—Ha explicat que, per anar a dormir, la seua àvia li explicava un conte incomplet d’una sirena que li despertava més preguntes que respostes. I que ara l’ha acabat amb aquesta novel·la. És cert?
—Sí, és veritat, ella ens contava un conte molt esquemàtic perquè el que volia és que anéssim a dormir. I jo sempre: “Iaia, i què més passa?”. A mi em va quedar aquesta cosa dins i vaig decidir acabar el conte de la iaia. A part d’això, de gran em va interessar el mite de la sirena perquè el trobava molt inexplorat. En la literatura hi ha molt pocs llibres de sirenes per a adults. A part de La vieja sirena del José Luis Sampedro, poca cosa...
—Sempre són històries molt infantils i embafadores... En canvi, vostè, des de la primera pàgina, barreja un to entre la llegenda i el realisme cru amb la descripció del mariner que pixa des de la borda. És per deixar clar que no serà una història ensucrada?
—Aquesta era la meva por. Jo no volia ni que sortís la paraula sirena a la contraportada. Ni que a la portada es pogués veure cap cua ni cap escata. És que l’estereotip és aquest i la meva història és fosca, d’alguna manera. De fet, crec que parla més de les persones que d’aquest ésser mitològic.
—Sí, els humans es van retratant segons com reaccionen davant de la sirena.
—Sí, és com un artefacte literari perquè s’engeguin coses en aquest grup d’éssers humans, que era el que m’interessava de veritat retratar.
—Per què aquesta història de sirenes?
—La idea la vaig tenir fa tretze anys. Vaig fer un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès, un itinerari de tres anys i vaig començar a parir la idea, perquè m’interessava el mite de la sirena. Però només era una protohistòria que em bullia al cap. En aquell moment volia explicar aquesta sensació d’estranyesa, de no acabar de trobar el teu lloc al món. Però jo tenia tretze anys menys... Llavors vaig escriure unes vint pàgines, vaig esbossar els personatges —tot molt esquemàtic— i ho vaig desar en un calaix. I van passar nou anys i va arribar la pandèmia.
—I va tindre temps per a escriure.
—Sí, perquè la meva empresa em va posar en un ERTO i de sobte em trobo a casa amb temps i amb el cervell que em bullia perquè venia d’una actitud frenètica. Aleshores em vaig dir: “Em tornaré boja d’estar tancada; he d’ocupar el meu temps”. I vaig reemprendre aquest projecte: vaig treure aquelles vint pàgines del calaix i em vaig dir: “Mare meva, això no m’agrada gens”. Les trobava molt puerils.
—Però el tema central continuava sent aquella “estranyesa de no trobar el teu lloc al món”?
—Va anar agafant unes altres capes. Jo crec que aquest llibre té diverses lectures. I bàsicament és una reflexió sobre l’amor; els diversos tipus d’amor: l’amor entre pares i fills; l’amor a diverses edats...; també és una reflexió sobre com reaccionem davant de gent que és diferent de nosaltres —que això no hi era—; segueix estant aquesta cosa de no encaixar, i també té una lectura feminista i una lectura ecologista (que en aquell moment no em preocupava, però han passat tretze anys i estem com estem).
—De fet, quan parla vostè de la relació dels personatges amb les sirenes, parla de la nostra relació amb la natura. Això ho tenia pensat o apareix inevitablement quan comença a escriure sobre aquesta relació humans-sirenes?
—La història, des del començament, era una distopia futurista. Ja tenia al cap que la societat que estic retratant és el nostre futur. I sí que tenia al cap que esclavitzen les sirenes, que les domestiquen. Però ha anat agafant pes. Tampoc no he fet un pamflet. Són lectures que pots fer o no.
—No és, en cap sentit, un pamflet.
—Un lector potser s’agafarà més a la part d’aventures...
—És clar. Hi ha aquesta part, però també la reacció dels humans davant d’una sirena atípica...
—Sí. Es tracta d’aprendre dels errors. Perquè ves a saber si aquesta societat també torna a fer fallida. El llibre acaba amb esperança.
—No per a tots els personatges.
—És clar. La vida té llums i ombres.
