L’Antoni Gaudí imaginat: amb Einstein i de viatge per Menorca
A El viatge talaiòtic de Gaudí (Institut Menorquí d’Estudis), Gabriel Subirats Pons passejava Gaudí per Menorca. A Les muses (Comanegra), Cussà el feia interaccionar amb Albert Einstein a Barcelona.
Si a Les muses, Jordi Cussà inventava una trobada entre Antoni Gaudí i Albert Einstein, un any abans el menorquí Gabriel Subirats Pons imaginava com hauria estat un viatge de l’arquitecte a Menorca a El viatge talaiòtic de Gaudí (Institut Menorquí d’Estudis, 2021). En un fragment, Gaudí explica la Sagrada Família a Bernat d’Olives, comte de Torre Saura, i la seua dona, Pilar de Ponsich: “El llorer”, diu Gaudí, “representa la glòria i l’olivera, la pau, comtessa. Els detalls que vostè esmenta són espigues i fruits diminuts que recollírem al costat del temple. No s’amoïni per la seva desconeixença: foren reproduïts amb un joc de lupes a escala un milió —exultant en tornar a comprovar com es complia el seu propòsit d’ensenyar i emocionar les persones que, sense entrar al temple, es topaven amb el naixement de Jesús de Natzaret al carrer”.
A Les muses, és Gaudí qui interroga Einstein:
“—Vós sou jueu, oi? —va xiuxiuejar al final.
«—Per tradició, però tampoc no crec en el seu Déu.
«—I aleshores... —va murmurar Gaudí, encara més baixet, com si li fes vergonya preguntar-ho— Què busqueu?
(...)—La veritat, em sembla. Ni que sigui un trosset.
«—Cadascú busca la seva, esclar —va replicar l’arquitecte.
«—Esclar. Vós heu trobat la veritat subjectiva, entre les arts i la vostra idea de Déu, i així sou un home admirable i fructífer. Qui ho podria negar? Les vostres obres són esplèndides us avalen amb escreix. Jo busco la veritat científica, l’objectiva, i el meu déu particular és la humanitat amb majúscula.
«—Sou panteista...
«L’Einstein s’ho va rumiar.
«—Ho podríem dir així. Per no xerrar una hora i no aclarir res.”
La mort de la musa dels prerafaelites, a ‘Mireia’
Mireia, de Puri Mascarell (Drassana, 2023), és la novel·la amb més art de la temporada: encabeix un munt d’històries mítiques i històriques dels pintors prerafaelites.
Pocs llibres de la literatura catalana recent tenen tants homenatges a l’art —i a la música i a la literatura— com Mireia de Purificació Mascarell. La pintura dels pintors prerafaelites surt especialment reflectida, analitzada i criticada en aquesta meravella de terror gòtic contemporani, on també es disseccionen els abusos de la protopsiquiatria de Jean-Martin Charcot, a finals del XIX, contra les dones.
La coberta ja està il·lustrada amb la Lilith de John Collier, que també descriu al text i interpreta: “Lilith. La creadora de la nissaga, la fundadora de l’estirp. Pandora. Judit. Circe. Salomé. Cleòpatra. Medusa. Messalina. Helena de Troia. Lucrècia de Borja (...) Un llinatge de dones lliures i, per això, perilloses (...) Conta la llegenda que Lilith va ser la primera dona, anterior a Eva. Que Déu la va crear de la mateixa pols que a Adam. I que per això es rebel·lava, plena de còlera, cada vegada que Adam tractava de sotmetre-la al seu arbitri...”
Mascarell també recorda la crueltat del pintor d’Ofèlia, el també prerafaelita John Everett Millais, que pràcticament va matar la model d’aquesta obra, Elizabeth Siddal (esposa del també pintor Dante Gabriel Rossetti). Siddal “va fer de model en ple hivern, dins d’una tina de porcellana, durant hores. Interpretava el cadàver d’Ofèlia entre flors i nenúfars. Per davall de la banyera, hi havia unes làmpades destinades a calfar l’aigua, però es van anar apagant i ningú les va encendre de nou. Sense pronunciar cap queixa per a no destorbar la concentració de l’artista, la jove quasi va morir allà mateix d’hipotèrmia. Al cap de pocs dies una forta pulmonia li convertia l’acte de respirar en un calvari”. Li van donar làudan per al dolor i se’n faria addicta. Moriria d’una sobredosi als 32 anys.
Les capçaleres amagades d’’El corb burleta’ de Poe
Jaume C. Pons Alorda ha traduït els contes més humorístics de Poe. Per acostar-los al lector, substitueix les revistes angleses de l’època per noms que recorden publicacions catalanes actuals.
La nova col·lecció d’humor de Comanegra, “Cul-de-sac”, s’estrena amb una traducció-versió de Poe on les revistes són traslladades al món editorial català: “Aquelles opinions, tal com es podrà comprovar, tenien la forma de crítiques elogioses del número de Cerra d’Oc que havia publicat el meu poema (...). Llúpol, un diari de profunda sagacitat molt ben conegut per la profunditat de les seves decisions literàries, va publicar els següents mots: CERRA D’OC!: El número d’octubre d’aquesta deliciosa revista supera els seus predecessors (...) Cerra d’Oc es compara amb els seus lents rivals com ho fa Hiperió amb un sàtir. Branca d’Anca, L’avançada i Lletres d’Ànneres excel·leixen, és veritat, en la petulància...”