una gran lliçó per al tribunal. Tots els testimonis, inclòs el Major Trapero, els mossos d’esquadra i tots, han fet ús d’una gran dignitat col·lectiva i han desprès veracitat.

Quina transcendència tindrà aquest judici?

Jo crec que aquí hi ha un judici històric, marcat per unes presons provisionals i uns exilis escandalosos. El pronunciament recent del Tribunal Suprem sobre la candidatura del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí ho posa de relleu.

És evident que la societat catalana és pacífica i té una resistència molt activa des del punt de vista dels drets i les llibertats democràtiques. Sempre dic que el Jordi Cuixart va posar el fil a l’agulla quan va dir que aquest és un judici de drets fonamentals i de llibertats democràtiques, i no va tant de l’agenda independentista o de victòries entre partits.

Aquest judici ha revelat uns dèficits de la Transició de la dictadura que encara no ha abordat l’Estat espanyol i cal fer front a això amb conviccions de fons.

Quan diu que els vídeos havien de tenir alguna conseqüència al Suprem, a què es refereix concretament?

Per exemple al que s’ha anunciat que es plantejarà una qüestió prejudicial per manca de garanties processals al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ubicat a Luxemburg. Aquesta és una línia molt important. En el moment en què no es pot exercir el dret processal amb totes les garanties i, a més, no es pot desconnectar aquest judici amb el que ha passat amb la Junta Electoral Central i la candidatura del president Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí a les eleccions europees, això encara emfatitza més que el que hi ha és una persecució contra l’exercici democràtic en termes polítics de l’independentisme. Sempre he defensat que el sentit institucional davant el Suprem no treu que el combat jurídic hagi de ser el màxim de contundent, i així ho estan fent les defenses. També m'agradaria veure al Gonzalo Boye discutint amb el magistrat Marchena de temes processals i hagues estat bé la seva incorporació per vincular la lluita jurídica.

Pel que fa a la qüestió referida de la JEC, el Contenciós Administratiu de Madrid ha acceptat el recurs de la defensa de Puigdemont i tots tres polítics podran concórrer a les eleccions europees. Però com es pot interpretar que el Suprem s’inhibeixi de prendre la decisió?

Una qüestió són les raons de competència, però l’altra és que el Suprem s’ha posicionat sobre el fons. I si el Suprem no ho veiés molt clar se n’hagués inhibit i punt. Però és que ha dit que no els hi veu cap causa d’inacceptació i hauran de ser acceptats com a candidats. Alhora, per raons estrictament formals, el Suprem va haver de tornar el recurs als tribunals que s’hi van inhibir. Jo crec que aquí, com que el que hi ha és una raó d’Estat, el Contenciós Administratiu va decidir inhibir-se i traslladar el cas al Tribunal Suprem, que s’ha posicionat dient que no hi ha impediment jurídic per privar de ser candidates aquestes tres persones, però traslladant la decisió al tribunal competent.

Tornant al judici, com valora l’actuació, fins ara, de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat?

Penso que tenen un guió acusatori fet i analitzat en clau política. No s’estan jutjant crims o delictes, sinó una fase política i institucional de l’independentisme català com a conseqüència d’una derivada d’estancament polític per no permetre la consulta del 9 de novembre ni el referèndum de l’1 d’octubre.
S'ha construït aquest macroprocés, i els que queden pendents, per poder justificar l’impediment democràtic de l’independentisme escollit a les urnes. Perquè són partits escollits per portar a terme un programa electoral. Aquest xoc entre el pluralisme polític, que ha de ser garantit, i un Estat que s’ha tancat en l’article 2 de la Constitució Espanyola, el de la integritat territorial, com deia, ha produït la mare de la criatura d’aquest judici. Sense aquest xoc entre pluralitat política, independentisme parlamentari i l’article 2 de la Constitució no s’hauria produït un judici com aquest, que està fora de raonabilitat penal. Motiu pel qual tants juristes de l’Estat es van pronunciar dient que no hi ha rebel·lió ni sedició i motiu pel qual un tribunal alemany ha dit exactament el mateix. Espanya ha de recuperar el pluralisme polític i ha de pensar com contempla l’independentisme en termes constitucionals i com ho canalitza.

Per com s’estan comportant les acusacions i el president de la Sala, Manuel Marchena, pensa que la sentència es redactarà conforme a algun delicte en concret?

