Com no podia ser d’una altra manera, la important col·lecció de l’IVAM, la segona en importància de tot l’Estat pel que fa a l’art modern i contemporani, mai no ha deixat de mostrar-se. En el cas de l’artista fundacional del museu, Juli González, a través de mostres amb voluntat de permanència i d’altres temàtiques, com ara l’última dedicada a les connexions femenines de l’escultor.
Pel que fa als fons adquirits al llarg del temps, la filosofia les dues darreres dècades ha estat anar mostrant les peces de manera fragmentària, a través de mostres temàtiques, moltes de les quals han estat ben lligades i han tingut l’interès de fer ús d’una col·lecció extraordinària. La qualitat i quantitat dels fons permetien articular relats diferents, però es tractava d’un recurs que ha anat perdent pistonada, que s’havia erosionat.
La mostra permanent «La Col·lecció de l’IVAM fins hui», en la qual ha estat treballant la institució més d’un any, suposa un canvi substancial en aquesta orientació, un gest d’autoconfiança que es tradueix en reservar una àrea enorme del museu —deu sales i 1.500 metres quadrats— per donar preeminència a uns fons propis que abasten des de les avantguardes de principis del segle XX fins a l’actualitat, com resa el títol de la mostra. Una orientació, per cert, en la línia d’institucions com la Tate Modern, el MoMA, el Reina Sofia, o el Pompidou, per citar solament alguns exemples rellevants.
En el cas del centre valencià, un total de 500 peces i 266 artistes, amb els quals es resumeix la història de l’art modern i contemporani des de la perspectiva dels interessos de l’IVAM, una institució interpel·lada des de sempre per disciplines considerades secundàries com el cartellisme, el disseny o el collage. Alhora, una col·lecció amb grans noms de l’art mundial, de totes les orientacions estètiques, però que s’ha ocupat també de fer valdre la important producció artística del País Valencià, amb una quarantena de noms, homes i dones, representatius del vessant valencià.
Un model expositiu híbrid
Per a posar dempeus aquest ambiciós projecte expositiu, ha estat necessari la participació de tot l’equip curatorial de l’IVAM, encapçalat per la mateixa directora, Blanca de la Torre, més Marta Arroyo, Ramon Escrivà, Maria Jesús Folch, Yolanda Franco, Teresa Millet, Sandra Moros i Josep Salvador, encarregats en cada cas de diferents segments. Pel que fa al disseny museogràfic ha estat encarregat a l’estudi Smart & Green Design, experts en museografia sostenible i auditoria ambiental que ha treballat en institucions com el Victoria and Albert de Londres o el Boijmans Van Beuningen de Rotterdam.
Un enfocament de sostenibilitat que formava part del projecte amb què Blanca de la Torre va accedir a la direcció de la institució. I que s’ha traduït, després d’aquesta col·laboració, en estructures modulars que permeten mutar i reutilitzar-se. La mostra, de fet, serà permanent però no immutable: hi ha buits de la col·lecció que s’aniran solucionant a través de la rotació de peces, en una dinàmica encara per determinar.
Pel que fa a la manera de presentar les obres, s’ha optat per un «model híbrid», en paraules de la directora. «La Col·lecció de l’IVAM fins hui» es podrà recórrer de manera cronològica, seguint un itinerari convencional, marcat pel recorregut a través de les sales, en què el visitant començarà amb les avantguardes i acabarà amb les propostes més recents. No obstant això, en la línia de no abandonar la creació de relats, s'han habilitat quatre recorreguts temàtics paral·lels entorn de temàtiques com el color, l’ecologia, el feminisme o els conflictes.
«Busquem trencar amb la narració lineal tradicional per propiciar relats múltiples, generar encreuaments crítics i obrir espais de diàleg entre la història i les microhistòries», va explicar Blanca de la Torre en una trobada amb els periodistes que va canviar el format habitual, amb l'objectiu de subratllar la transcendència del moment. La directora va estar acompanyada de la secretària autonòmica de Cultura Marta Alonso, que va destacar el fet que la col·lecció de l’IVAM «torna a mostrar-se de forma permanent després de més de vint anys, i això suposa tornar a la ciutadania trobar-se amb un dels patrimonis artístics més importants de la Comunitat Valenciana».
Una mostra inabastable
La trobada amb la col·lecció a l’engròs, per dir-ho així, amb visió de conjunt, és tota una experiència fins i tot per a aquells que hagen visitat l’IVAM en diverses ocasions. És quan s’agafa la mesura dels fons de la institució, la veritable dimensió d’un repertori certament espectacular, que es mostra quasi inesgotable, amb la mateixa capacitat de sorprendre, interessar o suggerir, sala rere sala. Un efecte, hem de suposar, més accentuat per a les persones que s’hi acosten per primera vegada, visitants de pas per la ciutat o usuaris debutants de qualsevol edat.
