Quan s’acosta el final de quart d’ESO, milers d’alumnes han de decidir quin camí prendran al setembre. Per a una part important del jovent, la resposta és la formació professional, una opció que ha anat guanyant pes en els darrers anys: el 59% dels joves que finalitzen els estudis obligatoris opten per cursar un cicle formatiu.
El creixement de la demanda no ha anat acompanyat d’un augment proporcional de l’oferta pública. Per a moltes famílies, de fet, aconseguir una plaça s’ha convertit en un obstacle inesperat. És el cas de Silvia, qui ja ha bufat les espelmes per entrar en la majoria d’edat.
La jove havia finalitzat el grau mitjà de Cures Auxiliars d’Infermeria en un centre públic, però volia continuar formant-se. Dit i fet, va decidir cursar el grau superior d’Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear. En fer la preinscripció als centres públics, va adonar-se de la poca oferta disponible. «A la província de València només hi ha tres centres públics i un de concertat que ofereixen aquest grau», explica. Com a conseqüència, malgrat tenir una nota mitjana de 7,5, l’estudiant ha hagut d’optar per estudiar en un centre privat.
El desequilibri entre l’oferta i la demanda
La creixent demanda de formació professional té, segons Mar, professora d’un centre integrat de la ciutat de València, una explicació en les possibilitats d’inserció laboral que ofereixen aquests estudis. «Abans tothom volia anar a la universitat, i ara l’FP té un prestigi que no tenia», assenyala.
Per a molts joves, els cicles formatius no són únicament una via per accedir al mercat laboral, sinó també un pont cap a la universitat. «Ara té un doble prestigi: el de qui l’estudia per accedir a un grau universitari i el de qui el cursa per la inserció laboral», descriu, qui considera que aquesta doble funció explica bona part de l’augment de l’interés per l’FP. Sílvia és un exemple de la primera via: «Vull fer aquest cicle per poder accedir al grau d’Infermeria».
«La formació professional és molt sol·licitada, però no ha crescut l’oferta en la mateixa proporció», afirma la professora. A més, sosté que abans era un problema de les grans ciutats, però que ara ja s’ha estès a la resta del territori. Sílvia hi coincideix: «És una vergonya que només hi haja quatre instituts per a totes les persones que volen estudiar aquesta branca sanitària que he escollit». A la seua classe, la seua situació ha estat la norma. «La majoria de les meues amigues del grau mitjà s’han quedat fora, sense poder accedir a un centre públic», narra.
El coordinador d’FP del sindicat STEPV, Vicent Fernàndez, també considera que hi ha una manca de places: «El problema és que s’ha pensat que la formació professional és un trampolí per a l’empresa privada de la zona. Quan intentes crear nous cicles, et diuen que no hi ha prou empresariat al sector». Ell creu que aquest factor no hauria de tindre tant de pes, atès que moltes persones treballen lluny del seu poble.
En les manifestacions per l’educació pública que van tenir lloc l’últim curs escolar al País Valencià, una de les reclamacions fou augmentar les places de l’FP. «No hi ha hagut cap resposta. La Conselleria no ha posat de la seua part», relata Mar. Al centre on ella treballa van demanar més places per al cicle de Màrqueting i Publicitat, atesa l’alta demanda, però no les han concedit. Un dels lemes dels docents dels cicles formatius en les manifestacions era «L’FP no es ven», ja que el sector s’està privatitzant.
Fernàndez sosté que moltes de les reclamacions que s’han fet afectaven els cicles: «Per exemple, la reducció de les ràtios o l’augment de salaris». No obstant això, li preocupa que açò es traduïsca en menys places. «Sembla que, si hi ha una reducció de les ràtios, no es crearan altres grups. Si abans hi havia vint-i-quatre places, ara en seran vint. No es desdoblaran grups, encara que hi haja cinquanta persones en llista d’espera», lamenta.
L’alternativa: l’educació privada
Moltes famílies fan un gran esforç perquè els seus fills puguen continuar formant-se. «Quan vaig veure que no entrava en un centre públic vaig sentir angoixa. Els meus pares pagaran 8.500 euros pels dos cursos, 4.250 en primer i la mateixa quantitat en segon. Són molts diners», afirma Sílvia. Mar hi coincideix sobre els alts preus dels cicles privats: «S’estan pagant entre 700 i 1.000 euros de matrícula, i uns 300 euros al mes. Els preus de les universitats privades no estan gaire lluny dels dels cicles superiors».
Els cicles formatius privats tenen un gran pes en alguns territoris, com ara Catalunya, on representen el 35,6% del total. «L’oferta privada està impulsant la creació de centres de formació professional amb molts recursos», ressalta Mar. Per contra, afirma que en moltes ocasions als cicles públics els falta material. «Això ens complica molt la feina, perquè l'FP és molt pràctica». Fernàndez hi està d’acord: «Els tallers que tenim són obsolets. Sense material no es poden fer unes bones pràctiques»
Sílvia creu que el procés per aconseguir una plaça no és just. Abans del curs 2024-2025, el 60% de les places de cicles superiors estaven reservades a les persones que havien cursat batxillerat al País Valencià. En canvi, les persones que havien fet un grau mitjà sols tenien un 20% del total de les places. Encara que recentment els percentatges han canviat i passen a ser d’un 45% per a batxillerat i d’un 40% per a l’alumnat d’FP, Sílvia ho considera insuficient: «La gent que ha fet batxiller té la via universitària. Els que hem fet grau mitjà només tenim dos camins: treballar o, si volem continuar estudiant, fer un grau superior. Tenim menys opcions».
La forma de repartiment antiga es va modificar a causa de l’elevat percentatge d’abandonament dels estudiants que havien cursat un grau mitjà. Com que els quedaven poques places assignades, era molt difícil aconseguir-ne una. Ara el que hi ha és una manca general de places, ja que el sistema s’ha fet més equitatiu. «Ha augmentat molt més la demanda que l'oferta, i l'única alternativa és pagar un centre privat», indica Mar.
Sílvia lamenta que, a algunes de les seues amigues, la manca de places els ha complicat el camí: «Tinc companyes que han de compaginar la feina amb els estudis, però el més trist és que en tinc altres que volien continuar formant-se, però no han pogut fer-ho. Moltes famílies no es poden permetre els costos dels centres privats».
Darrere de la insuficiència de places públiques i de la manca de recursos materials als centres hi ha un problema de finançament. Tot i que la responsabilitat de planificar i ampliar l’oferta d’FP recau en el govern autonòmic, Fernàndez recorda que la situació del País Valencià està condicionada pels problemes de finançament del territori. «Òbviament, part de la culpa és del govern autonòmic, però no s’ha d’oblidar que el País Valencià és el territori més infrafinançat», opina. Mentre la demanda no para de créixer i l’oferta pública continua sent insuficient, per a molts joves continuar estudiant un cicle formatiu depén cada vegada més de la capacitat econòmica de les seues famílies.