ELECCIONS VALENCIANES

Objectiu: 1.300.000 vots

Si el Govern del Botànic aspira a tenir continuïtat ha de marcar-se el repte de fidelitzar, si fa no fa, la mateixa xifra de sufragis obtinguda per les quatre candidatures d’esquerres de 2015. Amb una dreta molt mobilitzada i milers d’abstencionistes tradicionals seduïts pel discurs ultra de Vox, la taula de salvació de les forces progressistes obliga a revalidar el matalàs de vots que aleshores els va permetre posar fi a 20 anys de governs del PPCV. Alguns indicadors demoscòpics, però, fan saltar totes les alarmes.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El número màgic és 1.300.000. Si els partits que sustenten el Govern del Botànic volen retenir la Generalitat Valenciana i barrar el pas a la dreta hauran de reunir, conjuntament, aquesta xifra de vots. El marge tan còmode de sufragis que va separar el bloc d’esquerres del bloc de dretes el 24 de maig de 2015 —1.350.000 a 1.000.000— no és garantia de res. Podria haver estat un miratge. Si d’ací a cinc mesos es produïra una pèrdua acusada, d’uns 100.000 vots, la reedició del Consell progressista es veuria seriosament amenaçada. I és que la previsible mobilització massiva de l’electorat centredretà, conservador i ultradretà obliga el PSPV-PSOE, Compromís, Podem i Esquerra Unida a igualar, si fa no fa, la fecunda collita de 2015.

No és una tasca senzilla i requerirà tots els esforços. Fins aquelles eleccions valencianes, l’esquerra acostumava a sumar entre 1 milió i 1.050.000 vots. Una forqueta ben estreta. Amb pujades dels uns i baixades dels altres, en coalició o per separat, PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Bloc-Compromís van situar-se en aquests paràmetres en 1999, 2007 i 2011. Tan sols l’any 2003 van aconseguir trencar el seu sostre i captar 1.150.000 paperetes, afavorits pel context d’oposició a la guerra de l’Iraq que va envoltar aquella cita amb les urnes.

La previsible mobilització massiva de l’electorat centredretà, conservador i ultradretà obliga PSPV, Compromís, Podem i EUPV a igualar, pràcticament, la fecunda collita de 2015

En efecte, l’any 2015 van bescanviar-se els papers. La dreta, que sempre es movia entre 1,2 i 1,3 milions de vots als comicis valencians, amb prou feines va arribar al milió. La caiguda en picat del PPCV, que va passar d’1,2 milions sufragis a 660.000, sobretot va beneficiar Ciutadans. Una altra part considerable dels antics electors populars es va abstenir, desmotivats per la corrupció galopant del PPCV i l’aposta encara incerta que representava el partit d’Albert Rivera. I n’hi va haver que van decantar-se per alguna de les opcions progressistes, en especial Compromís, que va experimentar un creixement descomunal en passar de 175.000 vots a 455.000. La capacitat de la coalició valencianista a l’hora de retenir aquells votants —uns 50.000— serà una de les claus que explique el resultat del 26M.

Un altre factor a tenir molt en compte serà l’índex de participació. Amb tot, a les quatre darreres eleccions en què el bloc de l’esquerra ha superat el de la dreta el nivell d’abstenció ha sigut dispar: del baixíssim 18,3% de les estatals de 1996 al 30,4% de les valencianes de 2015, passant pel 22,3% i el 25,2% de les estatals de 2004 i 2015, respectivament.

S’ha demostrat que l’esquerra valenciana pot resultar triomfadora amb una afluència a les urnes no significativament alta, però enguany faria bé de sospirar perquè la participació se situe més a prop del 75% que no del 70%. Això indicaria que l’electorat afí més indecís ha acudit als col·legis per rescatar el Botànic de l’espiral ultraconservadora que ha esvalotat la política espanyola d’ençà dels comicis andalusos.

L’espill de les estatals

Les dues eleccions espanyoles celebrades en 2015 i 2016 permeten copsar la importància de mobilitzar l’esquerra. A la primera volta —el 20 de desembre, poc més de sis mesos després de l’entrada del Botànic— la suma de Compromís-Podem, PSOE i Esquerra Unida va quedar 30.000 vots per davant de la suma de PP, Ciutadans, UPyD i Vox. En canvi, el 26 de juny de 2016, la baixada de la participació en 90.000 persones va afavorir el sorpasso dels partits de dreta, que van aconseguir avantatjar l’esquerra de 120.000 paperetes.

