Gemma Pasqual: «Jo faig literatura feminista, però no femenina»

—Com sorgeix la idea d’escriure aquesta novel·la?

—Jo venia de fer Torturades i La puta i la santa. La primera és un assaig dur, i l’altra és una novel·la que també té aquesta duresa. Aleshores vaig pensar que ens feia falta humor. Vaig dir: «Necessitem riure». Jo vinc de la sèrie de la Xènia, tinc molts lectors que ara són joves, i em vaig llançar a escriure una chick lit. El que passa és que m’he adonat que agrada a totes les edats. Les reaccions han sigut genials, n’estic molt contenta.

—Què vol dir amb el títol? Què simbolitza el match?

—Al capdavall, fer match és connectar. No tinc Tinder, però l’he investigat. La Martina, al final, fa match amb la vida. Ella sempre va passant pantalles, esperant la persona adequada. Això ha passat tota la vida. Ja siga en la discoteca, en un cafè, a la feina o passant pantalles. «La vida és això que passa mentre estàs ocupat fent altres plans» és una frase de John Lennon, i fa referència a totes les coses inversemblants que li passen a la Martina mentre espera la seua «persona ideal». Però això no ocorre, perquè no hi ha persones ideals.

«Hi ha persones que s’han casat gràcies a Tinder i hi ha qui només el gasta per follar. I tot està bé. No li veig cap problema»

—Aquestes aplicacions per lligar, què n’opina d’elles?

A mi em semblen molt bé. Sé que hi ha gent, sobretot majors, que diuen que tot plegat és molt fred. Considere que si les persones es troben està bé. Tinder serveix per a moltes coses. Hi ha persones que s’han casat gràcies a Tinder i hi ha qui només el gasta per follar. I tot està bé. No li veig cap problema. Al final, el match és un contacte personal, no es queda en les pantalles. Sí que és cert que no m’he fet mai un compte de Tinder perquè soc una dona del segle XX. A més, soc molt coneguda i em fa un poc de vergonya estar tan exposada. És un problema meu, però conec gent de 60 o 70 anys que en té. Tot el que siga passar-ho bé, tenir amor i sexe, em sembla genial. 

—La novel·la és molt divertida, però també tracta temes seriosos com la gentrificació. Per què és important tractar aquest tema?

Tot i que la gent en la novel·la no hi trobarà solucions, si no tractara temes seriosos no seria una obra meua. És un llibre chick lit fresc, amb el qual la gent s’ho passa molt bé. Però tractem molts temes complexos, com la cosificació i la gentrificació. Ací parle del Poble-sec, però podria parlar igualment de Barcelona, València, Madrid, Palma… La gentrificació és una cosa que passa a tot Europa. Estem expulsant la gent de casa seua. No parle d’immigració, sinó de turisme. Hem de fer ciutats per a viure. No podem continuar en una societat en què estan desapareixent els comerços i els lloguers no es poden pagar. Això és el que li passa a la Martina amb la granja. Ja no hi ha bars de tota la vida on la gent es puga trobar. Ara el cafè et costa cinc euros. Ja no trobes un lloc per a comprar botons. No hem d’oblidar que la gent som l’ànima de les ciutats. 

—Aquest sentit de comunitat que està tan present a la novel·la, entorn dels comerços, està en perill?

—Clar. La gentrificació és capitalisme dur i pur. Llavors, el capitalisme ens vol individualistes, perquè la gent en comunitat fa més por. Els problemes que tenim, si no els solucionem en comunitat, individualment no es poden resoldre. És important que hi haja un bar, una granja o un parc on la gent parle del que li passa. Això és el que passa al llibre: que davant d’un problema s’uneixen tots. La comunitat és molt important. 

—Al llibre està present la pressió estètica cap a la Martina. L’afecta molt?

—A ella l’afecta a estones, com a totes. En la vida ni la felicitat ni les penes duren per sempre. A la Martina, quan va a comprar-se roba, l’afecta. Ella està grassa, però és igual com estigues. Si eres alta, prima, baixa… Sempre hi ha problemes per no ajustar-te a l’estàndard. Al final et posen un número: la 44, la 46, la XXL… I aquests nombres t’estigmatitzen. Sempre hi ha alguna persona que t’assenyala o que et mira la panxa. Amb l’edat també passa. Aquesta pressió porta molts problemes mentals. La societat no pot crear eixos problemes a la gent. 

—Una de les protagonistes de més edat té un confessionari sexual. Sovint no es parla de la sexualitat de les persones de certa edat.

—El sexe forma part de la vida. Això ho hem d’assumir. És veritat que ací tant la dictadura com la religió ens han fet molt de mal, sobretot a les dones, que havien d’amagar la seua sexualitat. És una qüestió molt rellevant a totes les edats. S’ha de gaudir del sexe i veure-ho com una cosa normal. I cadascú amb qui li done la gana, sempre amb llibertat. Quan arribes a la menopausa, està molt bé parlar de sexe.

