Era el dibuixant realista admirat per tots els lectors, l’il·lustrador somiat pels escriptors, però també un poeta modernista al qual els joves de L’Avenç i de Joventut (1899-1903) demanaven un colofó literari. La resposta d’Apel·les Mestres va ser Liliana, que culmina anteriors obres (Idilis) que barrejaven natura, folklore autòcton i reivindicació (Mestres també era el poeta dels valors republicans). Una obra «que parla», segons l’estudiós Josep Maria Domingo, «de l’oposició entre natura i civilització, de la natura com a temple (...), del mal inherent a la condició humana, de l’eterna dialèctica entre la vida i la mort».
Liliana té la influència, segons Domingo, d’unes històries de fades que s’havien fet molt populars a Gran Bretanya en l’època victoriana com In fairyland de William Allingham i il·lustracions de Richard Doyle (1869) o Flora’s Feast. A Fairy’s Festival of Flowers de Walter Crane, històries on es barregen fades i gnoms i elfs. Apel·les Mestres li dona el toc de folklore popular necessari amb la protagonista, Liliana, que seria una dona d’aigua en l’imaginari mitològic català.
Però l'Apel·les Mestres dibuixant -que era un il·lustrador d’un realisme estricte en els encàrrecs novel·lístics- de Catalunya i Espanya, va optar, a Liliana, per un model diferent que s’acostava més als prerafaelites anglesos (John Everett Millais i la seva Ofèlia) a pesar del blanc i negre.
Domingo no creu que es pugui dir que Liliana és ecologista però sí que se’n pot fer una lectura ecologista de Liliana, perquè Apel·les Mestres destaca la «necessitat del respecte i la cura de l’ordre natural de les coses» i «denuncia la violència i la rapacitat, qualsevol element que introdueixi el trasbals al bosc és un problema d’ordre: ho és Liliana -perquè escampa l’amor i provoca desavinences entre els gnoms- però encara són un trasbals més greu el llenyataire que mata el roure primigeni o els caçadors que entren al bosc a matar».
Domingo hi veu la influència de Henry David Thoreau (Walden o la vida als boscos) i de William Morris, fundador del moviment Arts & Crafts (modernisme a l’anglesa) i model d’artista total (poeta, dissenyador, escriptor, polític) com també havia esdevingut Apel·les Mestres.
L’edició de Liliana que ha fet Barcino té el poema narratiu d’Apel·les Mestres, el llibret que l’escriptor va fer per una versió musical de Liliana, amb partitura d’Enric Granados («que suavitza la història de Liliana i és més complaent amb el públic», segons Domingo), els figurins que Mestres va dissenyar per poder representar aquesta obra; un glossari i un estudi introductori de Josep M. Domingo.
editor de Barcino, amb primeres edicions de ‘Liliana’ // ÀLEX MILIAN
Anna Fernàndez-Clot, que s’ha encarregat de l’edició de l’obra, ha traslladat el text original (prefabrià) a l’ortografia actual (el Pròlech de l’edició original és Pròleg) però no ha retocat les opcions lèxiques que Apel·les Mestres va elegir i que, de ser modificades, podrien afectar la mètrica del poema (els gnomos continuen sent gnomos).
El resultat és un poema de lectura molt fàcil, sense grans entrebancs, amb una faula màgica, propera i encisadora, defensora de la natura en una època que no estava de moda, quan era més comú servir-se del bosc en benefici propi que com a ecosistema amb un equilibri precari (que això és l’ordre de la natura). Els gnoms Flok, Mik i Puk recorden més Somni d’una nit d’estiu que obres més recents però és impossible endevinar quin és l’origen dels tres blancbarbats sense conèixer més d’Apel·les Mestres.
Com recorda Josep Maria Domingo, Mestres va morir l’endemà del començament de la Guerra Civil (el 19 de juliol de 1936) sense hereus i ha estat impossible recuperar la seva biblioteca. Els seus béns van ser cedits a l’ajuntament de Barcelona i primer es van dispersar, després es van perdre alguns i els que queden són a l’Arxiu de la Ciutat. Però és impossible endevinar quins llibres van alimentar la seva imaginació.
Els detalls gràfics d’aquesta Liliana (els frisos del començament d’alguns capítols; les llànties de separació i les il·lustracions) sovint han desorientat els lectors cap a l’estudi dels detalls més ínfims dels dibuixos mentre oblidaven el text. Cal rellegir-lo per reavaluar-lo.