El bloc liberal-conservador-ultra es troba fins i tot més mobilitzat que aleshores, esperonat per la irrupció de Vox i amb un Govern estatal, el de Pedro Sánchez, que molts electors dorments consideren il·legítim. Són aquests votants esporàdics —que s’activen com a conseqüència d’un moviment acció-reacció— els que amenacen el Govern del Botànic. Desmoralitzats per l’allau de casos de corrupció de la darrera etapa del PPCV i per la desfeta del model construït des del Consell, un bon nombre d’ells van preferir quedar-se a casa o passar el dia al camp o a la platja. El pròxim 26 de maig, però, estaran bastant més motivats.

De la mateixa manera, l’onada de simpatia que havia despertat Podem a partir del 15M s’ha desunflat a poc a poc, amb episodis com la compra del xalet familiar per part de Pablo Iglesias i Irene Montero, que fins i tot va avergonyir els companys de partit. Els 59.000 inscrits a Podem —el 31,5% dels participants— que van exigir-ne la dimissió en el referèndum convocat per l’adquisició d’aquella vivenda evidencia un trencament intern que, portes enfora, també s’ha produït. Podem ha passat d’aspirar a guanyar les eleccions —o, si més no, superar el PSOE— a ser la quarta força a totes les enquestes, distanciada de les altres tres principals formacions estatals.

Resseguint les petjades de 2015

La fidelització dels electors botànics de 2015 garantiria la continuïtat d’aquest projecte polític. En cas que això passara, un increment de la participació de cinc punts —del 69,5% al 74,5%, unes 200.000 paperetes més— no li serviria de res al bloc dretà. Mentre la suma de PSPV-PSOE, Compromís i la probable coalició entre Podem i Esquerra Unida —malgrat les dificultats existents per acordar-la— no quede per sota d’1,3 milions de paperetes, la supervivència del Botànic no estarà en risc.

La clau de volta serà el camí que prenguen els exvotants del PPCV que en 2015 van fer confiança a PSPV, Compromís o Podem

Més enllà dels electors tradicionals d’aquestes formacions, la clau de volta serà el camí que prenguen els exvotants del PPCV que en 2015 van agafar la papereta del PSPV, Compromís o Podem. L’estudi postelectoral del CIS d’aquell any apuntava que, del mig milió de persones que estaven indecises abans d’anar a votar, unes 50.000 dubtaven entre el PPCV i el PSPV, 35.000 entre Compromís i Ciutadans i 30.000 entre Ciutadans i Podem. Mantenir el vot de tots aquells que, provenint del PP, van fer confiança a l’esquerra quatre anys enrere esdevé un imperatiu.

Un de cada tres electors va decidir el sentit del seu vot durant la campanya electoral o el mateix dia dels comicis. La campanya RitaLeaks —patrocinada per Compromís— va tenir un efecte aclaparador a València i l’àrea metropolitana, igual com la gravació en què se sentia Alfonso Rus, president de la Diputació de València, comptant bitllets presumptament provinents de comissions a l’interior d’un cotxe.

Llavors el 69% dels enquestats qualificava la situació política valenciana com a dolenta o molt dolenta, deu punts per damunt del 59% que afirmava això mateix sobre la situació política estatal. El 60% dels valencians opinava que el Consell presidit per Alberto Fabra feia les coses malament o molt malament.

La mobilització de l’esquerra en 2015 va tenir un altre catalitzador destacable: el vot jove, que va incorporar-se en massa a les urnes. La crisi econòmica severa i la manca de perspectives va menar al moviment 15M i, posteriorment, a una primavera valenciana que va llegar imatges icòniques i que també va contribuir a sacsejar consciències.

Per tant, la tempesta perfecta de 2015 va conjuminar tres ingredients clau: un abstencionisme important per la dreta, un nombre menor però important d’exvotants del PPCV que van emigrar a formacions progressistes i una mobilització ingent al camp de l’esquerra. Si Esquerra Unida no s’haguera quedat en el 4,3% i haguera aconseguit superar la tanca del 5%, el 55-44 en escons a favor del bloc progressista encara s’hauria eixamplat més. A la inversa, tots tres elements han confluït ara a Andalusia per tal de posar fi a 36 anys ininterromputs d’executius socialistes.

L’enigma del 26 de maig

Així doncs, l’esquerra valenciana ha d’esforçar-se a activar al màxim el seu cos electoral i convèncer de la bondat del seu projecte a tots aquells que van votar-los per primera vegada en 2015. És la manera d’esmorteir el previsible increment de la participació que provocarà la coincidència amb les eleccions europees. Serà la primera ocasió en què Pedro Sánchez s’enfronte a unes eleccions d’abast estatal des que ocupa la presidència del Govern i la primera vegada que Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal —en representació del PP, Ciutadans i Vox— li plantaran cara amb la vista posada a les eleccions estatals. La temperatura política pujarà uns quants graus, una circumstància que, és clar, animarà la participació. 

