Hi ha una paraula que aquests dies ha aconseguit generar un consens poc habitual al Parlament: pacte. Després d’un inici de curs marcat per la conflictivitat amb els docents i amb els resultats educatius com a teló de fons, Salvador Illa ha posat sobre la taula un debat de país amb la voluntat d’arribar a un nou acord sobre el sistema educatiu. El president ha situat el Consell d’Educació de Catalunya com l’espai per articular el debat i ha plantejat un horitzó que vagi més enllà de la legislatura.
«Em comprometo que el debat inclogui, ara sí, assolir el 6% d’inversió pública, tal com estableix la llei educativa aprovada pel Parlament l’any 2009», va afirmar Illa el 14 de setembre. La proposta incorpora també un pla per climatitzar els 2.530 centres educatius públics de Catalunya durant els pròxims cinc anys, amb una inversió anunciada de fins a 2.500 milions d’euros entre els cursos 2026-2027 i 2030-2031. Però l’anunci obre una pregunta que va més enllà de la voluntat de seure a negociar: què entén cadascú per crisi educativa i, per tant, què hauria de contenir aquest pacte?
Un pacte, diversos diagnòstics
El consens parlamentari és més ampli quan es parla de la necessitat d’un acord que quan es concreta què s’hauria de pactar. PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP comparteixen, amb matisos, la necessitat de reformar el sistema, però posen l’accent en qüestions diferents. En el debat de portaveus d’RTVE, la socialista Elena Díaz va considerar que l’acord és «més que possible, necessari» i va reconèixer que el sistema «arrossega deficiències». Ester Capella, d’ERC, va defensar que el pacte «ha de transcendir el Govern i el Parlament», mentre que Salvador Vergés, de Junts, va reivindicar un «gran acord nacional» amb el sector educatiu.
Els Comuns han situat el focus en la necessitat de prendre mesures abans que arribi l’horitzó del pacte. «No podem esperar al 2030», va advertir David Cid, que va reclamar actuacions immediates com la climatització dels centres i la reducció d’alumnes per aula. La CUP, per la seva banda, ha vinculat l’acord al compliment de la inversió prevista per la llei i a l’entesa amb els sindicats.
El desacord, per tant, no apareix tant en el substantiu —el pacte— com en el contingut. La qüestió és si el sistema necessita sobretot més recursos, una reorganització profunda o un canvi de paradigma.
Per a Xavier Bonal, sociòleg expert en educació, hi ha prou indicis per considerar que el problema va més enllà d’una conjuntura concreta. «Ara comencem a tenir indicis, sobretot després de la pandèmia, que estem davant d’un problema estructural del sistema, que no es resol amb facilitat», explica. Entre els factors que assenyala hi ha el canvi accelerat de la composició social i demogràfica del país, la major diversitat a les aules, la segregació escolar i les desigualtats.
Bonal evita, però, convertir el canvi demogràfic en una explicació simple dels resultats. El problema, apunta, és que la diversitat actual «fa que el professorat s’hagi d’enfrontar a un volum de complexitat molt elevat» i obliga a revisar quins professionals i quants professionals necessita el sistema.
Una crisi que les dades no permeten fotografiar
La discussió política arriba, a més, en un moment especialment complex per mesurar l’estat del sistema. PISA ha estat un dels principals arguments utilitzats per parlar del retrocés educatiu català, però Catalunya no disposarà aquesta vegada d’un informe propi de PISA 2025.
Les proves es van fer entre el 31 de març i el 16 de maig de 2025 i els resultats internacionals s’han publicat aquest setembre. Però l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació ha advertit que la mostra catalana no compleix les condicions de representativitat i comparabilitat requerides. El motiu és, entre d’altres, una taxa d’alumnat exempt del 23,2%, que compromet la fiabilitat estadística de la mostra. Això significa que les dades de PISA 2025 no permeten extreure conclusions representatives sobre els aprenentatges del conjunt del sistema educatiu català. L’APE ho explicita: qualsevol anàlisi basada en la mostra catalana «no seria representativa de la realitat dels aprenentatges» del sistema.
La limitació metodològica no esborra, però, el debat obert pels resultats de PISA 2022 ni altres indicadors educatius. I sobretot obliga a separar dues qüestions que en el debat polític tendeixen a barrejar-se: què indiquen realment les dades i quin relat construeix cada partit a partir d’aquestes dades.
És precisament aquí on Bonal reclama prudència. Al seu entendre, el debat educatiu hauria d’estar «carregat d’evidència» per evitar que qüestions com la immigració o la llengua desplacin altres factors estructurals.
El 6% no és només una xifra
L’anunci d’Illa torna a situar al centre una reivindicació que ve de lluny: arribar al 6% del PIB en inversió educativa, un objectiu que ja recull la Llei d’educació de Catalunya de 2009. La novetat és que ara el Govern el presenta com una de les peces del futur pacte.
Però incrementar la despesa no garanteix per si sol millors resultats. «Clarament la inversió és insuficient. Però això no vol dir que amb més inversió i amb més recursos s’aconseguiran més resultats», adverteix Bonal. El sociòleg considera especialment rellevant determinar com es distribueixen aquests recursos i assenyala la necessitat de reforçar el personal de suport, els tècnics d’integració social, els treballadors socials, els orientadors i altres professionals especialitzats.
