Adolescence. Netflix
Adolescence, una minisèrie britànica de quatre capítols estrenada a Netflix, amb un valor segur com Stephen Graham davant i darrere de les càmeres, es va convertir en un dels fenòmens de la temporada. Al marge dels seus indubtables valors artístics, reconeguts amb un garbuix de premis, entre ells reconeixent el treball interpretatiu de la jove Erin Doherty i del joveníssim Owen Cooper, cap sèrie ha generat enguany el mateix impacte social i el nivell de debat, a favor i en contra, després d'haver fet entrar el ganivet fins al mànec en la delicada i complexa realitat adolescent del present. Una zona de foscor quasi absoluta per a uns adults que desconeixen el que passa quan els fills i filles tanquen la porta de l'habitació. Tema a banda, a més, ha estat un interessantíssim i encès debat sobre l'ús que fa la producció del pla seqüència, brillant per a alguns, sobrer i emfàtic per a altres. Res en Adolescence ha portat a la indiferència.
Anatomia de un instante. Movistar Plus
El millor i el pitjor d'Anatomia de un instante, la sèrie dirigida per un dels cineastes espanyols més solvents, Alberto Rodríguez, té a veure amb els defectes i les virtuts del llibre d'origen escrit per Javier Cercas. En l'aspecte positiu, la focalització en tres personatges fonamentals de la Transició, Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado i Santiago Carillo, en un instant clau del colp d'estat del 23F. En l'altre costat de la balança, vestir d'èpica les renúncies, passar de puntelletes sobre els efectes de la construcció d'una democràcia viciada pel franquisme, els seus hereus, entre ells el Rei, i els actors que hi pactaren. Perquè el 23F i el que va passar abans i després no va eixir debades. Encara ho patim. Dit això, Rodríguez construeix una peça de rellotgeria, una sèrie precisa, amb una cal·ligrafia i una ambientació impecables, que es beneficia també de les interpretacions d'Eduard Fernández (Carrillo), però sobretot d'Álvaro Morte (Suárez) i Manolo Solo (Gutiérrez Mellado), un dels actors del moment.
American Primeval. Netflix.
No la veureu en moltes llistes com a millor producció de l'any, però la minisèrie de Netflix American Primeval, distribuïda a l'Estat espanyol amb l'horrible títol Érase una vez el Oeste, és alguna cosa més que un nou intent, artísticament solvent, de sumar-se a l'exitós revival d'un gènere com el western: la crua mirada sobre un sanguinari episodi de la història dels Estats Units, la massacre de Mountain Meadows, ens dona moltes pistes en clau de passat. I també de present. Amb lectures polítiques molt valentes tenint en compte que es generen des de l'epicentre d'una brutal reacció cultural al voltant de l'extremisme religiós i els fenòmens de colonització. Una producció que, entre altres valors, ha posat en el mapa una jove i brillant actriu, Saura Lightfoot Leon. Als comandaments, un cineasta de garanties, Mark. L. Smith, guionista de la tremenda The Ravenant.
Blossoms Shanghai. Filmin
Hi havia moltes ganes de veure com es podia traslladar al format seriat l’exquisit univers cinematogràfic del realitzador de Hong Kong Won Kar-Wai, autor d’obres de referència com Desitjant estimar o 2046. D’entrada, sobretot en els primers capítols, Blossons Shanghai pot provocar un cert distanciament perquè la temàtica sentimental és substituïda per una mena de frenètic thriller econòmic. I perquè les sèries xineses contenen certs codis de posada en escena i interpretació que ens poden traure una mica de la pantalla. En la mesura que la història avança, Kar-Wai ajusta i nosaltres entrem en matèria. Fins que acabem atrapats per aquest nou univers que, fa una mica de vergonya dir-ho, per obvi, té el segell d'excel·lència estètica del director. Un factor en contra és l’extensió: estrenada el 2023, Filmin va emetre a l'estiu els primers disset capítols. La resta, fins a arribar a 30, encara els tenim pendents.
