«Molts joves no han pres consciència del valor de la llengua com a patrimoni compartit»

—Després de més de dos-cents llibres, tenia vostè ganes d’explicar en un llibre la seva relació amb el català?

—Sí. Això va venir en paral·lel a la confecció del quart volum del llibre de memòries, que també sortirà ara. Em sortien moltes històries relacionades amb el català. Vaig pensar que tenia una experiència molt llarga amb la llengua i que l’havia d’explicar. Jo tinc consciència de la llengua des dels quatre anys. De petit ja m’hi fixava. Recordo que estava amb el padrí a l’hort i ell va començar a amuntegar les patates. En compte de dir “quin munt de patates”, jo ja vaig dir “quin bé de déu de patates”. M’agradava més una expressió que una altra. Per tant, ja era un filòleg de petit. Al col·legi em feien llegir en veu alta i m’agradava. I ja em preguntava com es devia dir: “Prendre el tren o agafar el tren”? A una edat tan tendra això ja vol dir que acabaràs sent membre de la Secció Filològica de l’IEC.

—Estava vostè predestinat.

—Sí. I aquí [assenyala un volum de La llengua viscuda] he anat recuperant una sèrie d’anècdotes viscudes, que m’han contat o que he llegit, i totes a l’entorn de la llengua. I una reflexió final de les dificultats que hi ha ara i de les que ens podem trobar en un futur. Els que l’han llegit diuen que és de molt bon llegir.

—I tant. I queda molt clar el seu amor per la llengua. D’interès per escriure, també en va tindre des del començament?

—Sí, als tretze anys, a l’Institut de la República teníem mestres que explicaven o en castellà o en català, i no teníem llibres de text; estaven prohibits. Preníem apunts, en català o en castellà, i ara vistos aquells quaderns veig que no fèiem gaires faltes. Per què? Perquè llegíem el Patufet. La generalització de les normes de Fabra va venir, bàsicament, per l’obra divulgadora de Josep M. Folch i Torres a través del Patufet. Si Fabra va publicar les normes el 1913 o 1914, el Patufet les va implantar el 1915.

—Ja havia estudiat en català?

—No, el llegia instintivament. A classe només ens ensenyaven a llegir en castellà. A Lleida passava una cosa. Era una ciutat absolutament catalana, tothom parlava català, però la proximitat a l’Aragó feia que arribessin cada dia tres, quatre o cinc autocars de l’Altoaragonesa amb gent de la Franja, que parlen català, però no només de la Franja: també de Barbastre, Sarinyena, Montsó, etc. Venien —i venen— a Lleida per anar al gestor, pel metge, etc. Això feia que tinguéssim condeixebles de famílies aragoneses instal·lades a Lleida. Parlaven en castellà, però nosaltres sempre els parlàvem en català. El meu amic Mariano Pano va parlar sempre en castellà, però entenia perfectament el català, i nosaltres li parlàvem en català. Aquest fenomen ara no passa: si n’hi ha un de cinc que parla castellà tots parlen castellà.

—Sempre?

—Si existeix un bilingüisme ambiental, com deia el doctor Badia i Margarit, i molts joves no han pres consciència del valor de la llengua com a patrimoni compartit. Per a ells el català és una llengua instrumental. Tenim una conversa en català? Parlem català. Tenim una conversa en castellà? Parlem castellà. L’actitud combativa és la de parlar sempre en català.

—I hauria de ser la normal?

—Clar. A més a més, l’escola està perseguida i volen que es faci menys català. La llengua s’ha de sentir com un patrimoni. I això defenso a La llengua viscuda. Com que jo volia titular-lo A bord del català, vaig triar aquesta foto vestit de mariner. Com que em van dir que això recordava massa l’havanera, doncs La llengua viscuda. Igual m’ha passat amb el quart volum de l’autobiografia, de Proa, que sortirà aviat. Jo en deia Carta de postres i em van dir que era massa. Doncs posaré Mosaic de tardor...

—També està bé. Els altres títols de la biografia també eren molt bons: Vagó de tercera...

—Aquest està molt bé. I Desmudat i a les golfes també...

—A Desmudat i a les golfes explica la seua infantesa. El seu pare es dedicava als teixits perquè no havia volgut treballar la terra?

