«Hola, buenos días, le llamo del CIS». Cada vegada més persones han rebut aquesta trucada. Els estudis demoscòpics de l’institut espanyol d’opinió són nombrosos i freqüents. I encara que siga per a informar-se sobre matèries no relacionades amb la política (hàbits de consum, posicionament davant d’aspectes morals...), els autors dels qüestionaris sempre inclouen preguntes que permeten intuir les preferències de cadascú. Després hi ha els baròmetres estrictament polítics, on és possible filar més prim.
I filant prim es pot comprovar la caiguda de la confiança que inspira el president del PP, Alberto Núñez Feijóo. Fa quatre anys, en juliol de 2023, el 29,7% dels enquestats assguraven que el líder popular els inspirava bastant confiança o molta. Dos anys després, en juliol de 2025, la xifra ja havia caigut al 20,8%, i en tres mesos més tard, coincidint amb el primer aniversari de la dana, va tocar terra amb un 15,1%. La dada de l’últim mes de juliol, lleugerament per damunt (18,4%), no amaga un desencís generalitzat. Es pot concloure que Feijóo no entusiasma ni els mateixos votants del PP. De fet, el 79,8% dels enquestats en el darrer baròmetre de juliol manifesten confiar-hi poc o gens, molt a prop de la xifra més elevada de rebuig, la d’octubre de 2025, en què els escèptics superaven el 83%.
Pot ser president del Govern espanyol algú que presenta un nivell de confiança tan baix? En una altra conjuntura política, potser no. En la política espanyola contemporània, tan polaritzada i amb una opinió eminentment negativa de la majoria de representants públics, aquesta possibilitat no resulta tan utòpica. Ni de bon tros.
Feijóo podria arribar a La Moncloa, d’ací a uns mesos, amb un índex de valoració molt baix, sense despertar simpatia entre els seus electors i amb l’oposició explícita no només dels votants d’esquerres, sinó també dels que se situen a l’extrema dreta. Ni l’enduriment del missatge del PP en temes com la immigració no li està reportant grans beneficis.
La feblesa que projecta Núñez Feijóo es pot condensar en cinc apartats que passem a enumerar a continuació.
Un carisma en suspens
Fa pocs anys, de tots els presidents autonòmics del PP, qui més sensació de solidesa transmetia era ell. Les seues quatre majories absolutes consecutives a Galícia, la semàntica allunyada dels enfrontaments quotidians entre el PSOE i el PP, la fama de gestor solvent i la capacitat de combinar un regionalisme de perfil baix amb un espanyolisme fora de dubtes van proporcionar-li una imatge particular, netament diferenciada de la majoria de dirigents del seu partit.
Amb les polítiques que va impulsar des de la Xunta no sols va afermar la seua hegemonia, sinó que va deixar sense espai l’extrema dreta. A Galícia, Vox és una força extraparlamentària. El domini de Feijóo, que ja exercia Manuel Fraga, crida més l’atenció si el comparem amb el vot municipal a les set grans ciutats (Vigo, la Corunya, Pontevedra, Orense, Lugo i El Ferrol) o el de les eleccions estatals. En tots dos casos, l’esquerra guanya terreny en detriment del PP.
Aquella percepció d’home invencible, aliè als crits i la sobreactuació, s’ha diluït per complet els darrers anys. Des del seu ascens a la presidència del PP, la primavera de 2022, Feijóo ha anat transformant-se. Les inèrcies de la política espanyola l’han canviat prou més d’allò que ell ha canviat la política espanyola. El president dels populars ha perdut el seu principal valor i ha quedat difuminat en l’hàbitat estressant de Madrid. Feijóo ja no és Feijóo, sinó un polític més aviat mediocre.
El contrast autonòmic
Encara que la gran majoria d’autonomies estan en mans del seu partit, ell no és el president del Govern. Aquest element tampoc no és menor. Els 11 mandataris autonòmics del PP (ho són tots excepte els de Catalunya, el País Basc, Navarra, Canàries, Astúries i Castella-la Manxa) posseeixen més poder real que no Feijóo. Els últims mesos s’ha comprovat a Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i Andalusia. Presidents i presidentes que es queden a prop de la majoria absoluta o que gaudeixen d’una majoria més o menys còmoda, a diferència del que passa a escala estatal, en què el PP va quedar a una quarentena de diputats de la majoria absoluta.
En teoria, tot aquest poder territorial hauria de servir perquè els populars estigueren més a la vora d’una majoria important al Congrés, però, ben al contrari, cap enquesta no li garanteix un resultat com aquest. No sols això, sinó que el PSOE somia que la teoria dels vasos comunicants els beneficie, de manera que el PP cedisca una part més de vot a Vox mentre els socialistes desguarneixen encara més l’ala esquerra que representen Podem, Sumar i Esquerra Unida. Amb una carambola d’aquestes característiques, no seria descartable un PSOE com a força més votada.
