A Eivissa, el final de la temporada turística no significa que desapareguin els assentaments d'infrahabitatges. Mentre els hotels tanquen, disminueix l'activitat de les discoteques i milers de treballadors temporers abandonen l'illa, centenars de persones continuen vivint en caravanes, tendes de campanya, barraques o construccions improvisades. Algunes tenen feina, d'altres fa anys que resideixen a Eivissa i moltes han trobat en aquests allotjaments l'única alternativa a un mercat immobiliari amb uns preus que no es poden permetre.
El primer cens d'assentaments elaborat per la Creu Roja i l'Observatori Social de les Illes Balears (OSIB), de la Universitat de les Illes Balears (UIB), va permetre quantificar aquesta realitat durant el 2025. Al març va identificar 717 persones distribuïdes en 365 infrahabitatges. Al juliol, coincidint amb el moment de màxima activitat turística, la xifra havia augmentat fins a 1.192 persones en 655 allotjaments repartits entre 21 assentaments. A l'octubre, un cop acabada la temporada alta, encara hi vivien 937 persones en 471 infrahabitatges de 18 assentaments.
La comparació és especialment reveladora: després de l'estiu hi havia un 31% més de persones i un 29% més d'infrahabitatges que al començament de la primavera. L'investigador Alfonso López, de l'OSIB, ja va advertir durant la presentació de l'estudi, el novembre del 2025, que l'exclusió residencial deixava de ser un fenomen estacional per convertir-se en estructural.
Un paisatge de barraques i caravanes
El cens va dibuixar una geografia d'assentaments dispersos per l'illa, sovint situats a prop de nuclis urbans i zones d'activitat econòmica. Les condicions materials són molt diverses: des de caravanes adaptades per a estades prolongades fins a tendes de campanya, estructures construïdes amb palets i edificacions abandonades.
Aproximadament el 60% de les persones censades vivien en allotjaments informals i la resta, en vehicles. Durant l'estiu, el nombre de tendes de campanya va augmentar un 140%, mentre que les construccions més permanents varen experimentar una reducció molt menor en acabar la temporada. La investigació també va constatar que bona part d'aquests espais no disposaven d'aigua potable ni de sistemes adequats per gestionar els residus.
Aproximadament el 60% de les persones censades vivien en allotjaments informals i la resta, en vehicles.
La dispersió territorial també respon als desallotjaments. Segons va explicar López, els residents han après a evitar les grans concentracions per reduir el risc de noves intervencions. El resultat és una precarietat cada vegada menys visible, escampada per solars, terrenys rústics i espais perifèrics.

La imatge de les grans concentracions de barraques, que periòdicament ocupen l'actualitat informativa, no reflecteix, per tant, tota la dimensió del problema. Una part de l'exclusió residencial queda amagada en petits assentaments, vehicles estacionats o construccions improvisades que difícilment apareixen en les estadístiques convencionals.
Desallotjar no vol dir reallotjar
Els assentaments de Can Rova, sa Joveria i Can Misses il·lustren aquesta transformació. Can Rova, a Santa Eulària des Riu, va arribar a acollir més de 200 persones i el seu desallotjament va contribuir al desplaçament dels residents cap a altres indrets de l'illa.
L'abril del 2026, les autoritats varen intervenir a sa Joveria, devora el recinte firal d'Eivissa, on havien arribat a viure unes 130 persones, moltes de les quals vinculades a l'hostaleria, la construcció i altres serveis. Bona part varen abandonar el terreny abans de l'entrada dels equips municipals. Dies després, el 29 d'abril, es va produir el desallotjament de Can Misses, on residien aproximadament entre 70 i 80 persones.