El Botànic, però, disposa d’una arma al seu favor, i és que aquell mateix dia també hi haurà eleccions locals als 542 municipis valencians. Quatre de cada cinc ciutadans han tingut governs progressistes —en la majoria dels casos, coalicions— que el 26 de maig també tractaran de revalidar la confiança. Alcaldes i regidors atrauran un tipus de votant que, segurament, no se sentiria interpel·lat en cas d’unes eleccions valencianes o europees individualitzades.

La base municipalista del Botànic és un element gens negligible. El mapa de poder local, antigament blau, ara és multicolor. En aquest sentit, l’aire fresc que ha entrat a centenars d’ajuntaments proporcionarà oxigen a les forces d’esquerres en la cursa per la Generalitat.

Els socialistes, que van presentar llistes a 530 dels 542 municipis, tornaran a  concórrer a la pràctica totalitat del territori. Compromís, que va registrar-ne 249, preveu afegir-n’hi desenes de noves, i Esquerra Unida —al voltant de 150— podria anar coalitzada amb Podem, que ja ha anunciat que tan sols està en condicions de presentar-ne 99. Totes aquestes candidatures seran, al seu torn, un trampolí de vots a l’urna autonòmica.

Ara bé, factors exògens situats a l’espectre ideològic de l’esquerra poden actuar com a frens. Un d’ells, el creixement incessant de l’animalista PACMA —de 9.000 a 32.000 vots al País Valencià, entre 2011 i 2016—, que a Andalusia ja ha palesat la seua vigoria. Entre els comicis autonòmics de 2012 i els del 2 de desembre passat, sis anys després, ha experimentat un augment bestial: de 8.000 vots a 70.000. En vista de la defensa entusiasta de la cacera i la tauromàquia per part de Vox, és previsible un repunt del vot al PACMA que, en teoria, pot restar múscul als partits d’esquerres generalistes.

Optimisme i pessimisme

De factors per a l’optimisme i pessimisme, depenent de qui s’ho mire, n’hi ha. Al desembre de 2017, a l’únic baròmetre d’opinió de la Generalitat Valenciana fet sota el Govern del Botànic, només el 19,6% dels 2.016 ciutadans consultats consideraven la tasca del Consell com a dolenta o molt dolenta. A més, el 34,9% deia que el partit més proper a les seues idees era el PSPV, Compromís, Podem o Esquerra Unida, mentre el 30,2% s’inclinava pel PPCV o Ciutadans.

En canvi, al darrer baròmetre del CIS —efectuat el desembre de 2018, amb singularització autonòmica— el 34,2% dels escassos 304 valencians entrevistats se sent a prop de PP, Ciutadans o Vox, mentre que el 30,8% mostra més afinitat cap al PSPV, Compromís, Podem o EUPV.

Al País Valencià, la imatge de Sánchez està per terra, i la de Rivera, pels núvols

Unes altres dades són més significatives. Per exemple, el 46% dels valencians que preferirien un sol Govern a l’Estat o que els executius autonòmics perderen poder, una xifra calcada, això sí, de la del mateix estudi de 2012. L’anhel recentralitzador només el superen Castella-la Manxa i Aragó. A més, si en 2012 el ciutadà mitjà valencià se situava —del 0 al 10— en el centreesquerra moderat (4,5), ara s’autoubica en el 5, al centre exacte.

Per als socialistes, les dades són més preocupants. El 54,2% dels valencians diuen que el Govern de Sánchez és dolent o molt dolent, el seu pitjor resultat a totes les autonomies. Això sí, només el 19% i el 20,4% diuen que amb PP o Ciutadans, respectivament, les coses anirien més bé. Únicament el 20,7% dels valencians li posa a Sánchez una nota entre el 6 i el 10. A Balears i Galícia, el 30,3% i el 36,8% li posen una d’aquestes notes.

La imatge de Sánchez està per terra, al País Valencià. Un 3,4 de valoració i a penes un 12,8% el volen com a president, lluny del 24% de mitjana estatal. En canvi, Albert Rivera —que supera en tots els paràmetres Pablo Casado— aconsegueix una nota del 4,1 i és el president preferit per al 18,8% dels valencians.

Igual com Susana Díaz ha acusat Sánchez de la desfeta andalusa, el Botànic hi podria trobar, també, el seu cap de turc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.