Seria, sens dubte, el pitjor dels escenaris a què s’enfrontaria Feijóo. Ell, que sempre s’ha mostrat partidari de deixar governar «la llista més votada», es veuria obligat a bastir un acord amb Vox des de la mateixa posició que va fer-ho Sánchez amb totes les forces catalanes i basques.
Ostatge de Vox
La dependència de Vox, precisament, li està passant factura. La necessitat de tenir-los com a socis ha alterat la perspectiva inicial de Feijóo. Si a l’inici els ignorava o feia veure que pensava governar en solitari, ara ha admès, amb veu i taquígrafs, la seua intenció de fer-ho conjuntament. No és un detall menor. És símptoma de la subordinació que, cada cop més, el PP ha assumit respecte l’ideari de Vox. Així com Sánchez va abdicar de la seua negativa a governar amb Podem, Feijóo ja ha recorregut aquest camí. I ho ha fet des de l’oposició.
Si tenia l’objectiu de recuperar votants que havien marxat cap a Vox, és obvi que l’estratègia no li ha eixit com esperava. La massa de votants de la ultradreta es manté granítica. No continua guanyant posicions, com passava fins fa uns mesos, però no s’erosiona pel nou tarannà de Feijóo. En aspectes com el discurs immigratori s’ha produït un viratge considerable. El PP ja no defuig el tema ni s’alinea sistemàticament amb els socialistes. Hi marca distància, conscient com és de la importància que els electors conservadors atorguen a la matèria. L’enduriment del to en el debat migratori escora cap a la dreta la imatge del PP i li fa perdre oportunitats de guanyar vots pel centre.
Ayuso, per lliure
En la constel·lació popular hi ha un planeta que va per lliure. Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid. I a diferència del que passava en temps pretèrits, la seua reputació està sent molt qüestionada. Ja no és l’estrella que brilla més. En realitat, sembla una líder erràtica, entestada a emergir com a antagonista de Sánchez quan cada vegada més no passa de ser una antagonista del seu propi partit. L’episodi de l’àtic que la Comunitat de Madrid va adquirir per a convertir-lo en la seua residència durant les obres que s’estan duent a terme a les dependències presidencials són l’última errada de moltes.
Ayuso ha quedat tocada, sobretot perquè aquesta crisi (finalment, l’immoble s’ha posat a la venda i els diners recaptats es destinaran a les zones afectades pels incendis de Madrid) se suma a unes altres que s’han anat succeint. Des de la qüestionable gestió de la pandèmia, amb una especial incidència en les residències de la gent gran, als comptes pendents amb Hisenda de la seua parella, passant per la mateixa gestió dels incendis.
No obstant això, Feijóo continua sense plantar-hi cara. Potser perquè ja sap com va acabar el seu predecessor en el càrrec, Pablo Casado, potser perquè no vol cedir ni un centímetre d’avantatge al seu rival. El ben cert és que Ayuso, a ell, li resta més que li suma. La passió que desperta entre els electors madrilenys no és compartida fora de la frontera automònica, ni tan sols entre els companys de partit.
Junts o separats
Així com Feijóo es manté immòbil davant els excessos d’Ayuso, la seua postura envers el catalanisme conservador independentista que encarna Junts per Catalunya sí que ha experimentat canvis. Res a veure amb els temps de la Llei d’amnistia, a la qual ha deixat de referir-se, ni a l’època en què el PP tenia a la boca, un dia rere l’altre, el nom de Carles Puigdemont.
Les coses ara són diametralment oposades. Que PP i Junts voten plegats al Congrés no s’ha convertit en un fet anòmal, sinó en un costum. En decrets lleis que han tombat conjuntament, en iniciatives de més importància o menys, els uns i els altres s’han habituat a prémer el mateix botó. I no és una circumstància qualsevol. Després que Junts advertira que retirava per complet el seu suport a Sánchez, l’octubre de 2025, els populars fins i tot han especulat amb la possibiltat de presentar una moció de censura instrumental que conduïra els ciutadans a les urnes.
Junts, que se les sap totes, va obrir-hi la porta sempre que Feijóo accedira a visitar Puigdemont a Waterloo. La trobada no va concretar-se, el PP encara no ha volgut fer aquest pas, però entre l’electorat dretà més essencialista cou, i molt, l’acostament progressiu als independentistes catalans. Els missatges de distensió que ha pronunciat en les seues últimes visites a Catalunya, sobretot en els cercles empresarials, disten molt de la tensió que traspuaven els que el PP emetia no fa gaire.
L’aproximació a Vox i la retirada del cordó sanitari a Junts són factors incompatibles. El PP queda atrapat en un sàndvitx que tampoc no afavoreix Feijóo. Heus ací, de nou, un altre hàndicap que condiciona, i de quina manera, al seu creixement electoral.