La precarietat també pot convertir-se en negoci. Durant el desallotjament de sa Joveria, l'Ajuntament va denunciar que algunes persones pagaven entre 200 i 500 euros a tercers per ocupar barraques
L'Ajuntament d'Eivissa va justificar aquestes actuacions per motius de seguretat i salubritat, així com per l'acumulació de residus i el risc d'incendis. Els serveis socials varen oferir atenció i algunes alternatives temporals a les persones considerades vulnerables. Tanmateix, la desaparició d'un assentament no significa necessàriament que els antics residents hagin aconseguit un habitatge. Alguns es traslladen a altres terrenys, recorren a vehicles o cerquen allotjaments provisionals. No hi ha un seguiment públic prou complet que permeti determinar quantes de les persones desallotjades han accedit finalment a una llar estable.
La precarietat també pot convertir-se en negoci. Durant el desallotjament de sa Joveria, l'Ajuntament va denunciar que algunes persones pagaven entre 200 i 500 euros a tercers per ocupar barraques. La necessitat d'allotjament genera, així, relacions de dependència econòmica fins i tot en espais que no reuneixen les condicions mínimes d'habitabilitat. Aquest mercat informal posa de manifest una altra conseqüència de l'emergència residencial: quan l'accés a l'habitatge convencional esdevé inassumible, la necessitat de disposar d'un lloc on dormir pot donar lloc a formes de negoci que aprofiten la vulnerabilitat dels afectats.
Sous que no permeten un sostre
La realitat d'Eivissa qüestiona l'associació tradicional entre el sensellarisme i l'atur. L'illa manté una intensa activitat turística i necessita treballadors per sostenir hotels, restaurants, serveis de neteja, transport, manteniment i construcció. Això no obstant, disposar d'ingressos no sempre permet afrontar els lloguers del mercat local.
El primer recompte autonòmic de sensellarisme i exclusió residencial, presentat per la UIB i la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) el passat 29 d'octubre, va identificar 479 persones a Eivissa durant la nit del 30 de setembre del 2026. Entre les persones registrades a l'illa predominaven les que es trobaven al carrer, en tendes de campanya i en barraques, que representaven aproximadament el 70% de les classificades en les categories estudiades.

Les 346 entrevistes efectuades al conjunt de les Balears varen revelar que prop del 45% de les persones entrevistades desenvolupaven alguna activitat remunerada. A més, set de cada deu havien perdut l'habitatge després d'haver-se establit a les illes, on feia una mitjana de vuit anys que residien. Aquests percentatges no són específics d'Eivissa ni es poden extrapolar automàticament al conjunt de les persones identificades. Però permeten qüestionar dos prejudicis habituals: que les persones sense llar són necessàriament desocupades i que es tracta majoritàriament de nouvinguts sense arrelament al territori.
La investigació posa de manifest que l'exclusió residencial també afecta persones que treballen i que fa anys que viuen a les Balears. Entre les entrevistades que residien en vehicles o edificacions, la proporció de persones amb alguna activitat remunerada superava el 55%. Tampoc no seria correcte interpretar les 479 persones detectades el setembre del 2026 com una reducció respecte de les 1.192 registrades el juliol del 2025. Els dos estudis utilitzen metodologies, cobertures territorials i categories diferents. El primer cens analitzava l'evolució dels assentaments al llarg de l'any, mentre que el recompte autonòmic del 2026 va fer una fotografia de l'exclusió residencial durant una nit concreta.
La transformació d'una illa
La magnitud del problema va molt més enllà dels assentaments. L'informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Eivissa, presentat el gener del 2026, estima que unes 32.000 persones, el 20,4% de la població, pateixen processos d'exclusió social. Un altre 43,3% es troba en una situació d'integració precària.
L'habitatge constitueix un dels principals factors de vulnerabilitat. Segons FOESSA, unes 19.000 persones resideixen en allotjaments inadequats i prop de 16.000, en habitatges insegurs. Es tracta de categories que es poden encavalcar i que, per tant, no s'han de sumar. L'informe també destaca que una part de les persones afectades per l'exclusió social no es troben per davall del llindar convencional de pobresa monetària.