Common Side Effects. HBO Max
Tal vegada, amb Common Side Effects, estrenada a l'Estat espanyol com Efectos secundarios, estem al davant de la millor sèrie d'animació de l'any. La sèrie creada per Joseph Bennett planteja una premissa fascinant: Marshall, un peculiar científic, descobreix un fong capaç de curar tota mena de malalties, la qual cosa faria innecessaris tots els medicaments produïts per la poderossíssima indústria farmacèutica. La missió del protagonista serà protegir el fong de la cobdícia de les farmacèutiques —qui tinga el fong dominarà el món— i assegurar que el seu descobriment es pose al servei del bé comú. Per moments lacònica, a voltes violenta, amb un maneig dels elements màgics que remet al mestre nipó Hayao Miyazaki, aquesta sèrie estranya i magnètica tindrà una més que justificada continuïtat.
Dept. Q. Netflix
La translació a la plujosa Escòcia de l’univers creat per l’escriptor danès Jussi Adler-Olsen, un dels representants destacats del nordic noir, ha donat com a resultat una de les sorpreses agradoses dels últims mesos i el que podria considerar-se un dels thrillers de l’any. Dirigida per Scott Frank (Gambito de Dama) i protagonitzada per un solventíssim Matthew Goode, Dept. Q està més a prop del clima ofegós d’un True Detective, amb una mica més d’humor, que de la pirotècnia de Guy Ritchie, ara en parlarem. Un procedimental ben armat on els diàlegs ocurrents, la galeria de grans personatges i la densitat ambiental fan innecessaris les explosions, els trets i els dolents volant des dels terrats. La segona temporada era obligada.
Dying for sex. Disney+
Partint d'un cas real, la cineasta Elizabeth Meriwether planteja una minisèrie al voltant d'una malalta terminal de càncer que sorteja infinitat de llocs comuns i aconsegueix surfejar el drama incontestable que és la proximitat de la mort amb un to equilibrat, ple de delicadesa i humor. Ajuda la temàtica, perquè la manera que té el personatge de Molly d'afrontar l'últim tram de l'existència serà una experimentació sexual, una vivència plena del sexe, que li ha estat regatejada per un marit no massa conscient de la sexualitat femenina. Narració abordada sense complexos, amb moments delirants, que transmet veritat gràcies a la interpretació d'una extraordinària Michelle Williams, una de les millors i més versàtils intèrprets de la seua generació. Un personatge inoblidable. Com també ho és el de la seua millor amiga, interpretada per una sorprenent Jenny Slate.
El camí estret. Movistar Plus
The Narrow Road to the Deep North, minisèrie australiana que es pot visionar en la plataforma Movistar Plus amb el títol El camino estrecho, no sols és una de les millors produccions audiovisuals del curs. És també un molt meritori exercici d’adaptació de l’extraordinària novel·la de Richard Flanagan, Premi Man Brooker 2014, publicada en català l’any 2016 per Raig Verd. Una obra rotunda i complexa, de narrativa i estructura admirables, al voltant d’un dels episodis més esgarrifosos de la Segona Guerra Mundial, la construcció del Ferrocarril de la Mort. Una complexa dissecció alhora de les relacions humanes que va començar a llançar la carrera d'un dels actors joves del moment, Jacob Elordi, que fa una parella volcànica en pantalla amb una estupenda Odessa Young. El molt solvent Ciarán Hinds, en el paper del protagonista en l'edat madura, acaba d'arrodonir una producció densa, elegant i colpidora.
MobLand. SkyShowtime
Després de les bones sensacions deixades per l’estupenda The Gentlemen, la versió en minisèrie que Guy Ritchie va fer del seu propi film, es podia esperar el bo i el millor de MobLand, amb implicació en la direcció del realitzador britànic. Més encara, tenint en compte un repartiment absurdament bo amb Tom Hardy, Pierce Brosnan, Helen Mirren i Paddy Considine. Però a la producció, estrenada a Espanya amb un títol mandrós, Tierra de mafiosos, li falta el segell bandarra de Ritchie. Amb tot i amb això, MobLand, a més de proveir d’un festival de trets i explosions, té una progressió narrativa interessant i un arc de personatges curiós, que aconsegueix que els rols de Brosnan i Mirren acaben resultant brutalment odiosos. Sumeu un final en alt, molt alt, amb un cliffhanger tremebund, que fa desitjar voler rebolcar-se de nou en la maldat absoluta dels mafiosos principals i en les contradiccions irresolubles del sicari interpretat per Hardy. Sí, l'heu encertada: un plaer culpable.