—El meu pare era l’hereu de la família, però no es va voler dedicar a la terra. Als catorze anys va dir que se’n volia anar i el padrí el va agafar pel clatell i el va portar a Lleida, a casa de l’Ambrosio Sanjuán, que era una botiga important de teixits on tenien els aprenents tancats a casa. Ell deia que s’escapava pel celobert. I va fer la carrera allí. Els diumenges em portava al magatzem una estona i jo em posava a llegir el Patufet mentre ell repassava llibres de comptabilitat. Jo era un nen aquietat que anava posant una mica de greix aleshores. No era un nen de jocs esportius violents, però era director de cinema: agafava quatre i els deia “Vosaltres sou els dolents”; quatre més, “vosaltres aneu en la diligència”...

—Vostè muntava l’espectacle...

—Jo feia de Hitchcock. El cinema sempre m’ha agradat molt. La meua il·lusió íntima era ser guionista perquè encara que no soc una persona esquerpa i soc comunicatiu, m’hauria agradat no fer tantes presentacions de llibres. El guionista és un senyor que no coneix ningú...

—... i escriu el que vol. Però quan el seu llibre més famós, Rovelló, va passar a la televisió en forma d’animació, es va plantejar controlar el guió?

—Ho vam discutir. Això va ser el 2002 o 2003. Van venir el director de La Galera, l’editorial que l’havia publicat; el productor Antonio d’Ocón, i la Marta Luna, directora editorial. Em van dir: “Ens agradaria fer una sèrie televisiva amb el gos Rovelló”. I els vaig respondre: “Ja sé què fareu. Fareu una sèrie amb un gos Rovelló que físicament serà diferent del Rovelló”. El Rovelló original el va fer en Masferrer. Jo els vaig dir: “Canvieu-li si voleu el físic, però no me li canvieu el caràcter”. I sí, li van fer una mosca aquí, un tupè, i no sé què més, però van respectar el caràcter. I va ser un èxit molt gran. Em van enviar un DVD amb les versions tunisiana, grega, etc. Em va fer por que afectés negativament el llibre, però s’han mantingut les vendes.

—No s’ha venut més?

—No. S’ha continuat venent igual. Ni més ni menys. Per culpa dels mestres. Dic culpa perquè tinc una pila de llibres juvenils i infantils tan bons com Rovelló, però no, sembla que el Rovelló té alguna cosa especial i els mestres el recomanen. Els havia visitat a les escoles: “Mireu, aquí teniu El fill de la pluja d’or, En Roc drapaire, Bernat i els bandolers...”. Però res.

—De vegades, és difícil, fins i tot per als autors, interpretar per què un dels vostres llibres és més estimat que els altres?

—Ja s’ha començat a analitzar, ja. Jo no me n’adonava. Sí que hi ha una explicació per a aquest cas. A un psicòleg americà li vaig llegir que els anys transcorreguts entre el primer i el novè any d’un nen equivalen a les experiències del primer any de la vida del gos. Com aprèn el nen? A base de trompades. Així va el gos també. Aleshores em vaig dir: “Fes una història d’un gos que sigui un resum de tots els gossos”, un sense raça, allò que en dèiem un mil leches...

—Un gos petaner.

—Un gos petaner. Jo n’havia tingut d’aquests. Són els més intel·ligents, els més vius, i molt fidels. I també vaig fer-lo bonhomiós: és bona persona, el Rovelló. I va sortir rodat. També és cert que el vaig fer a la cabana de canyes en onze tardes...

—Com diu?

—Vaig agafar una soca d’ametller que estava ben serrada, la vaig portar a una barraca que havíem fet amb quatre canyes i quatre branques a l’ombra, i assegut allí, entre el soroll de les cigales i la visita d’alguna serpeta, el vaig escriure en onze tardes. Aleshores vivia a Puiggròs, que és entre les Borges Blanques i Mollerussa, en una casa de planta baixa. Molt còmoda. Després vam fer una casa a l’Espluga de Francolí, amb la Isabel, la primera muller encara, i la vam fer massa gran. Com que ens jubilàvem i teníem mobles de tot arreu (del meu pare, del meu padrí, etc.), vam voler fer una casa gran...

