El fill de María, Alejandro, és una persona amb discapacitat intel·lectual. Quan Alejandro va acabar l’educació especial, la seua mare va sol·licitar una plaça en un centre de dia per a persones amb discapacitat a la ciutat de València. Va haver de lluitar per aconseguir aquest recurs: «Per obtenir una plaça, vaig haver d’insistir molt i vaig parlar amb molta gent». «La Conselleria finalment va entendre que era urgent, ja que només jo podia cuidar-lo i, al mateix temps, havia de treballar».
Encara que per a María va ser menys difícil aconseguir una plaça, coneix famílies que han hagut d’esperar molts anys. «Sé que hi ha gent que es queda amb la persona a casa durant anys fins que obté una plaça. Hi ha moltes dificultats per trobar-ne perquè hi ha menys places que persones que les necessiten», explica. Aquesta situació també l’observen les treballadores dels centres de dia. Pilar treballa com a educadora social en un d’aquests centres. «Hi ha persones que han estat sis o set anys a casa esperant una plaça», diu.
Per la seua part, la Conselleria de Serveis Socials, Família i Infància assegura que no té manera de calcular el temps mitjà d’espera d’aquestes famílies. «Actualment, l’aplicació no ho permet», expliquen, fent referència al programa que utilitzen, Simetta. És a dir, no existeix cap dada pública sobre el temps d’espera. El que sí que es coneix és l’oferta de recursos. Segons l’Estadística 2022 dels centres de serveis socials del País Valencià, hi ha 4.148 places en centres de dia destinades a persones amb discapacitat i 1.212 places residencials. Tot i això, no hi ha dades públiques sobre quantes persones esperen una plaça. Mentrestant, les queixes davant el Síndic de Greuges i les reclamacions del tercer sector continuen acumulant-se.
Segons l’educadora, aquesta espera té conseqüències en el benestar dels usuaris. «Als centres de dia sobretot se’ls dona suport perquè siguen autònoms en les activitats de la vida diària». Pilar sosté que estar molts anys sense l’estimulació que donen aquest tipus de centres pot fer que la persona amb discapacitat perda habilitats que havia adquirit als centres d’educació especial. María explica que tant les persones amb discapacitat com les que no en tenen han d’anar a un lloc on aprendre. «Totes les persones necessiten anar a classe», expressa.
Un altre avantatge que destaca Pilar és la millora de les conductes problemàtiques dels usuaris. «És cert que amb persones amb conductes preocupants es pot evolucionar molt al centre». Actualment, al centre de dia en què treballa s’implementa el model d’atenció centrada en la persona (ACP). Amb aquest sistema es tenen en compte les preferències i característiques que té cada usuari per aconseguir que siga el més autònom possible.
Tant Pilar com María coneixen persones que han deixat de treballar per poder encarregar-se dels fills. «Hi ha moltes famílies que es queden cuidant els seus fills, però les ajudes als cuidadors són prou baixes», apunta l’educadora social. «El fet de tindre un fill amb discapacitat no hauria de ser un impediment per a la conciliació de la vida laboral i familiar», assenyala María.
Les residències: una situació encara més complicada
Avui el fill de María està en una residència per a persones amb discapacitat. El procediment per entrar va ser urgent, atès que ella va estar a la unitat de cures intensives durant tres dies per una al·lèrgia. Com que era una urgència, van estar a punt d'internar Alejandro en una residència d’Ontinyent (Vall d’Albaida), molt lluny de la seua mare. En eixir de l’hospital, María va prendre la decisió de demanar una residència de manera urgent. «Si finalment haguera anat a Ontinyent, després hauria sigut impossible traslladar-lo a una altra residència per la manca de places que hi ha». Actualment, Alejandro està en règim semiintern: de dilluns a dijous està a la residència i la resta de la setmana, amb la seua mare.
Tanmateix, María ja havia sol·licitat una plaça en una residència amb anterioritat, perquè tenia coneixement que tardaven molts anys a concedir-la. «La vaig demanar quan el meu fill tenia divuit anys. Va entrar-hi als 33, però només perquè va ser un procediment d’urgència». Al centre de dia en què treballa Pilar hi ha una família a qui també li està costant molt aconseguir aquest recurs. «Al nostre centre tenim un usuari que fa vuit anys que espera». Ella creu que el problema és la falta d’oferta, ja que, per exemple, només hi ha una residència pública per a persones amb discapacitat a la ciutat de València.
Els centres de dia i les residències per a persones amb discapacitat s'assignen segons uns criteris de prioritat. «Els casos d’urgència per dependència són: persones amb una malaltia de progressió molt ràpida, persones usuàries que no tinguen familiars que se’n puguen fer càrrec i famílies amb dues persones dependents a la mateixa llar», puntualitza Pilar. El procediment per a l’ingrés d’Alejandro va ser urgent perquè, si la seua mare tenia algun problema de salut, no hi havia ningú que poguera tindre cura d’ell.
Manca de recursos
Les llistes d’espera indiquen que hi ha una falta de places i recursos. València, la tercera ciutat més poblada de l’Estat espanyol, només compta amb un centre de dia públic per a persones amb discapacitat i una residència pública. «Supose que a l’Administració li falten dos recursos: l’econòmic i la motivació per millorar aquesta situació», afirma María. Ella pensa que moltes vegades no es té prou en compte les persones amb discapacitat. «No es vol parlar de les persones amb discapacitat. A més, és un col·lectiu que, des del punt de vista electoral, no és important».
La nova llei de dependència i discapacitat aprovada pel Congrés injectarà 6.200 milions d’euros a les comunitats autònomes. Si obté el suport del Senat, el temps d’espera per a resoldre una sol·licitud d’ajuda per dependència serà de tres mesos. Això sembla molt difícil, tenint en compte que actualment el temps d’espera és d’uns nou mesos en territoris com Catalunya i el País Valencià. Encara que s’assolira aquest objectiu, la resolució no garanteix l’obtenció d’una plaça en un període de temps determinat.
Així mateix, la construcció de més centres o l’adaptació dels edificis per prestar aquests serveis pot ser un procés molt lent. Pilar sosté que és clau la dotació de més recursos: «Són persones que necessiten suport durant tota la seua vida». Tanmateix, segons denuncien, la llista d’espera és ben llarga.