Crec que l’espai de risc és molt obert. Entrem en el terreny de les especulacions, que és fangós perquè et pots equivocar. Per a mi, la raonabilitat processal que sorgeix de com deixen practicar les proves és que si volguessin realment adequar una sentència a la realitat dels fets i a la raonabilitat constitucional dels mateixos, és a dir, defensant el pluralisme polític i la participació política, i no situant-la en un nivell de dimensió penal, el que haurien de fer com a molt és contemplar un delicte de desobediència. Però és que l’han tret i l’han portat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Quan van fer aquesta maniobra va ser per evitar que tot anés a l’únic delicte que s’ha pogut produir, que és, com a molt, el de desobediència. Per tant està tot situat i polaritzat entorn de la malversació, la rebel·lió i la sedició, tres delictes que són inexistents. Veurem com se’n surten. Jo no tinc ni idea com acabarà. Però el dia a dia del judici fa pensar que està més en l’agenda política que no en la jurídica.

Hi ha rumors que la sentència se centrarà més aviat en la sedició que en la rebel·lió. Què en pensa?

A mi em sembla que no hi ha rebel·lió ni sedició. I no entraré en les seves lògiques argumentals. Com a molt hi podria haver desobediència. Tot això ha trencat les costures del dret penal. Aquestes presons provisionals són absolutament incompatibles amb el fet que tinguin naturalesa de candidats. Ells mateixos permeten la campanya electoral des de les presons perquè no poden impedir-la, però en condicions molt restrictives. D’altra banda, no els permetran comparèixer al Congrés per recollir les actes de diputats o no els hi deixaran exercir. Per tant, són presons provisionals que ja han superat tots els límits del que és lògic, prudent i proporcional en un estat democràtic. I les presons de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, les primeres, van marcar una estratègia d'Estat. La causa està tacada des del principi i ferida de mort jurídica. No és una causa raonable jurídicament. Jo crec que hi ha molts estaments jurídics a l'Estat que aquest judici els fa vergonya aliena, i que a nivell de prestigi exterior costarà recuperar-se.

Pensa que no els deixaran agafar l’acta de diputats el 22 de maig?

Crec que no tindran massa motius per impedir-ho. Perquè, a més a més, ara, amb aquesta posició del Tribunal Suprem respecte dels parlamentaris europeus, hi ha un decantament cap als drets de sufragi passiu, que té unes conseqüències: exercir la condició d’elegit. Però això ho han fet a Catalunya i no ha passat res. Estem vivint aquesta anomalia al Parlament de Catalunya exactament en les mateixes condicions. Per tant, estan creant un greuge entre la consideració d’aquí, de Catalunya, i la del Congrés. Veurem què passa. Aquí no han permès la continuïtat de la seva activitat parlamentària i els tenen en presó provisional, de tal manera que alguns s’han vist obligats a tornar l’acta i han condicionat la majoria parlamentària perquè no hi ha vot delegat. Per tant, estem en una anomalia profunda des del punt de vista democràtic i fins que el tribunal no entengui que ha de resoldre aquest tema primant els drets fonamentals estarem en un terreny de repressió i d’escarment, no d’actuacions jurídiques.

Entén, per tant, que amb el pronunciament del Suprem respecte a la decisió de la JEC, els eurodiputats escollits podrien recollir l’acta i que Carles Puigdemont també?

La meva opinió modesta i humil, perquè no estic al procés ni porto cap cas, és que les orientacions del Gonzalo Boye dient que s’ha de fer ús del dret en la màxima expressió, i del dret vol dir segurament entrant en contundència i en confrontació amb el Tribunal Suprem, s’han d’aplicar. És l’única eina que tenim els juristes per fer visible al màxim aquesta batalla. És cert que els advocats estan fent molt bona feina, amb molts esforços i condicions molt difícils, i que arriba un moment després de tants dies a dins del Suprem que acabes demanant disculpes al Manuel Marchena quan no has de demanar disculpes. El que hi ha és una constant i reiterada limitació del dret de defensa, segons el meu entendre jurídic. Per tant, s’ha de respondre amb un escrupolós dret processal amb la màxima contundència. I això passa per fer ús de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i de la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en matèria de garanties processals.

Per tant, hi ha suficient material jurídic com per presentar recurs ja contra el judici?

Sempre he dit que, sense menystenir els advocats que hi ha, per construir l’autèntica radiografia a Europa del que està passant, hagués estat bé tenir al Gonzalo Boye personat al Suprem. És la meva opinió. No és una qüestió de persona, sinó de coordinació jurídica i estratègica. Hi ha una lògica jurídica amb tot el que està succeint sobre aquest tema, més enllà de partits i del nom d’advocats. Hi ha una estratègia possible, reactiva, que és la guanyadora i que s’està produint. Cal un combat jurídic per la defensa dels drets fonamentals i l’expressió del que està passant a Catalunya és una expressió de limitacions democràtiques. La resposta ha de ser dret europeu i màxima contundència en aquesta defensa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.