—I va ser massa gran.

—Massa. Tenia dos pisos i, al final de la vida d’ella, ja necessitava reformes o adaptar-nos a una planta.

—Després us vau tornar a casar.

—La Isabel va morir l’any tretze, fa deu anys, i a final d’any em vaig casar amb l’Antonieta, amb qui ens coneixíem de molts anys. Ella era la vídua d’en Joan Oró, el científic, i li vaig parlar francament: i si féssim una unió de convivència, etc.? I va dir que sí a tot. Vam estar pocs anys a l’Espluga i ens vam canviar a Balaguer.

—L’Antonieta enguany pot celebrar dos centenaris oficials: el seu i el de Joan Oró, que també fa cent anys que va nàixer.

—Celebrem conjuntament l’Any Oró amb ella. Hem anat a alguns actes a Lleida, tot i que són els hereus de l’Oró qui el porten. L’Oró era amic meu; havíem estudiat plegats als maristes, però no a la mateixa classe i jo no el recordo com a condeixeble. La meua mare em deia que alguna vegada havíem anat a casa seva perquè la meva mare i la mare de l’Oró es coneixien i feien ganxet totes dues. Intercanviaven mostres. Després no el vaig tractar gaire fins que era molt conegut...

—Perquè va estar molt temps als Estats Units?

—Sí, als setanta i tants va tornar. Llavors ens vam trobar a Lleida i vam reprendre el contacte. Ell va arribar dels EUA i l’interessava instal·lar-se a Barcelona. De fet, a l’Oró el va captar en Jordi Pujol per tindre un científic important de referència. Però l’interès de l’Oró, segons em va confessar, era fer un gran institut agronòmic a Catalunya.

—Un institut d’agricultura?

—Sí, una mena d’universitat d’agricultura a les Terres de Lleida.

—Perquè li semblava el més adient per a Ponent?

—Sí, però ell pensava en termes americans: un gran laboratori i una petita universitat. I aquí les universitats són molt grans i els laboratoris de recerca molt petits. Això ho deia Severo Ochoa, que era molt amic de l’Oró. El projecte no va prosperar perquè no hi havia fons per a fer-ho. Als EUA trobes empreses grans que, a canvi de no pagar tants impostos a l’Estat, t’ajuden amb inversions.

—El mecenatge funciona?

—Sí. Però aquí no va trobar fons. I l’Oró es va dedicar a voltar pel món, anar a congressos i viure a Barcelona. Al pis de Barcelona vam viure una temporada amb l’Antonieta, també. A la travessera de les Corts. Però a mi no m’agrada ser a Barcelona. Tinc un fill minusvàlid i el tinc a Lleida, i Barcelona em queda lluny. De tota manera, el fill és un home de setanta anys situat en una residència on el podem anar a veure i li envio setmanalment un conte.

—Li escriu un conte cada setmana?

—Sí.

—Té una discapacitat de naixement?

—És minusvàlid des del naixement, sí. Té oligofrènia i, de petit, tenia convulsions. Hi pots conversar i llegeix. La seva mare era una pedagoga extraordinària i el va posar a to. Ell és l’últim vincle familiar que tinc. Els fills dels nebots pràcticament no em coneixen.

—Com afecta això un escriptor com vostè, que s’ha dedicat a escriure sobretot literatura infantil i juvenil?

—No afecta. Per a ell escric històries especials. Jo vaig fer literatura juvenil perquè convenia que la quitxalla tingués llibres en català. Això ho hem comentat amb en Carbó. Ell va fer una literatura per a grans, i complicada i ben escrita. Però també va pensar que la canalla començava a fer classes en català i no tenia llibres en la seua llengua. I el Sebastià Sorribas i l’Emili Teixidor, també, i no ens coneixíem. Som quatre brots que vam sortir d’aquesta manera. Jo vaig ser el més veterà i el que va començar abans, perquè El venedor de peixos és del 1960. Amb mitjos permisos, em va dir l’editor. Encara no ho he entès ara. Va sortir i ja està.

—Precisament, una de les coses més interessants que explica a La llengua viscuda és com funcionava la censura contra el català. Explica, per exemple, que a la Selecta els deixaven editar, però només amb normes prefabrianes. Això era filar molt prim per evitar la normalització d’una llengua.