«El capitalisme ens vol individualistes, perquè la gent en comunitat fa més por. Els problemes que tenim, si no els solucionem en comunitat, individualment no es poden resoldre»

—Parlant de sexe, la sèrie Sex and the City apareix esmentada a moltes pàgines. Per què?

—Quan parles de chick lit, les dues icones són Sex and the City i El diari de Bridget Jones. Ambdues van presentar una visió més feminista de les relacions romàntiques. Tot i això, jo li posaria moltes pegues. La meua novel·la és «Sexe en Poble-sec». Això significa que són dones normals. He vist les sèries i m’agraden, però de vegades no són gens feministes encara que les dones estiguen més empoderades. No són dones reals. Si tu et poses el tutú aquest que du la Carrie Bradshaw i te'n vas pel Poble-sec, no et sents identificada amb ella. Els meus personatges són més reals. La chick lit és important. Si volem que la gent llegeixi en català, i no en anglès o castellà, hem de tindre tota classe de literatura.

—Com ha aconseguit que els personatges siguen tan humans?

—Doncs investigant. Quan faig un llibre, me’l treballe moltíssim. El llibre és una gran mentida, però totes les històries que explique són reals. Soc una vampira: he anat preguntant a la gent. Tots els personatges estan basats en algú que conec o de qui m’han parlat. De vegades, la gent m’explica coses que no he posat perquè he pensat que no s’ho anava a creure ningú. 

—Al capítol en el qual es presenta la Teresa, es parla dels seus problemes a l’hora de conciliar la vida familiar amb la laboral. Per què ha tractat aquest tema?

—Sembla que les mares hem de ser superheroïnes, i és impossible. Ens omplin d’obligacions i no pots criar al teu fill mentre treballes… És molt complicat criar. En els països del nord és més fàcil. A la fi, és una pressió social més. No podem estar presents al 100%. S'han de fer polítiques de conciliació molt més agressives. Si una dona vol triomfar en la vida, acaba renunciant als seus drets. Sobre el paper hem avançat molt; en la vida real, no tant. Al llibre, per molt alliberades que estiguen, sempre tenen problemes amb la societat. 

—Al llibre parla del pa de massa mare, i de qüestions que han existit de tota la vida, però ara semblen modernes. 

—Com t’he dit abans, soc una dona del segle XX. Quan anava al forn a comprar ja feien el pa de massa mare. Ara comprem el pa a la gasolinera i volem que siga de massa mare. Cada u que faça el que vulga. Però si diguérem les coses pel seu nom, igual no semblarien tan fantàstiques. Per exemple, ara tots els noms són en anglès. Ara el ganxo es diu crochet. Estem inventant noms a les coses de tota la vida.

—Una altra modernitat que esmenta al llibre són els esmorzars sense carbohidrats o els batuts verds. Creu que aquesta tendència té a veure amb la pressió estètica que parlàvem abans?

—I tant que té a veure. En el llibre no reivindique que la gent estiga grassa. La gent que estiga com vulga. Nosaltres som de l’esmorzaret, de tota la vida: les olives, els cacaus, l’entrepà. Hem passat d’això a què? A més, sembla que les dones hem de menjar menys que els homes. L’altre dia va eixir un personatge a la televisió dient que no li agradaven les dones que mengen. Això no té cap trellat.

—Moltes vegades es parla de «literatura femenina», què pensa d’aquest concepte?

—Hi ha un estudi que diu que les dones llegim llibres d’escriptors d’ambdós sexes. I els homes lligen un percentatge molt més baix de dones. Jo he de dir que a mi em lligen homes i dones. Ara a les xarxes socials note que les reaccions són iguals en homes i dones. Jo faig literatura feminista, però no femenina. Tinc algun llibre que, si no li poses el nom, no saps si l’ha escrit un home o una dona. 

—El personatge de la Martina s’acaba ací? Ha pensat en alguna continuació?

—L’he pensada com una sèrie. La gent no para de contar-me vivències, i vaig apuntant-les. És dels pocs llibres que he començat amb un somriure i que he acabat igual. Em feia molta falta. La gent es fa fotografies rient amb la novel·la i això m’agrada. Fer riure és complicat, perquè tampoc et pots passar, però he gaudit molt. 

—Si haguera d’explicar-li a algú que no l’ha llegit què hi trobarà, què li diria?

—Es trobarà una colla. La protagonista és la Martina que vol salvar la seua vida i el bar. És un personatge que té els mateixos problemes que tenim tots, però els du amb molt d’humor. Si vol passar-ho bé, ha de llegir-lo. La novel·la és aire fresc per a la literatura.