Europees 26-M

Eleccions a ritme dels euroescèptics

Des de les eleccions europees del 2015 fins a l’actualitat, els partits antieuropeistes han tingut temps d’assolir quotes de representació inèdites als diferents països de la Unió Europea. Tant és així que ara, a la campanya prèvia als comicis del 26 de maig, han situat els seus temes al centre de l’agenda política
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la campanya de la festa de la democràcia europea, les eleccions al Parlament de la Unió, els analistes coincideixen a indicar que qui s’ha apoderat del control de la campanya és l’euroescepticisme i que, lluny d’intentar prendre-li el relat, la resta de partits suen tinta per intentar ballar al seu ritme.

Posar el marc

La teoria del frame explica que la percepció d’una qüestió té molt a veure amb la manera com es mira la realitat. Els diferents actors socials situen aquests marcs mentals de forma inevitable i exerceixen una influència sobre els significats atribuïts a certes idees o conceptes. Tot i ser un procés natural, en política es crea una competició per establir el marc de competència entre partits, que vindria a ser com seleccionar la música de fons sobre la qual tocarà ballar.

Segons Ruth Ferrero, investigadora sènior de l’Instituto Complutense de Estudios Internacionales, a les eleccions europees del pròxim 26 de maig el primer que posi els temes sobre la taula serà qui durà el lideratge. Segons ella, aquesta iniciativa la porten, de moment, els partits euroescèptics en la mesura que “els partits tradicionals no han intentat construir un marc discursiu diferent i els han furtat la cartera amb la reforma de la Constitució europea”.

L’analista es refereix al viratge que han viscut alguns partits euroescèptics i que explica l’analista del CIDOB (Centre de Documentació Internacional de Barcelona) Carme Colomina. “El gran tema en l’evolució d’aquestes forces populistes és que ja no són partits creats per posar fi a la Unió Europea. El 2014 Marine Le Pen deia que anava a Estrasburg a dinamitar la Unió, ara vol prendre’n el control”, argumenta aquesta investigadora especialitzada en les institucions europees.

Aquest canvi, per a l’autor del llibre ¿Dónde vas Europa? (Herder, 2017), Miquel Seguró, arriba després del Brexit, quan semblava que “Europa anava cap al desastre i hem vist que no és així. El sociòleg anglès Anthony Giddens em deia en una entrevista que no donés el Brexit per fet, perquè la salut de la Unió és forta. Com Europa és una realitat que està allà, ara els euroescèptics intenten transformar-la”.

Fruit d’aquests canvis i de la seva capacitat de marcar agenda, els temes centrals a la campanya europea seran les qüestions migratòries i les referides a repensar quina és l’Europa que cal construir d’ara endavant. Sense oblidar, però, com destaca Seguró, que les eleccions europees “es fan en clau de l’Estat nació. El marc sempre és aquest i l’Estat sempre queda protegit”. Això provoca que a cada país, segons Colomina, “en la campanya europea s’acabi parlant de coses nacionals”.

Mites

L’arribada de migrants a Europa és, potser, un dels pocs temes que ocupen de forma transversal l’agenda comunitària els darrers anys. De forma especialment intensa a partir de l’arribada de refugiats de la guerra de Síria, que ha marcat bona part de la legislatura europea.

L’euroescepticisme s’esforçarà a posar aquest tema sobre la taula malgrat que “les xifres demostren que no és un tema amb les dimensions que moltes forces populistes el situen a l’agenda”, argumenta Colominas. Tant és així que, segons una enquesta feta per l’European Council of Foreign Relations, la immigració no seria el principal tema de preocupació dels ciutadans europeus. De fet, als països del sud, i també a Polònia, preocupa més la qüestió de l’emigració, és a dir, les persones que abandonen el país. En la mateixa enquesta, apareixen sobre la taula altres temes com la crisi econòmica, la corrupció, l’auge del nacionalisme i, en una altra mesura, amb pes als països del nord, el clima.

Entre els països de l’àrea d’influència postsoviètica també apareix com una preocupació Rússia. Segons Abel Riu, analista del Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya, “és un tema recurrent a les repúbliques bàltiques o a la mateixa Polònia. En alguns casos la campanya és una competició per veure qui és més russòfob”. Destaca que a Hongria és a la inversa, en tant que el president Viktor Orbán ha teixit bones relacions amb Vladímir Putin.

El tema que més preocupació genera, però, és l’islamisme radical. L’enquesta, en canvi, matisa que això no comporta posicions antiimmigració, sinó que és la principal preocupació “entre els votants alineats al centre i al centredreta i no tant en els partits antisistema, que estan més preocupats per la migració i el nombre de persones que arriben a Europa”.