Aquesta contradicció està relacionada amb les transformacions econòmiques i territorials que ha experimentat Eivissa durant les darreres dècades. La professora Marian Suárez, en l'article «Eivissa: al paradís no hi ha qui visqui», publicat al monogràfic de L'Altra Mirada del juliol del 2026, relaciona aquesta situació amb l'evolució del model turístic eivissenc. Recuperant l'anàlisi del periodista Joan Lluís Ferrer, autor d'Ibiza masificada, Suárez assenyala el gir cap al turisme de luxe, intensificat després de la crisi econòmica del 2008. L'especialització turística, la revalorització immobiliària i l'orientació cada vegada més internacional del mercat residencial han contribuït a transformar les possibilitats de viure a l'illa.

L'habitatge ha adquirit un valor econòmic que no depèn exclusivament de les rendes dels treballadors i residents locals. La demanda internacional, les inversions immobiliàries i els usos vinculats al turisme conviuen amb les necessitats residencials d'una població que depèn majoritàriament dels ingressos generats a l'illa.
Les investigacions dels geògrafs Sònia Vives-Miró i Onofre Rullan també han analitzat aquests processos a partir del concepte d'«urbanització de la pobresa». La transformació del territori i del mercat immobiliari pot desplaçar els residents amb menys poder adquisitiu cap a allotjaments cada vegada més precaris.
En aquest context, l'infrahabitatge no apareix únicament com una situació extrema de pobresa individual, sinó també com una expressió dels desequilibris del model residencial. Persones que participen en l'activitat econòmica de l'illa poden quedar excloses del mercat de l'habitatge que aquesta mateixa economia contribueix a revalorar. FOESSA hi afegeix una altra paradoxa. A Sant Joan de Labritja, el 35,5% dels habitatges constaven com a buits; a Santa Eulària des Riu, el 26,7%, i a Sant Josep de sa Talaia, el 21,4%.
L'infrahabitatge no apareix únicament com una situació extrema de pobresa individual, sinó també com una expressió dels desequilibris del model residencial
Aquests percentatges no signifiquen que tots aquests immobles estiguin disponibles per a residència habitual, ni que es puguin incorporar automàticament al mercat del lloguer. Però posen de manifest les contradiccions d'un parc immobiliari en què conviuen habitatges sense ús permanent i persones que no aconsegueixen trobar un allotjament. La disponibilitat física d'immobles, per tant, no equival necessàriament a una oferta residencial accessible. Entre l'existència d'un habitatge i la possibilitat real d'ocupar-lo intervenen el preu, l'ús previst, la titularitat, la localització i les condicions del mercat.
Una emergència que no acaba amb la temporada
La resposta institucional combina desallotjaments, assistència social i recursos d'acollida, però les entitats socials reclamen alternatives residencials estables i mesures que permetin accedir a habitatges assequibles. Els desallotjaments poden posar fi a situacions d'insalubritat, ocupació irregular o risc ambiental, però no resolen per si mateixos les causes que han empès les persones afectades a viure en aquests espais. Sense alternatives residencials, el problema es pot desplaçar d'un assentament a un altre i fer-se progressivament menys visible.
Les dades dels darrers dos anys obliguen també a revisar la idea que l'infrahabitatge és una conseqüència inevitable, però temporal, de l'arribada massiva de treballadors durant l'estiu. L'activitat turística accentua la pressió sobre l'allotjament, però una part important de les persones afectades continua a l'illa quan acaba la temporada.
La persistència dels assentaments planteja, així, un problema que va més enllà de l'ocupació irregular dels terrenys. Quan es desallotja un espai, les necessitats d'habitatge dels seus ocupants no s'esfumen. I quan acaba l'estiu, tampoc no desapareixen necessàriament les persones que no poden pagar una habitació.
Eivissa ha construït una economia turística internacional capaç d'atreure milions de visitants, inversions i grans fortunes. Tanmateix, una part de les persones que sostenen aquesta activitat viu al marge del mercat residencial convencional. Les dades de la Creu Roja i de la UIB mostren que l'infrahabitatge ja no es pot explicar únicament com una conseqüència de la temporada alta. S'ha convertit en una realitat persistent, que continua quan els turistes se'n van.