Durant les darreres legislatures, els partits catalans han tingut bona part de les claus de la governabilitat espanyola. En 2018, els vots de les formacions independentistes van contribuir a fer prosperar la moció de censura contra Mariano Rajoy. El 2020, l'abstenció d'ERC va permetre la investidura de Pedro Sánchez, i el 2023 tant els republicans com Junts per Catalunya van ser imprescindibles per reeditar el govern de coalició del PSOE i Sumar. Set diputats de cada formació van acabar decantant la balança.
Ara, però, l'escenari que dibuixen els sondejos per a les eleccions espanyoles del 29 de novembre obre la porta a un canvi de cicle. La suma del PP i Vox podria assolir una majoria absoluta al Congrés i deixar els partits independentistes sense la capacitat de condicionar directament una investidura. La qüestió no és només quants diputats obtindran les formacions catalanes, sinó si continuaran sent necessàries per formar govern.
La segona onada del Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), publicada a mitjan octubre, situa el PSC al capdavant a Catalunya, amb entre 18 i 19 escons; ERC n'obtindria entre 10 i 11, el PP entre 6 i 7, Vox entre 5 i 6 i Junts entre 4 i 5. La fotografia, tanmateix, té una limitació: les entrevistes es van fer entre l'1 de setembre i el 5 d'octubre, abans de diversos moviments i acords electorals posteriors.
A escala estatal, la majoria dels sondejos privats publicats al novembre situen el PP com a primera força i pronostiquen una majoria absoluta de la dreta. L'acumulat de dotze enquestes elaborat per l'ACN s'acosta als 200 diputats per a PP i Vox. El CIS, en canvi, dibuixa un escenari diferent: en la seva estimació publicada el 12 de novembre, cap dels dos blocs no arribaria als 176 escons necessaris per assolir la majoria absoluta. Les projeccions, doncs, no ofereixen una fotografia unànime i mantenen oberta la incògnita sobre la composició del futur Congrés.
Adrià Padullés, politòleg i analista electoral, opina que el factor determinant serà la correlació de forces que surti de les urnes. «Un partit amb quatre diputats pot ser més influent que un altre amb deu si els seus vots són imprescindibles per a una investidura», assenyala. Per això, considera que una eventual pèrdua de representació no comportaria necessàriament una reducció proporcional de la influència política. El que pot canviar, explica, és la centralitat dels partits independentistes en la formació de majories.
De la 'potestas' a l'autoritat
Si PP i Vox sumessin una majoria absoluta sòlida, ERC i Junts perdrien bona part de la capacitat de negociar la investidura a canvi de compromisos per a Catalunya. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat i economista, recorda que les majories absolutes del PP i del PSOE no han impedit històricament que els partits catalans i bascos tinguessin incidència en la política estatal. Ara bé, aquesta influència s'ha exercit més «per autoritats que no per potestas»: a través de la capacitat d'interlocució, dels arguments i de la pressió política, i no tant perquè els seus vots fossin imprescindibles.

L'advocat adverteix, però, que una majoria àmplia de PP i Vox podria deixar poc marge a les formacions sobiranistes, especialment si les dues forces mantenen una bona entesa. En canvi, si apareguessin discrepàncies entre els socis, el PP podria tornar a necessitar altres interlocutors per tirar endavant determinades iniciatives. Si cap aspirant aconsegueix els suports necessaris, la negociació es pot allargar i, eventualment, desembocar en una repetició electoral. És en aquest escenari de fragmentació on els partits catalans podrien recuperar centralitat. «La clau no és tant el nombre de diputats com la necessitat que tingui cada bloc dels seus vots», insisteix Padullés.
Dues tàctiques, una mateixa aritmètica
La capacitat de negociació catalana també estarà condicionada per la relació entre ERC i Junts. Ambdós partits comparteixen reivindicacions com el finançament, el traspàs de Rodalies o la defensa de la llengua, però han mantingut estratègies diferents a l'hora de negociar amb el Govern espanyol. Padullés considera que la competència electoral entre tots dos partits no hauria d'impedir necessàriament una entesa parlamentària. «La competència electoral és compatible amb la cooperació al Congrés», afirma. De fet, tenir dos interlocutors amb estratègies diferenciades podria ampliar els canals de negociació.
Des d'ERC, el vicesecretari general de Comunicació i portaveu adjunt, Isaac Albert, defensa el balanç de la negociació dels darrers anys. «Nosaltres no hem vingut a bloquejar res, sinó a intentar aconseguir el màxim per a Catalunya», ressalta. El dirigent republicà considera que els acords assolits han estat positius, tot i admetre que alguns compromisos no s'han acabat materialitzant. «Catalunya no aconsegueix mai prou contrapartides perquè les volem totes», afegeix, en referència a l'ambició dels republicans per assolir la seva fita final: la independència.
Padullés proposa, en aquest sentit, distingir entre els compromisos polítics anunciats, la seva traducció legislativa i l'execució efectiva. La llei d'amnistia, aprovada el juny del 2024 després de les negociacions per a la investidura, és un dels resultats polítics més rellevants d'aquell període. En altres àmbits, com el finançament, Rodalies o les competències en immigració, el grau de concreció i desplegament dels acords ha estat desigual. Per això, l'analista considera que els partits catalans han tingut una incidència notable en l'agenda i en els compromisos del Govern espanyol, però menys capacitat per garantir-ne el compliment.
El repte d'un eventual govern de dretes
Davant la possibilitat que PP i Vox arribin a la Moncloa, Albert evita avançar quina seria l'estratègia negociadora d'ERC després dels comicis. Ara mateix, assegura, la prioritat és impedir que la dreta i l'extrema dreta governin l'Estat. «Cap escletxa oberta per nosaltres permetrà que l'extrema dreta governi l'Estat espanyol», subratlla.

El dirigent republicà alerta d'una possible «recentralització molt dura», d'un atac a la llengua catalana i d'un retrocés en drets. També sosté que el PP ha incorporat bona part del discurs de Vox, fet que, a parer seu, dificultaria qualsevol entesa. Tot i això, defensa que ERC estaria disposada a donar suport a les propostes que considerés beneficioses per a Catalunya, independentment de qui les presentés.
Més enllà del resultat del 29-N, Padullés considera que el pes polític català no desapareixerà, sinó que es pot redistribuir entre formacions amb projectes diferents. Els diputats del PSC, el PP o Vox elegits a les circumscripcions catalanes també formaran part de la representació del país al Congrés, encara que responguin a estratègies estatals. Alhora, les institucions catalanes, les relacions intergovernamentals i els espais europeus poden esdevenir altres vies d'incidència.
El 29 de novembre no decidirà únicament quants diputats tindrà cada partit. També posarà a prova si Catalunya conserva la capacitat de convertir la seva representació parlamentària en poder de negociació. Si els seus vots deixen de ser imprescindibles, la clau de la governabilitat pot canviar de mans. Però perdre aquesta posició no equival necessàriament a desaparèixer del tauler polític espanyol.