El repte, per tant, no seria només arribar a un percentatge, sinó decidir on acaba aquest 6%. Per a Bonal, un futur pacte hauria d’incloure també una distribució de recursos més vinculada a les necessitats dels centres, perquè actualment el sistema tendeix a funcionar de manera massa lineal. També hi incorpora la formació i la carrera docent, la lluita contra la segregació i una avaluació més sistemàtica de les polítiques educatives.
El 6% pot esdevenir així alguna cosa més que un compromís pressupostari: el debat de fons és decidir què es vol transformar amb aquests diners.
El conflicte docent encara no és història
El debat sobre els recursos, però, topa amb una altra realitat: les condicions en què treballen els professionals dels centres. El Departament d’Educació sosté que ha complert el 96% dels acords signats amb CCOO, UGT i Aspepc previstos a inici de curs. També ha aprovat noves dotacions i el maig passat va signar un preacord amb la majoria dels sindicats de l’ensenyament.
La fotografia sindical és diferent. Gerard Furest, secretari de Comunicació de la Sectorial d’Educació de la Intersindical, assegura que el conflicte «continua vigent» i avança que hi haurà noves mobilitzacions. Recorda, en aquest sentit, la consulta del maig passat, en què, segons les dades que aporta, dos terços dels aproximadament 40.000 docents participants van votar a favor de continuar mobilitzant-se.
Les demandes que situa sobre la taula són àmplies: reducció de ràtios, més professionals per fer efectiva l’escola inclusiva, un currículum consensuat amb els docents, recuperació del poder adquisitiu, mecanismes d’actualització salarial i canvis en el funcionament i l’autonomia dels centres.
Furest vincula directament aquestes qüestions amb la capacitat del professorat per atendre l’alumnat. «La vocació no ho aguanta tot», afirma, i denuncia jornades laborals llargues, sobrecàrrega burocràtica i l’assumpció de funcions que, segons defensa, van més enllà de les estrictament educatives.
La batalla pel model
És en aquest punt on l’educació deixa de ser només una discussió sobre recursos i organització i es converteix en una disputa sobre quin model d’escola ha de tenir Catalunya.
PP i Vox han situat el model lingüístic al centre del seu diagnòstic. Lorena Roldán, portaveu popular, va afirmar que la primera condició per arribar a un acord és «reconèixer que el model d’immersió ha fracassat». Vox també ha qüestionat les prioritats pressupostàries del Govern i ha reclamat més recursos per al sistema educatiu. La formació va ser, de fet, l’única que va anunciar que no participaria en el debat de país impulsat per Illa.
Aliança Catalana introdueix una altra variable: la immigració i la capacitat del sistema per absorbir l’arribada d’alumnat nouvingut. Sílvia Orriols ha expressat disposició a participar en un pacte, però defensa que la resposta no pot limitar-se a incrementar la despesa i vincula part dels reptes educatius a la capacitat d’absorció migratòria.
El sistema, mentrestant, ja està adaptant recursos a aquesta realitat. La qüestió migratòria no pot quedar reduïda, per tant, a una batalla de declaracions: el debat també implica saber quins recursos necessiten els centres i com es distribueixen. Per a Bonal, però, convertir la immigració o la qüestió lingüística en el centre explicatiu dels resultats pot acabar desplaçant factors com la segregació, la desigualtat o l’organització del sistema. «És molt important que el debat sigui assossegat i carregat d’evidència», defensa.
Un pacte volgut, diferents concrecions
El mapa polític deixa així una paradoxa. Hi ha un consens ampli sobre la necessitat d’un pacte, però no sobre què s’hauria de pactar. El PSC parla d’un acord ampli que incorpori la comunitat educativa; ERC reclama que transcendeixi el Govern i el Parlament; Junts reivindica un gran acord nacional; els Comuns reclamen actuacions immediates; la CUP vincula l’acord al 6% i al professorat; PP i Vox situen el model lingüístic en el centre del debat, i Aliança Catalana hi afegeix la immigració.
A aquesta divergència política s’hi afegeix la dels actors educatius. Bonal considera que el problema és també que hi ha molts interessos i molts actors —sindicats, titulars de centres, administració i governs locals— que han de posar-se d’acord. I detecta, alhora, «un cert nivell de desorientació» sobre quines reformes són realment necessàries.
El sociòleg parla, fins i tot, de la necessitat d’un «canvi de paradigma», amb una visió a mitjà termini i no pensada per obtenir resultats immediats. El futur pacte, defensa, hauria de garantir uns mínims compartits en àmbits com la inversió, el model lingüístic, la carrera docent i la lluita contra la segregació.
Des del professorat, la disposició a participar-hi també existeix, però amb condicions. Furest assegura que la Intersindical hi participarà «amb la ment oberta» si és convidada, però reclama que el debat no parteixi de conclusions ja decidides i que qualsevol acord tingui el suport dels treballadors de l’educació.
I aquí és on el 6% deixa de ser simplement una xifra pressupostària. Perquè un pacte educatiu de país haurà de decidir quants recursos, però també quin model, quina governança, quin professorat i quina distribució de recursos vol per al sistema educatiu català.
Illa ha volgut evitar un «enèsim debat de diagnòstic» i ha reclamat un debat «per passar a l’acció». Però abans de saber si hi haurà pacte, Govern, partits i comunitat educativa hauran de resoldre una qüestió més elemental: si comparteixen prou el diagnòstic de la crisi com per poder acordar-ne la resposta.