—El 1952 o 1953, Cruzet va crear l’Editorial Selecta i va començar a publicar Maragall. I li van dir que sí, però que no l’edités en la normativa de Fabra. I és que Fabra era la veritable obsessió de la censura. La biblioteca de Fabra la van cremar al carrer, a la vista de tothom. Fabra va deixar una llengua perfecta, a punt per a tot.

—També explica que li deixen estrenar una obra de teatre, però només un dia.

—Sí, me la van deixar estrenar, però no es podia representar més que un dia. A les companyies d’aficionats només els donaven permís per a una representació.

—Però si les obres en català només les podien representar un dia, no podien ser més que d’aficionats.

—Clar. També conto que Manuel de Pedrolo es barallava molt amb la censura. I explico l’examen que ens feien fer per ingressar a la Societat General d’Autors.

—Era un examen que els obligaven a passar quan vostès ja tenien llibres i més llibres publicats.

—En Pedrolo va dir-los: “Aquí els porto 35 crítiques de diaris sobre els llibres que ja he publicat; com volen que ara faci un examen?”. I es va negar a fer-lo. Suposo que els altres van acabar cedint. Jo no el vaig voler fer en castellà, que en teoria era obligatori. El vaig fer en català i endavant. Ni se’l devien mirar.

—Però no el va fer en castellà.

—Clar, l’actitud és actitud. Que espavilessin.

—En què pensa a l’hora d’escriure?

—El meu estil és més aviat àgil. No m’entretinc. I estic pensat sempre en el lector. Sobretot en literatura infantil i juvenil has de pensar sempre en el lector. Has de viure l’aventura aquella, acompanyat d’ell. Jo imagino un lector juvenil al meu costat i anem avançant. En la literatura juvenil totes les novel·les han de ser novel·les iniciàtiques. Sempre.

—Ha de ser un personatge que creix al llarg de la història?

—Sí, ha de créixer, ha de millorar. Això ho he comentat molt amb Josep Maria Aloy, personatge importantíssim en la meva vida...

—Perquè ha estudiat molt els seus textos i els ha reivindicat.

—Amb ell hem vist que el personatge, al final del llibre, ha de ser més persona, però el lector, al final del llibre, és més lector —té ganes de llegir un altre llibre— i és també més persona: té més essència.

—Però quan Josep Vallverdú comença una novel·la, tota aquesta teoria hi és o hi ha les ganes de narrar i prou?

—Sí, hi ha les ganes de narrar, les ganes de construir un text, i ara m’adono que aquelles primeres novel·les tenien un ròssec de retòrica i potser no tenia prou habilitat amb el diàleg, encara. Això es va adquirint...

—És ofici, això?

—És una mica d’intel·ligència especial, que s’afegeix a la intel·ligència d’inici. Una mica com la intel·ligència artificial. [Vallverdú assenyala el despatx on la comissària de l’Any Vallverdú, Carme Vidal Huguet, està treballant.] De la mateixa manera que, a l’ordinador, tecleges la ce i t’ofereix autocompletar amb el nom de Carme Vidal; com a novel·lista t’has d’aturar i buscar una altra manera de dir-ho. Tu mateix et vas corregint. Si tu mateix t’analitzes, acabes tenint un estil. Pedrolo deia sempre: “Escriure és estil, estil i estil”. Curiosament, el cineasta francès Marcel Carné deia: “El cinema és estil, estil i estil”. I el director de cinema rus Sergei Eisenstein deia: “El cinema és estil, estil i estil”. En aquestes novel·les hi ha una llengua viva que es reconeix. I igualment en els assajos, o els llibres del jo, també hi ha aquesta prosa.

—Ha tocat molts gèneres.

—El meu pare sempre em deia: “Ets un tastaolletes”. M’he adonat, pels meus companys i el món literari, que els escriptors del segle XX estem molt influïts pel cinema. S’ha d’estar capacitat per a qualsevol cosa que sigui escrita, des d’una carta comercial (jo n’he fet perquè vaig treballar en una fàbrica exportadora de taps de suro) fins a un relat curt, una nouvelle o short story i una novel·la llarga.

