La sirena d’Empúries és, de moment, la primera d’aquesta mena trobada als jaciments de l’antiga colònia grega. És, per tant, la primera -i única de la Neàpolis- però no l’última al nord del Principat, perquè el monestir medieval de Sant Pere de Galligants (Girona) conserva el magnífic capitell de les dues sirenes (aquestes amb cua de peix) i les llegendes parlaran sovint de les sirenes de l’Empordà, com recorda la sardana de Joan Maragall (amb música d’Enric Morera) dedicada a aquesta comarca:
«A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.»
La sirena d'Empúries.
Als jaciments d’Empúries, la ciutat grega s’anomena Neàpolis per distingir-la de la primera ubicació que es va buscar per la ciutat, la Paleàpolis -que coincideix amb la petita península que avui ocupa Sant Martí d’Empúries.
La part d’Empúries que avui està excavada té la part grega i la part romana. La grega és l'anomenada Neàpolis, on els grecs s’instal·larien cap al segle VI aC (540-520 aC) deixant a la Paleàpolis un temple o una fortalesa. El 80è Curs Internacional d’Arqueologia d’Empúries s’ha centrat enguany en l’excavació dels tres sectors de l’antic barri portuari daquesta Neàpolis (al nord del recinte grec) i ha treballat en «diverses construccions que abasten tota l’evolució del nucli des de la seva fundació (540/520 aC) fins al segle I dC», segons el Museu Arqueològic d’Empúries.
És aquí on els estudiants -una trentena d’arqueòlegs en formació procedents de Catalunya, l’Estat i l’estranger- han trobat «en un nivell d’una de les cases corresponents a les fases més antigues del barri, articulada al voltant d’un pati central» «una acumulació de materials que inclou un fragment ceràmic amb un rostre femení d’estil arcaic, que podria representar una sirena».
Els arqueòlegs que dirigeixen l’excavació creuen que el cap de sirena podria formar part d’un askos, una mena de recipient horitzontal de ceràmica amb una base plana, molt estable, amb ansa i un broc de sortida (i, de vegades, un d’entrada) que s’utilitzava per servir oli, vi o mel.
Els arqueòlegs han destacat que «es tracta d’una troballa poc habitual»: primer, perquè «no s’havia documentat fins ara cap askos decorat» amb una sirena i, segon, perquè s’ha localitzat en un habitatge, un «context domèstic», quan normalment les troballes d’askos «solen vincular-se a enterraments o usos rituals». Tanmateix els arqueòlegs no descarten que la troballa tingui relació «amb el santuari erigit al mateix sector entre finals del segle VI i inicis del V aC».
Precisament, les excavacions arqueològiques d’enguany han revelat que aquesta zona del barri portuari de la Neàpolis, i la xarxa de carrers que la formaven, «es va mantenir» des de la fundació de la Neàpolis fins a la fi de la seva ocupació. És a dir, que els carrers principals de la zona (un «principal d’est a oest que delimitava el barri de la resta de la ciutat, i dos carrers perpendiculars que baixaven fins al límit del port») no van patir canvis rellevants durant gairebé set segles.
Les sirenes d’aquesta època grega, com les que assetgen Ulisses a l’Odissea, no eren dones amb cua de peix -com s’han representat a partir de l’Edat Mitjana- sinó mig dones mig ocells. I així es representen en ceràmica grega d’aquella època (450 aC) llançant-se sobre Ulisses i els seus mariners amb alguna cosa més que cants i bones paraules. L’escena d’aquest gerro no té res a veure amb les paraules que les sirenes de l’Odissea (traducció de Pau Sabaté) canten a duo:
«-Vine, honor dels aqueus, Odisseu de moltes lloances,
atura la nau, que així sentiràs com cantem totes dues.
No hi ha ningú que mai hagi passat per aquí amb la nau negra
sense sentir la veu melosa que ens surt de la boca,
que així se’n torna amb el gus d’haver-la sentit i més savi.
Perquè sabem tot allò que a l’ampla terra de Troia
argius i troians, pel voler dels déus, van patir amba grans esforços;
sabem tota cosa que passi a la terra que molts alimenta.»
Aquí l’Odissea no hi ha cap descripció de les sirenes. D’això -com de tantes meravelles del món antic- s’encarregarà Ovidi a les Metamorfosis. En un principi, les Sirenes eren amigues inseparables de Prosèrpina (Persèfone en el món romà)... fins que Plutó (Hades) la segresta i se l’emporta a l’inframon. Les Sirenes la buscaran sense èxit i demanaran ales per poder ampliar la recerca. Ovidi a les Metamorfosis (traducció de Ferran Aguilera) els parla així:
«¿Per què teniu plomes i potes d’ocell, però conserveu rostres de donzella? ¿Va ser, potser, perquè mentre Prosèrpina collia flors de primavera, vosaltres, Sirenes sàvies, éreu el seu seguici? Vosaltres vàreu cercar-la, en va, per tot el món i, després, perquè el mar també conegués la vostra inquietud, vàreu desitjar posseir unes ales bategants pr mantenir-vos damunt les aigües. Els déus us van complaure i vàreu veure com els membres, sobtadament, se us cobrien de plomes daurades. Tanmateix, perquè no es perdés el vostre cant, nat per delectar les orelles, ni la facultat d’utilitzar una llengua tan meravellosament dotada, heu mantingut els vostres rostres de donzella i veu humana».
Sirenes amb escates.
A l’Edat Mitjana, les Sirenes van mudar la ploma per les escates i, no molt lluny d’Empúries, a Girona, el monestir romànic de Sant Pere de Galligants -iniciat el 992 i acabat al segle XII- té un dels capitells més aconseguits amb sirenes amb cua de peix, una figura mítica que s’ha conservat més bé a l'imaginari de l’Empordà que enlloc.
Si més no, això fan pensar Joan Maragall, que immortalitzava la sirena a la mar empordanesa, Antoni Veciana que estenia el mite («En una badia del nord, a Roses, hi havia dugues sirenes que es van afartar de seduir mariners i van anar a viure a terra ferma») a Nicolau (La Segona Perifèria, 2022), amb una versió masculina al Tarragonès. I també Gemma Calduch, que pren un vers de L’Empordà de Maragall com a títol a «Si sabessis el mar com és bonic» (La Magrana, 2024), inventa un poble de costa bastant empordanès anomenat Port on només fan que somiar a pescar una sirena. Fins que ho aconsegueixen:
«Un darrer esforç i la bèstia marina va caure sobre el pont de la Certa entre crits i dolor, tal com fan les criatures quan surten del ventre d’una dona. Tenia algues verdes als cabells i petxines a la cua. I el futur del poble a les seves mans. Batallant eufòric contra el temporal, en Príam va fixar el rumb cap a casa. Port tornava a disposar d’una sirena».
Empúries també torna a disposar d'una sirena.