—L’acció es desenvolupa en un futur distòpic, però això ho anem veient a poc a poc i guanya importància al final.
—Em feia patir l’etiqueta de gènere. I hem tingut discussions. “Si surt una sirena, és gènere fantàstic”. No! No! És una novel·la generalista. El que passa és que hi surt una sirena. Però tot és molt quotidià.
—I l’important és el que els passa als humans.
—Clar. La sirena és una excusa perquè tots comencin a bellugar i jo pugui començar a construir aquestes relacions i fer un retrat de la condició humana. Dit amb humilitat, que sona molt gros.
—Per què ha volgut estructurar l’obra en aquests capítols centrats en personatges, de manera que anem descobrint l’acció segons el que els passa?
—La manera de tramar el llibre m’ha donat molta feina perquè és una mena de puzle. Sí que volia un narrador que entrés en el cap dels personatges. I va arribar a les meves mans un llibre que em va il·luminar moltíssim per ajudar-me en aquesta estructura, que és Mentre em moria, de Faulkner. Allà està estructurat així i és perfecte. El narrador omniscient i a cada capítol veurem la narració des del punt de vista d’un dels personatges. Jo trobava que era més interessant narrativament.
—Aquesta estructura pot ser més fàcil si la té clara des de bon començament, però si no implica molta reescriptura.
—Aquest llibre ha tingut molta reescriptura. Molta, molta. He llençat moltes pàgines. Quan vaig arribar a mitja part, allà em vaig plantar un any. Rumiant i rumiant com ho havia de fer... De manera que aquest llibre s’ha escrit intermitentment en tres anys i mig.
—Se li acabaria l’ERTO...
—Sí. Després vaig agafar una excedència d’uns mesos i vaig pensar, ingènua de mi, que l’acabaria en cinc mesos. Ni de broma. Quan vaig voler tornar a treballar, ja no em van agafar perquè l’empresa anava malament, i vaig passar a treballar de freelance. Però un cop vaig tenir aquesta estructura em va ser més fàcil. Li volia donar pes a tots els personatges, perquè ho trobava més ric.
—El resultat és una novel·la molt coral, amb molts personatges singulars que barregen mancances i virtuts. D’una banda, la Nora, una dona que combina una gran bellesa física amb una ment obsessiva i problemes de comunicació. L’Arno, que té el do de domar les sirenes, però va perdre la seva estimada en mans d’una sirena venjativa, i la Gripa, la guia del poble, que gaudeix del privilegi d’una mena de sisè sentit, però pateix la maledicció de no tenir fills...
—Sí, tot això està pensat i buscat, perquè volia fer com uns antiherois. Personatges imperfectes i amb clarobscurs, com som tots. Tampoc volia que ningú s’enamorés de cap personatge. Això no impedeix que no me’ls hagi estimat molt. Hi ha algun personatge més dolent, sense tantes facetes, però són secundaris.
—Hi ha, com diu, diferents tipus d’amor. El de la filla —o fillastra— per qui li fa de pare...
—Sí, la Gala representa l’amor incondicional, que en realitat és el que han de tindre els pares pels fills, i ella el sent cap al seu pare i no és corresposta. També m’interessava molt reflexionar sobre els amors no correspostos. Quan comença el llibre, ningú estima ningú que l’estimi veritablement. Això em donava molt de joc narrativament.
—Hi ha molt d’amor, però també molta crueltat, fins i tot entre els més petits.
—La crueltat hi apareix perquè és una societat que viu al límit. Tu pots començar a pensar en moltes coses quan tens les necessitats cobertes, però no és el cas. Tot és més salvatge.
—De fet, la promesa d’un futur més pròsper per al poble depén de la sort de pescar una sirena i la capacitat que tinguen per domesticar-la. Perquè amb ella podran pescar molt més que les miserables captures que aconsegueixen sols.
—Clar, jo volia que la necessitessin molt. Volia reinterpretar el mite de la sirena, redignificar-la, perquè al llarg del temps s’ha anat frivolitzant: des de la Grècia clàssica, que hi havia aquells personatges que eren una amenaça amb el seu cant, fins a l’edat mitjana es forja la imatge de la sirena perversa, lligada al pecat i la luxúria; Hans Christian Andersen la infantilitza...
