Feia poc que s'havia iniciat la Guerra Civil i a un xicotet poble de l'Horta Nord, Montcada, hi arribaren un grup de pistolers. Aquesta colla va detenir una vintena de veïns marcats per la seua religiositat o per les seues idees conservadores. La por a una execució hi sobrevolava, però els membres del comitè de govern de Montcada intentaven van tractar de tranquil·litzar els familiars dels detinguts. Encara més, acudirien a la presó per parlar amb els seus veïns i assegurar-los que no els passaria res.
Després de deu dies sense saber què fer amb els detinguts, va tindre lloc una assemblea per decidir si executar o alliberar els dretans. Per una banda, estaven els que defenien que se'ls havia d'alliberar pels vincles veïnals i familiars que tenien al poble. «D'altra banda, la rancúnia, la venjança i l'esclat d'odis acumulats foren les forces que impulsaren aquells que pretenien afusellar-los», s'assenyala al llibre Salvar, trair o callar, de l'historiador Pau Pérez Duato. El calendari assenyalava 20 d'agost de 1936.
Tot i que s'havia imposat l'opció d'alliberar-los, la història va acabar amb tragèdia. Les faccions més radicals no van acceptar la decisió i decidiren prendre's la justícia pel seu compte. En la nit del 21 d'agost de 1936, un grup de pistolers no oriünds de Montcada executarien onze veïns que encara romanien a la presó.
Els avals: una salvació davant la repressió feixista
Durant la dictadura franquista, el sentit de comunitat va ser clau per l'indult d'alguns veïns. Montcada va ser, possiblement, el poble de l'Horta Nord on es van emetre més avals, això és, el que va tramitar més peticions d'alliberament de presos. L'alcalde Bosch Albiach va demanar l'indult de molts dels seus veïns fins que va ser separat del càrrec. El franquisme, no debades, estava decidit a eliminar tothom que no compartia el seu ideari. «El sistema jurídic estava dissenyat per castigar el dissident», assegura l'historiador. I sosté que aquell cas fou una rara avis, ja que el paper dels alcaldes estaven destinats a controlar qui s'havia oposat al règim.
Els avals no van impedir que molts montcadins acabaren a la presó o foren afusellats. Els veïns que havien tingut alts càrrecs en les administracions i els partits d'adscripció republicana van ser executats. Entre els assassinats, hi havia Manuel Verdeguer Murillo, Manuel Monzonís Peiró o José Orts Cabrera, membres del comitè de Montcada durant la guerra. En total, vint-i-tres veïns van ser víctimes de la dictadura franquista. Aquesta xifra és una de les més baixes de la comarca, atès que la força repressiva va ser més alta a altres municipis.
El poble que coneix la seua història
Per a un poble com Montcada, on encara no s'havia estudiat la història amb profunditat, una investigació com la desenvolupada per Pérez Duato amplia els focus i la memòria local: «Hi ha hagut 40 anys de silenci i 30 d'amnèsia amb la transició». Aquesta invisibilització fa que aquesta obra permeta als montcadins redescobrir el seu passat. L'interès de la ciutadania es va fer manifest el dia de la presentació, ja que estava de gom a gom. A més, l'estudi d'una localitat, pot ajudar a comprendre el passat de tot un territori. «La història local és una de les bases de la història col·lectiva», apunta el magistrat Joaquim Bosch, autor del pròleg de l'obra.
La investigació de la història municipal enriqueix les mirades. O, si més no, així ho creu l'historiador Pérez Duato, qui, creu, que la història no té certeses universals. «No pense que hi haja una veritat. El que existeix és el rigor. Per exemple, hi ha un debat acadèmic envers els governs franquistes: foren integrats per les velles elits conservadores, que recuperaren el poder, o foren el resultat d'una revolució feixista on aparegueren nous elements amb una nova ideologia?», exposa.
El títol Salvar, trair o callar mostra que l'obra no només té un sentit històric. «Jo diria que la monografia té un valor antropològic». Al llarg del text, s'ensenya de quina manera les accions individuals o grupals marquen la història d'un poble. En les entrevistes actuals a familiars, Pérez Duato encara ha percebut aquest factor humà: «Hi ha qui rebutja totalment un familiar, i hi ha qui fa d'aquest familiar part d'ell mateix: la guerra marca identitats».