Mussolini: Il figlio del secolo. SkyShowtime
En contrast amb la manera agafada amb pinces que s'aborda a Espanya la història recent, si s'aborda, aquesta coproducció internacional sobre l'ascens al poder de Benito Mussolini, el pare del feixisme, és tot un salt mortal. Fent que siga el mateix personatge qui agafe les regnes de la narració —una creació sòlida i equilibrada de Luca Marinelli, expressiva però sense caure en la paròdia absoluta—, trencant fins i tot la quarta paret per adreçar-se a l'espectador, accedim a l'ànima i l'essència d'una figura històrica fonamental a través del seu cinisme, del seu histrionisme, de la seua grandiloqüència. Es mostren amb habilitat els mecanismes expansius del feixisme, com aprofita els punts febles de la societat per inocular el seu verí. Amb tot, el més atractiu i potser discutible de la sèrie dirigida pel britànic Joe Wright —en el seu registre més agosarat—, sota l'ombra de Paolo Sorrentino, és una factura que beu de Peaky Blinders, amb una edició musical deliciosament anacrònica —la banda sonora és cosa de Tom Rowlands, el 50% de The Chemical Brothers—, un muntatge frenètic, un sentit de l'estètica molt accentuat i una ambientació imponent. Una proposta amb tocs de gamberrisme punk que li confereixen un magnetisme i un poder d'atracció atroç. La pregunta pertinent, tenint en compte la que està caient, és en quina mesura, malgrat els tocs d'humor, el retrat incisiu i despietat de Mussolini, es poden fer lectures des de la fascinació i l'adhesió. Un dubte més que raonable que no invalida la potència desfermada de la proposta.
Pluribus. Apple TV.
Vince Gilligan, creador de sèries mitològiques com Breaking Bad o Better Call Saul, torna als seus temps de guionista de ciència-ficció en Expedient X per plantejar en Pluribus una distopia estranya, una barreja entre La invasió dels ultracossos o Village of the Damned, entre altres referències, però passada pel tamís particular del seu creador, on el més innovador és el tarannà aparentment afable dels invasors. Una sèrie de cocció lenta, amb el segell visual de Gilligan —la fotografia colorista, les preses de càmera sofisticades, Alburquerque de nou com a escenari—, el seu particular sentit de l'humor negre i la sensació que, com passava en Better Call Saul, caminem en progressió, hem de donar un vot de confiança que serà recompensat. Mentre es produeix l'esclat, una enorme Rhea Seahorn, en el paper de la resistent Carol, sosté la producció. Imperfecta i, malgrat això, entre el més estimulant i enigmàtic que hem vist el 2025.
Poquita fe. Movistar Plus
L'orde natural de les coses és que una bona sèrie, sobretot de comèdia, provoque un efecte sorpresa en la seua primera temporada i que, a partir d'això, la cosa entre en una lenta o ràpida decadència. Lluny d'això, en la segona temporada de Poquita fe —títol sensacional— Pepón Montero i Juan Maidagán s'han superat amb una segona temporada que, sense modificar els elements base de la producció, té un plus de comicitat i de connexió amb l'espectador. Amb això té molt a veure el treball de dos còmics de raça com Raúl Cimas i Esperanza Pedreño, però també uns guions delirants i atrevits. L'episodi de la festa multitudinària en un minipis, divertidíssima però amb càrregues de profunditat, ja és història de la televisió a l'Estat espanyol.
Pubertat. 3Cat i HBO Max
La rèplica necessària a Adolescence, amb una mirada que defuig el nihilisme, es generava a casa nostra. Acostumats a les narratives de nínxol ideològic i devastació moral, pel·lícules o sèries que no deixen vies d’escapament per sostenir una mínima creença en la humanitat, la directora, guionista i actriu catalana Leticia Dolera aborda qüestions complexíssimes en la minisèrie Pubertat com les agressions sexuals entre menors sense regatejar la cruesa de la problemàtica però obrint portes i finestres, amb una mirada restaurativa i oxigenant. Una sèrie propositiva, constructiva, i molt ben armada des del punt de vista narratiu i visual, que està fent merescuda collita de premis.