—...i Disney la remata.
—Disney dibuixa una sirena que viu sola i se sacrifica per un home. Jo volia reivindicar el caràcter monstruós de la sirena, però deslligat del pervers i de la mort. Jo la lligo a la vida. El poble depèn d’ella. I trobo que la sirena també té una cosa molt alliberadora: no necessita els homes, no necessita la mirada de ningú per existir, viu fora del patriarcat, està emancipada, no és mare i viu entre amigues. Què pot ser més meravellós que això?
—Aquesta és la reivindicació feminista?
—I també que la Gripa sigui la líder del poble. Amb naturalitat. Això també és una mica realisme màgic: plantejo un món on les sirenes existeixen i tothom ho dona com un fet. Això és realisme màgic, però potser també ho és que hi hagi un matriarcat i que tothom l’accepti.
—Tots els personatges amb pes són dones. Només hi ha dos protagonistes homes, el Príam i l’Arno.
—Sí. Però no volia fer una novel·la que deixés malament els homes. Jo volia que Príam i Arno tinguessin entitat i personalitat. Crec que tracto bé els homes.
—El títol, Si sabessis el mar com és bonic, ve del poema amb sirenes i pescadors “L’Empordà”, de Joan Maragall, que vostè inclou al final del llibre. Són importants per a vostè aquests versos?
—Sí.
—La van influir en l’argument o la forma?
—No. El que ha sortit en aquesta etapa final de la redacció, que és la més productiva i fecunda, ha estat agafar versos de poetes catalans. Com que les sirenes tenen tot el coneixement del món, elles recorden tots els poetes. Vaig pensar en el poema de Maragall i hi vaig veure el títol del llibre. Té tot el sentit, perquè les sirenes fan servir paraules dels homes, com s’explica al capítol titulat “W’tuerghapa”.
—Tots els capítols estan encapçalats pels personatges del present de la narració, excepte aquest capítol (“W’tuerghapa”), dedicat a una sirena que és avantpassat de la protagonista, i el capítol “Les Veus”, on sentim les veus que sent la Gripa.
—Sí, volia trencar l’alternança de veus perquè estava juganera i em semblava fresc. No sé si ho trobarà interessant el lector.
—Els contes d’abans tenien ensenyança. Si sabessis el mar com és bonic vol transmetre alguna lliçó?
—Sí, el que li diu la sirena a l’Arno: “Heu de creure més en vosaltres”.
—Quines ficcions i quina literatura l’han influïda més per a aquest llibre en concret, a banda del Mentreem moria del Faulkner?
—La imaginació me l’alimenten més les pel·lícules: La tortuga vermella [Michaël Dudok de Wit, 2016], Déjame entrar [Tomas Alfredson, 2008], Una noia torna a casa sola de nit [Ana Lily Amirpour, 2014] —que recupera el mite del vampir—, Border [Ali Abbasi, 2019] i El gran blau de Luc Besson [1988]. Però a l’hora de posar-me el barret d’escriptora, a banda dels que m’han entusiasmat, com Alice Munro i Coetzee, per a aquest llibre m’han ajudat Faulkner i Tolstoi. Faulkner m’ha ensenyat a no ser òbvia i de Tolstoi, un dels seus últims contes, La mort d’Ivan Ilitx, em va ajudar moltíssim a connectar amb el que és essencial, a desempallegar-me de l’artifici. També Elizabeth Strout (per la seva sensibilitat) i Alessandro Baricco (per la seva musicalitat). Dels de casa, Carme Riera va ser molt important per mi. Va ser la meva primera lectura seriosa.
—Te deix, amor, la mar com a penyora?
—...”Jo pos per testimoni les gavines”. Sí. Jo tenia tretze anys, venia de llegir Sherlock Holmes i Agatha Christie i, de sobte, uau... No entenia res, però va connectar-me amb un nou món de sensibilitat. La seva veu poètica em fascina. Ara m’agrada molt Irene Pujadas. Irene Solà, per descomptat. I Albert Sánchez Piñol! La pell freda! També li faig un petit homenatge a la novel·la, perquè la seva literatura és molt vibrant. I volia que la meva també vibrés.