La mostra comença en el vestíbul, oportunament, amb uns panells que mostren la gènesi de l’IVAM a través de fotografies i documents. A les portes de la galeria 4, inici del recorregut amb l’espai dedicat a la modernitat de principis del segle XX i als diferents ismes, unes avantguardes de les quals va formar part Juli González, l’obra del qual va ser la gran primera operació d’adquisicions de la institució valenciana. Moment de retrobar-se amb obres de Maria Blanchard, George Grosz John Heartfield o Marcel Duchamp, entre més.
La segona sala serveix per mostrar una de les col·leccions d’art soviètic més importants a Europa, amb cartells, dissenys gràfics i fotomuntatges, disciplines contraposades al que el règim comunista considerava art burgès, la pintura i l’escultura. Àrea del constructivisme rus i representants com Alexander Ródtxenko, Natalia Pinus, El Lissutzky, Varvara Stepànova, Gustav Klucis o Natàlia Gontxarova, en una sala que estableix un diàleg amb la Bauhaus i el moviment De Stijl de Piet Mondrian i Theo van Doesburg.
En la sala 3 es veu l’art en convulsió de la dècada del 1930 del segle XX, el cartellisme com aparell de propaganda en la Guerra Civil, amb el valencià Josep Renau com a pal de paller. També el reporterisme de guerra d’Agustí Centelles, David Seymur o Robert Capa. I en termes pictòrics, l’aparició de la monocromia de la mà d’artistes com Jean Arp o Carl Buchheister.
Mentrestant, la sala 4 repassa la influència de l’informalisme europeu i l’expressionisme abstracte, posant per exemple en valor la trajectòria de Lee Krasner, enfosquida per la feixuga ombra de contemporanis masculins com Jason Pollock. Gottlieb, Hans Hoffmann, Renhardt o Jean Dubuffet i la lúcida mirada de l’art brut són altres de les referències d’aquest segment. Per no oblidar els components del col·lectiu CoBra (Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam), Asger Jorn, Lucebert o Karel Appel.
La connexió següent és amb l’informalisme espanyol i l’art normatiu, una evolució cap a l’abstracció que el règim franquista va voler aprofitar per donar una pàtina de projecció exterior de modernitat després de la incorporació a l’ONU, el 1955. Col·lectius com Dau al Set i El Paso aprofitaren aquesta escletxa, mentre que el corrent Art Normatiu es va beneficiar de la vinculació al Segle d’Or, un emblema cultural del franquisme. És en aquest espai on trobarem un altre dels pilars de la col·lecció de l’IVAM, 500 fotografies del valencià Gabriel Cualladó de les quals es fa una petita mostra combinada amb obres de tòtems de la fotografia com Robert Frank, Lee Friedlander i Diane Arbus.
De l’esclat pop a les noves formes d’art
Tots aquests segments tenen interès i reclams per a la vista, però no poden competir amb l’impacte que provoca l’accés a la sala dedicada al pop art, als seus colorits mecanismes de connexió amb la cultura de masses, amb la publicitat i la fotografia. Els fotomuntatges de Renau The American Way of Life, la saturació de Richard Lindner, les composicions de l’Equip Realitat, el treball amb el model normatiu de feminitat de Betty Friedan o els collages d’Ángela García conformen gairebé una mostra dins una exposició.
La convulsió viscuda en les dècades del 1960 i 1970 va fer evolucionar l’art, que no podia ser aliè a la irrupció dels primers feminismes, el Black Power o moviments com Maig del 68 i la Primavera de Praga. Apareixen, a més, l’art corporal i la performance i es consoliden nous mitjans com el vídeo o la fotografia. Les sales 7 i 8 donen fe d’aquestes transformacions, amb noms com Cindy Sherman, Dara Birnbaum, Antoni Miralda o Benet Rosell, entre molts més.
Les darreres sales donen espai a les transformacions en la dècada dels vuitanta i noranta, a crisis com la del virus VHI, abordades per Pepe Espaliú, a la consolidació d’un dels llenguatges preponderants de l’art contemporani, la instal·lació, que se’ns presenta ací amb treballs com el de Guillermo Kuitca i els seus llits. També se’ns mostra el treball escultòric, entre altres, de Susana Solano i el seu diàleg crític amb el land art. Fins a una darrera sala dedicada a l’art contemporani i les noves línies d’investigació, com l’activisme visual de Zanele Muholi, la proposta poètica i ecològica de Dani Karavan, el treball amb allò xicotet i efímer de Hellen Schmidt o la manera en què Ana Peters —una altra artista valuosa i enfosquida— dota el color daurat, reservat a l’ornamentació, d’un valor conceptual.
Tan sols uns apunts necessàriament telegràfics d’una mostra inabastable. Que sols es pot copsar des de la presencialitat, un d’aquells hàbits en crisi que mostres com aquesta revaloren i ressignifiquen.