Malgrat les dades, per a l’editor del llibre Epidèmia ultra (autoeditat, 2019), Franco Delle Donne, les migracions “són un dels temes que més ha mobilitzat l’extrema dreta. La resta de partits no han sabut donar una resposta clara i han permès que sigui un debat dominat per ells, amb un discurs efectista i reaccionari”. Creu que cal que “la resta de partits ofereixin la seva visió del tema sense caure en la lògica de la ultradreta, que és molt binària”.

A Hongria, per exemple, Riu exposa que, en la darrera campanya, “les eleccions hongareses era del tipus ‘vota Orbán o això s’omplirà d’immigrants’. Li va funcionar molt bé i va arrasar”. Colomina indica que a final de febrer, de fet, aquest país va posar en marxa una campanya “on s’acusa la Comissió Europea i Jean Claude Juncker de fer un complot amb el multimilionari americà George Soros per permetre l’entrada de migrants”.

‘Quo vadis?’

Hi haurà, però, una altra qüestió més central i que pot tenir més pes en campanya. Amb el debat del Brexit encara candent i tothom pendent si finalment els partits britànics concorreran a les eleccions —han presentat candidatures i es poden retirar fins al darrer dia—, el debat més substancial d’aquests comicis serà discernir quin és el paper de la Unió Europea i el nivell d’incidència que ha de tenir sobre els Estats membres. “Fins fa poc, la idea que es dona una lògica continental on ens podem beneficiar tots no era qüestionada, era un consens. Els darrers anys això ha estat posat en dubte pels discursos ultradretans”, argumenta Della Donne.

Ruth Ferrero coincideix a assenyalar aquesta qüestió i indica que des de l’extrema dreta es posarà el focus en “les qüestions més sobiranistes, el replegament nacional i la reforma de l’espai Schengen, és a dir, la lliure circulació”. La voluntat de desmantellar aquest espai, explica l’analista, “és una cosa que ja manifestaven alguns països membres, sobretot pels immigrants dels països de l’ampliació. És el que fa que surti el Brexit”. Coincideix amb ella Colomina, que remarca que “als països on l’euroescepticisme és més potent, el debat sobre la sobirania dels Estats és molt potent”.

No només l’extrema dreta ha volgut centrar el debat en això. Segons Colomina, “des de les institucions s’insisteix en el fet que són unes eleccions entre euroescepticisme i proeuropeus. Ells mateixos han marcat aquesta dicotomia”.

Per a Seguró, “l’entrada d’aquests partits euroescèptics fa que Europa hagi de pensar què vol ser. Una Europa oberta a l’alteritat i creativa o una idea tancada en si mateixa i empobrida”.

Aliances

Amb tot plegat, les tendències semblen indicar que l’euroescepticisme podria aconseguir millorar la seva presència al Parlament europeu. L’enquesta feta per l’European Council of Foreign Relations dona a aquests partits al voltant del 30% dels escons, una xifra que es podria moure una mica en funció si el britànic Partit del Brexit —de l’ultradretà Nigel Farage— acaba participant en els comicis. Segons Colomina, aquests resultats, els donarien “pes suficient per bloquejar algunes coses. Podrien distorsionar majories”.

Aquests resultats poden suposar, entre altres coses, que la tradicional gran coalició entre el Partit Popular Europeu i el Partit dels Socialistes Europeus perdi la majoria i els calgui pactar amb altres partits per negociar els nomenaments de la Comissió Europea. “Si l’eix es desplaça més a la dreta, serà perquè pacten liberals, conservadors i l’extrema dreta. L’altra opció seria un pacte de l’statu quo de liberals, socialistes i conservadors. L’esquerra queda desplaçada”.

En aquesta línia, Ferrero explica que “com que cada vegada hi ha més partits d’extrema dreta als governs europeus, això genera un canvi en els processos de negociació al Consell Europeu”.

“La realitat ens ensenya que mai no han estat capaços de formar un sol grup a la cambra”, remarca Colomina. Malgrat el rerefons euroescèptic comú i les relacions millorades, entre el ministre de Defensa Italià, l’ultradretà Matteo Salvini, i el primer ministre hongarès Viktor Orbán o el líder del partit polonès Llei i Justícia, Jaroslaw Kaczynski, hi ha diferències importants en qüestions com l’acollida de refugiats o la relació amb Rússia.

“Des del punt de vista simbòlic, el resultat de l’extrema dreta serà un dur cop per a tota la Unió. Espero que sigui una d’aquelles sacsejades que et desperten”, confia Delle Done.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.