L’octubre de 1976, quan es va publicar el disc Hotel California, amb una caràtula d’una casa d’estil colonial entre palmeres, i diversos hits amagats, els Eagles esdevenien, per al món sencer, la banda californiana per excel·lència, els representants d’un so especialment nascut en l’Estat de l’ós grizzly.
La paradoxa -que en aquell moment van denunciar, sense èxit, molts músics californians- és que no hi havia ni un californià entre els Eagles. Ni el cantant i guitarrista Glenn Frey era califòrnia, sinó de Detroit (Michigan) ni ho era el guitarra Bernie Leadon (Minneapolis, Minnesota) ni el baixista Randy Meisner (Scottsbluff, Nebraska) ni el bateria Don Henley (Gimler, Texas). Ni tan sols ho eren els guitarristes que van reforçar la formació a poc a poc i especialment a Hotel California, com en Don Felder (Gainesville, Florida) i en Joe Walsh (que venia de Wichita, Kansas).
El «so Califòrnia» que els Beach Boys havien fet seu s’havia mudat, en qüestió de deu anys, a un estil que bevia més del country (d’altres punts dels Estats Units) i que res tenia a veure amb la música surf.
Al llibre Hotel California (que s’apropia del nom del disc dels Eagles però parla de tota la comunitat de músics que vivia al voltant de Laurel Canyon, Los Angeles, a començament dels setanta), Barney Hoskins recull la incomoditat que va crear un «so Califòrnia» fet per gent que no era de Califòrnia. Ho esmenta el músic Chris Darrow, que venia de Dakota del Sud. «El més curiós dels Eagles és que cap d’ells era de Califòrnia, i la majoria de paios de Califòrnia se sentien incòmodes per això, perquè la resta del món tenia els Eagles per l’essència de Califòrnia».
De fet, en algun moment Frey va dir que la banda es deien Eagles perquè eren una banda de Detroit. Tanmateix, el primer disc ja envia un missatge californià des de la portada, que immortalitzava un crepuscle al parc natural Joshua Tree (el mateix que U2 triaria pel seu disc homònim de 1987), un dels deserts mítics de Califòrnia.
Un missatge semblant enviava la coberta de Hotel California: un crepuscle, les palmeres i els llums de neó. Una tornada a Califòrnia després del quart disc, Desperado, on els Eagles de la caràtula semblaven pistolers del Far West i que no va tenir ni la meitat d’èxit que el primer.
Hotel California, en canvi, apostava per començar, amb una cançó homònima molt atípica per als estàndards del rock del moment (arrencava amb dues guitarres acústiques que semblaven ralentitzar el veritable començament) que derivava de seguida amb imatges sensorials molt californianes, des de «la carretera fosca i deserta» i «el vent al meu cabell» fins a «l’olor calenta de colitas» en referència a la marihuana (colitas seria, segons explicaven Eagles, una forma mexicana de nomenar els porros).
En teoria, la lletra vol descriure -crípticament- l’atzucac de la fama: un hotel meravellós, regalat (Wine, pink champagne on ice, Mercedes-Benz...) que, tanmateix, no et deixa sortir un cop hi has entrat. Ho sospites quan estàs arribant («This could be heaven or this could be hell»: Podria ser el cel o l’infern), saps que hi trobaràs alcohol i drogues -les descripcions són al·lucinades sense ser lisèrgiques- però no podràs sortir: l’última estrofa és un avís del porter de nit: «You can check out any time, but you can never leave» (Pots fer el check out quan vulguis però mai no podràs marxar).
La imatge de portada és la del Beverly Hills Hotel de Los Angeles on, segons han explicat després els Eagles, van passar molt temps. Massa temps.
Potser Califòrnia se’ls va empassar a ells tant com ells es van apropiar de la marca Califòrnia.
El vol de les àligues sobre el Paradís.
Els Eagles s’havien conegut com a músics de gira de Linda Ronstadt (Tucson, Arizona, 1946) el 1971. El guitarrista, compositor i parella de Ronstadt, J.D. Souther, coneixia en Glenn Frey i li va proposar acompanyar la cantautora, que estava a punt de publicar el seu tercer LP en solitari, titulat Linda Ronstadt.
J.D. Souther (Detroit, 1946) era un dels músics més valorats en aquell moment a Laurel Canyon, la zona de Los Angeles que concentrava més músics per metre quadrat, i compositor de dos dels èxits del disc Hotel California: New kid in town i Victim of love. Segons explica Barney Hoskins al llibre Hotel California, «Una nit Frey va anar a sopar amb Souther i Linda Ronstadt al restaurant Nucleus Nuance, en Melrose Avenue. A mig sopar, Souther es va tombar cap a Frey i li va suggerir que se n’anés de gira amb Linda, que necessitava una banda».
Frey va proposar al seu amic Don Henley «texà de cabell arrissat que havia conegut en el Troubadour» que s’hi apuntés. En aquella gira van conèixer dos músics escollits per Ronstadt que completarien la formació dels Eagles, explica Hoskins: «Bernie Leadon, que havia estat recentment en els Flying Burrito [Brothers] , i Randy Meisner, un veterà una mica més jove que havia passat per Poco i la Stone Canyon Band de Rick Nelson». Ja tenien segona guitarra i baix.
El seu primer disc, Eagles, va ser un èxit però res comparable amb l’explosió d’Hotel California, que ha venut més de 42 milions de còpies al món i encara és el més escoltat d’un grup, Eagles, amb 28 milions de seguidors mensuals a Spotify.
Així és com el So Califòrnia va passar a ser dels Eagles. Ho donen per fet, quatre dècades després, crítics tan diversos com el nordamericà Robbie Woliver (que al New York Times va dir que Don Henley «va definir el so californià dels anys setanta») i el britànic Andrew O’Neill, que a La historia del Heavy Rock (Blackie Books, 2018) diu: «El grup més important que sortiria de Califòrnia a finals dels setanta seria The Eagles».
A l’última cançó de Hotel California, una peça de Frey i Henley titulada de The Last Resort, la protagonista travessa Amèrica per anar «fins a Malibú / on juga la gent guapa, fam de poder». Clarament, Califòrnia. «They called it: ‘Paradise’, I don’t know why / You call some place Paradise, kiss it goodbye» (L’anomenen ‘Paradís’, no sé per què / Pots dir-li a algun lloc Paradís, fes-hi un petó i adéu»).