—Els últims anys ha combinat la novel·la juvenil i infantil amb altres gèneres, com les memòries. 

—Fins ben entrats els anys noranta en vaig fer molta, de novel·la juvenil, però després l’he anat espaiant. Tenia una tendència a fer una novel·la juvenil per a grans, però tampoc no volia deixar el món juvenil. Llavors, amb l’Isidor Cònsul, vam quedar que d’aquestes novel·les en diríem novel·les de frontera, que tant la podia llegir un xicot de quinze anys com un adult. Els personatges eren més complicats i intensos, l’aventura podia ser més dura, hi podia haver uns sentiments més intensos, i, en certa manera, insinuar-se el sexe. Les últimes juvenils que he fet —excepte El vuitè nan, que és infantil— són d’aquestes: El testament de John Silver, Les raons de Divendres (Robinson Crusoe a l’inrevés), Terra de llops i, sobretot, Honorable fugitiu. Aquesta m’agrada molt: la història d’un oficial de la Marina britànica que està a la presó perquè ha ferit un altre i li ofereixen la llibertat a canvi d’una missió: embarcar-se en una goleta amb un destí determinat. A l’obra hi ha una crítica a l’excessiva autoritat de l’almirallat.

—Per què li agraden aquestes històries?

—En aquest tipus de novel·les m’hi trobo molt a gust. Però ara he trobat la poesia i la prefereixo. Per què? L’experiència, la memòria, l’edat, la proximitat de la meta... Tot plegat et fa concentrar més i intentar explicar l’absurd del món en poques paraules.

—Condensar?

—Sí, condensar més. N’he fet set volums, de poesia. M’hi trobo còmode. Això i col·laboracions de premsa: El Francolí, Segre i Nació Digital. Ara no tinc cap més projecte.

—Pensava que estava amb el quart títol de les memòries?

—No, que aquest ja està fet. Surt ara. Comença l’any setanta i acaba ara. Jo no soc un gran memorialista. Unes memòries ordenades no les sé fer. N’he fet tres volums autobiogràfics que acabaven el 1970. I d’aquell any fins ara ha passat de tot: la mort de Franco, la transició tramposa, guerres i guerretes, i ara el canvi climàtic.

—Al començament va escriure en castellà. Per obligació?

—S’havia d’escriure en castellà. Hi havia una circular del Ministerio de la Gobernación espanyol que deia als editors que estava “totalment prohibida” la literatura infantil en català. Literalment prohibida. Jo vaig començar amb traduccions. Tenia vocació, però no tenia tècnica. Els de Seix Barral (jo estudiava amb el fill, el Víctor Seix) em van donar per traduir quatre novel·les d’aventures d’una col·lecció de luxe. Les vaig traduir i després vaig escriure tres novel·les en castellà. Me’n vaig anar a l’Editorial Molino tot esperant que em rebria un editor amb un gran puro a la boca. Però no: era una finestreta miserable amb un paio al darrere... Li vaig deixar els originals i em va fer tornar als quinze dies. “Miri, no, el nostre públic això, no...”. Després les vaig portar a Seix Barral. I al cap d’uns dies em responen dient: “Mira, la primera de les novel·les és molt recarregada, però les altres dues sí que les publicarem”.

—I també va guanyar un premi que editava el segell alcoià Marfil.

—Paral·lelament, em vaig presentar a un concurs que convocava l’Editorial Marfil, d’Alcoi, sí. El Premi Mossèn Josep, “patrocinat per l’arquebisbe de València”. Tot això en castellà. Vaig tindre una idea molt clara. M’hi vaig posar a les nits, perquè teníem el nen bastant malalt. I l’original va arribar a Alcoi en l’últim minut a través d’una complicada xarxa de transportistes. Vaig guanyar i el premi era de 20.000 pessetes! Una xifra molt alta en aquell temps. Com si ara et donaren 150.000 euros. Això em va fer pensar que no anava desencaminat, que em podia dedicar a escriure. Ara llegeixo aquelles novel·les i em cauen de les mans. No tinc gràcia en castellà. La gràcia de la llengua és una altra cosa. Els catalans, quan escrivim en castellà, ens tornem més barrocs. Tots els perifèrics. Els bascos, també. Fins i tot Azorín.