Severance. Apple TV+
Després d’una llarga espera —l’estrena de la sèrie va ser el 2022—, aquest any es reprenia una de les produccions de més gran impacte dels darrers temps, Severance, creada per Dan Erickson i dirigida per un pes pesant de Hollywood, Ben Stiller, en un registre distòpic i cinematogràficament ambiciós que no associaríem a la seua trajectòria. En el seu moment, advertíem que la delicada arquitectura de la sèrie, plena de riscos, podia derivar en un naufragi. O, per contra, en una sèrie històrica. Aquesta segona temporada ens continua ubicant més a prop de la segona opció, però també ha rebaixat la implicació dels espectadors. El diagnòstic final tindrà a veure amb la manera de tancar la fascinant història dels empleats amb la ment escindida entre treball i vida personal. La tercera temporada podria ser decisiva en aquest sentit. Per ara, continuarà entre les nostres favorites.
Slow Horses. Apple TV+
Té un mèrit enorme que la sèrie creada per Will Smith al voltant d'un grup d'empestats del servei d'intel·ligència britànic —els cavalls lents— que acaben resolent els problemes de l'MI5 arribe a una cinquena temporada amb un nivell semblant a les altres i, en alguns aspectes, superior. Per alguna raó, l'espectador continua tenint ganes de més Slow Horses i el seu cap flatulent, malcarat i amb hàbits d'higiene dubtosos, interpretat per un gran Gary Oldman, el revers de l'elegant i sofisticada responsable dels serveis secrets, una estupenda Kristin Scott Thomas, el yin i el yang que, en pantalla, funciona com un tro. Per no oblidar l'agent trempat i amb mala fortuna interpretat per Jack Lowden. Volem una sisena temporada? I tant que sí. Poques sèries poden presumir d'això.
Soviet jeans. Filmin
No la veureu tampoc en els resums i, estrenada als inicis del 2025, és gairebé una sèrie oblidada. Però alguns encara no ens hem tret dels llavis el bon sabor de boca d'una sorprenent comèdia dramàtica produïda a Letònia. Una història deliciosa però amb no poques càrregues de profunditat, ambientada abans de la caiguda del mur de Berlín, sobre la producció en aquella república bàltica dels pantalons vaquers que el règim soviètic prohibeix per ser símbol del capitalisme. Karlis Arnolds Avots i Aamu Milonoff, la parella protagonista, es menja les escenes amb una química capaç de fondre els ploms de les vostres cases. Un elenc completat amb una galeria de secundaris esplèndida. Al capdavant dels comandaments, un nom a retenir, Waldemar Kalinowkski.
Task. HBO Max
En termes d'innovació genèrica, Task, el thriller creat i dirigit per Brad Ingelsby, amb una estrella com Mark Ruffalo de protagonista, és un seguit de llocs comuns, d'històries que ja hem vist. Però com ja havia fet amb l'excel·lent Mare of Easttowon, Ingelsby dota la seua producció d'una cal·ligrafia i una sensibilitat a l'hora d'acostar-se als seus personatges que no és habitual. Producció cadenciosa, feta de silencis dramàtics, de gestos amb molt de contingut, Task ens guia amb una narrativa curosa i, alhora, magnètica. Aconseguint portar a la pantalla un relat que ens sona, que ens resulta familiar, però dotat d'una expressivitat i una narrativitat, d'unes solucions argumentals —és una temporada magníficament tancada—, que fan que siga una de les sèries més brillants de l'any. La notícia no sabem si bona és que podent ser una minisèrie molt rellevant, per al record, tirarà pel camí incert de fer una nova temporada.
The Pitt. HBO Max
És cert que The Pitt és un remake gens dissimulat d’una sèrie que és història de la televisió, Urgències, la que va llançar a l’estrellat George Clooney, que la factura i la posada en escena —sovint els conflictes— estan innegablement connectats als codis de la televisió lineal i mainstream. Tot això és cert. Però està entre el bo i el millor que hem vist enguany. La idea que cada capítol se centre en una hora de la guàrdia, fins a completar la jornada, atorga a la producció tensió, ritme i continuïtat dramàtica. La tasca ben solvent des de la direcció i l’actuació, amb menció especial per Noah Wyle, en el paper de cap del servei, arrodoneixen el cercle. Wyle, per cert, ja formava part de l'elenc d'Urgències, un altre indicador de la falta de complexos dels creadors de The Pitt a l'hora de ser relacionats amb la producció mare. També molt rellevant és el treball —premiat, com el de Wyle— de Katherine LaNasa. Una sèrie addictiva. Que tornarà aviat a les pantalles.