—Ell ho intentava desfer amb frases curtes. El primer llibre seu en català l’escriu el 1960?

—Sí, l’editor Miquel Arimany, malgrat ser intendent mercantil, no va saber portar el negoci i es va arruïnar periòdicament. Només va fer una cosa bona: els blocs de calendari aquells que s’arrencava cada dia un full.

—Sí que els recordo.

—Doncs li vaig enviar El venedor de peixos. Ell: “I per què no es diu El peixater”? “Perquè és un venedor de peixos de colors i de granotes, no un peixater”. Aquesta era una novel·la més o menys d’intriga ambientada a la Costa Brava, perquè jo acabava de passar una temporada vivint a Sant Feliu de Guíxols. Després vaig escriure un llibre que es va reeditar moltes vegades. Després vaig enviar una altra a l’Editorial Estela, Trampa sota les aigües, que convocava el Premi Joaquim Ruyra, i el vaig guanyar. I al cap de dos anys vaig escriure Rovelló i vaig guanyar el Folch i Torres. De manera que tenia el premi de literatura infantil i el de literatura juvenil. Després va arribar l’acord amb l’editorial La Galera per escriure’ls un llibre a l’any, de vegades dos. Escrivia a raig.

—Com és que té aquesta agilitat per escriure? Crec que hi ha hagut anys que n’ha arribat a escriure’n cinc: cinc en un any.

—No ho sé. Si m’agrada el personatge i m’agrada l’ambient, m’hi poso. A més, salto com una granota. Del segle XIX al XVIII... El XVIII m’encanta... I a la prehistòria. L’últim és infantil, El vuitè nan. La literatura infantil és evasió. Alícia a través del mirall. I s’està venent molt bé.

—Té alguna rutina per escriure?

—No, això no. La meva primera dona, Isabel, que va viure seixanta anys amb mi, deia que no m’havia vist escriure quasi mai.

—Com pot ser?

—Jo escric una hora o hora i mitja. Faig molta feina en aquest temps. I plego. Ara perquè no tinc hort, però si no, baixava a l’hort, feia un cavalló, mirava com anava el gota a gota, collia unes tomates...

—I després hi tornava?

—Sí. Tenia dues màquines d’escriure: una amb la novel·la que estava escrivint i una altra amb la traducció que estigués fent. Segons el que em venia de gust, continuava amb una o altra.

—Quines eines dona la traducció als escriptors?

—La traducció posa en joc una sèrie d’engranatges que alhora manegen la llengua original i la llengua de la traducció i que enriqueixen molt. Ara! Ho havíem discutit amb la Maria Aurèlia Capmany: el traductor ha de conèixer molt bé la seua pròpia llengua. Com que vaig començar amb la novel·la policíaca, vaig trobar un anglès molt difícil...

—Per què?

—Perquè els gàngsters reneguen. I un gàngster de Kansas City renega diferent que el gàngster de Nova Jersey. Hem de buscar una llengua estàndard, educada fins a cert punt, però que valgui per això. No podia ser educada. I vam trobar una llengua, que era una mica superior a aquella, però que no era tampoc una llengua culta. En Josep Maria Castellet ens havia felicitat, a mi i al Pedrolo, que també era el director de la col·lecció “La cua de palla” perquè havíem trobat “el punt just”.

—Sempre ha estat molt actiu, vostè.

—Jo no paro mai. Ara em dedico bastant a fer dibuixos humorístics.

—Això ho feia també el seu pare, oi?

—El pare era caricaturista. I les feia molt bé. A mi m’agrada més la il·lustració, l’aquarel·la... I ara el que faig en folis són acudits. Un parell a la setmana. Dissabte al matí vaig a esmorzar de forquilla amb una colla de senyors grans, una colla gastronòmica que em va admetre perquè un és parent meu i uns altres són alumnes meus de quan vaig donar classes a Balaguer el 1956. Tenen setanta-cinc anys. Tenen bon humor, com bons gastrònoms que són, i jo els porto els dibuixos. Quan ens n’hem adonat, ja en teníem 250. Ara els exposen a Juneda i després al castell del Remei. Els pengem de fils amb agulles d’estendre. Tot molt popular.

—Enhorabona, i per molts anys.