The Rehearsal. HBO Max
La primera temporada de The Rehearsal ('Els assajos'), la marcianada desconcertant i inclassificable de Nathan Fielder, un geni a qui HBO sembla haver confiat recursos econòmics descomunals, deixava reaccions que podien oscil·lar en segons de la fascinació incondicional a la irritació més absoluta. El joc d’assajar situacions per superar-les en la vida real, en algun lloc inexplorat entre el reality show, el fals documental i la comèdia, era, realment, una cosa que no havíem vist. Tot i que també generava dubtes ètics i un cert estupor per l’inesgotable exhibicionisme de Fielder. Aquest 2025, la revàlida ha rebentat tota expectativa possible: la megalòmana pretensió d’acabar amb els accidents d’aviació que tenien a veure amb la falta de comunicació entre pilot i copilot, recreant fins i tot un aeroport, multiplicava l’aposta per molt. I Fielder resultava guanyador en una temporada en progressió tancada amb un episodi final on l’ego i l’atreviment del creador pujaven l’Everest amb xancles i un cubata en cada mà. Insuperable. Història de la televisió. Potser per això, encara no s’ha confirmat una tercera temporada. Tot i la pressió dels fans. L'impacte social ja és enorme: el Congrés dels Estats Units debatrà les lleis d’aviació qüestionades per Fielder. Tal vegada, el bufó i la seua megalomania sabien el que es feia. Indescriptible.
The Studio. Apple TV+
La mordaç i espaterrant The Studio és, de molt, la millor comèdia de l'any. Parida entre altres pel còmic Seth Rogen, que també la protagonitza i dirigeix, aquesta deliciosa comèdia planteja situacions delirants, cameos de grans de la indústria fent d’ells mateixos —Martin Scorsese, Charlize Theron o Ron Howard—, un ritme frenètic, sostingut per una edició musical jazzística de molts quirats, diàlegs espaterrants i una enorme cura pels detalls, la qual revela l’amor al cinema dels creadors. Per no parlar d'una certa mirada irònica sobre el Hollywood actual, amb certa autocomprensió i la mala llet justa per no alçar massa polseguera. Una sèrie que tindrà continuïtat després d’una primera temporada indiscutible. Tot i ser conscients que, superada la fase sorpresa, serà difícil que Rogen i els seus siguen capaços de superar fites com «El pla seqüència» o «La bobina perduda», autèntiques peces mestres de la comèdia.
Yakarta. Movistar Plus
Diego San José comptava amb l'aval d'haver concebut una de les sèries del 2024, Celeste, però ningú no esperava que aquest director i guionista foguejat en la comèdia fora capaç d'endinsar-se en un drama desconcertant i demolidor com Yakarta, una minisèrie que partia d'una estranya premissa: «Ningú no juga al bàdminton si és feliç». L'esport, en tot cas, és ací una metàfora del trànsit dels perdedors per l'existència i vehicle de segones oportunitats com la que s'ofereix a José Ramón, un antic campió amb la vida personal desballestada per l'addicció al joc i que tracta de trobar al nou fenomen estatal del bàdminton. La joveníssima Mar serà l'escollida per fer el trànsit fins a l'hipotètic premi final de Jakarta, la capital mundial d'aquest esport. I fins ací llegirem. Sèrie colpidora i difícil, no especialment càlida amb l'espectador, tot i alguns moments de respiració assistida, la producció sura i de quina manera per la interpretació d'un gran com Javier Cámara. Però també per la rèplica d'una joveníssima Carla Quílez que brilla poderosament després d'un paper notable en Pubertat. Si tanca aquesta llista és per una qüestió estrictament alfabètica, perquè és una de les millors produccions audiovisuals vistes aquest 2025.
