En una escena sensacional del primer capítol de The Studio, «L’ascens», el personatge interpretat per Seth Rogen, Matt, un directiu a qui acaben d’encomanar la direcció d’un gran estudi, Continental, coincideix amb Martin Scorsese en una festa organitzada per Charlize Theron. Matt, cinèfil abans que directiu, un nostàlgic del Hollywood dels vuitanta i noranta que convertia obres d’art en fenòmens de taquilla, ha de carregar amb el dilema moral de tombar un projecte al director italoamericà. No vol ser ell, un mitòman, qui li ho diga, però Scorsese se n’assabenta. I agafa un enorme disgust que acaba en uns còmics sanglots. L’escena es tanca amb Theron consolant el director i expulsant taxativament Matt d’una festa a la qual mai no l’haurien convidat si no fora perquè ha agafat les regnes d’un important estudi. Scorsese està magnífic. I per acabar-ho d’arrodonir, també hi apareix l’actor Steve Buscemi, amb el qual es farà broma sobre la manera correcta de pronunciar el seu cognom.
La implicació de reconeguts professionals de la indústria en la sèrie, fent el paper d’ells mateixos, és un dels atractius de The Studio. Un altre cameo molt rellevant és el del director Ron Howard en el capítol 3, «El suggeriment», en una autoparòdia també molt divertida en què Matt no s’atreveix a dir-li al cèlebre director d’Apol·lo XIII i Una ment meravellosa que a la seua nova pel·lícula li sobra una llarga escena final que significa molt per al creador. La reunió en què tot es desferma és fantàstica, reelabora amb habilitat el sempitern conflicte entre creativitat i rendibilitat.
A banda de les estrelles esmentades adés, també desfilen per The Studio, en els cinc capítols ja emesos i en els encara inèdits, Olivia Wilde, Jean Smart, Zoë Kravitz, Dave Franco, Sarah Polley i Aaron Sorkin, entre més. Però també hi ha estrelles interpretant personatges ficticis, com un fenomenal Bryan Cranston (Breaking Bad) en el rol de màxim responsable de l’estudi, algú que prioritza el resultat en taquilla i a qui els rèdits artístics de les pel·lícules li importen un rave.
Amb tot i amb això, si The Studio excel·leix i triomfa allà on altres intents recents de parodiar la indústria han fracassat, com la fallida The Franchise (2024), és perquè el retrat de les clavegueres de la indústria és espaterrant. El quart episodi, «La bobina perduda», no té aparicions estel·lars més enllà d’Olivia Wilde i parteix d’una premissa no especialment prometedora. El capítol, de fet, arrenca sense massa vigor, però amb un sentit encomiable de la progressió, la trama va dirigint-nos a un final antològic, divertidíssim, que provoca carcallades malgrat recórrer a gags físics —caigudes, atropellaments— que hem vist un milió de vegades. Recursos, això sí, combinats amb un bonic tribut al cinema negre dels anys quaranta i cinquanta.
La màquina està tan ben engreixada que en el cinquè episodi, «La guerra»; no calen estrelles, ni tan sols una presència significativa de Rogen, que és un gran actor de comèdia: el pes el porten dos dels membres menys coneguts del repartiment, Ike Barinholtz i Chase Sui Wonders, que interpreten uns creatius de l’equip de Matt que entren en conflagració per veure qui imposa el seu projecte. El guió juga a fer humor amb la confrontació laboral entre un home blanc de mitjana edat i una jove racialitzada. Però quan el capítol explota és, novament, en un tram final amb una espectacular escena de gags físics encadenats. Gags dels de tota la vida que, curiosament, funcionen com un canó.
Al capdavall, Rogen i Goldberg demostren, com havien fet en el film The Interview, que saben jugar amb diferents registres humorístics. I que han estat capaços de trobar el to i, sobretot, el ritme: en The Studio hi ha molta gent parlant molt ràpid i molt alt, personatges que estan contínuament en moviment, fent coses sense parar, en llargues i frenètiques escenes molt immersives que ens fan viure l’estrès desbocat dels personatges, la pressió a què estan sotmesos. Una acceleració en què té un paper també la banda sonora del mexicà Antonio Sánchez. I un vertigen que explota un recurs humorístic molt eficient: veure patir individus que ens cauen malament, que són uns autèntics idiotes.
Amor a un cinema que mor
Perquè, no ho havien dit encara, Matt i el seu equip són una colla d’egocèntrics malalts del treball, uns veritables imbècils despietats capaços de quasi qualsevol cosa per aconseguir els seus propòsits, gent amb la qual no voldries coincidir en el lloc de treball. Amb tot, el guió és prou hàbil per fer-nos empatitzar amb Matt i el seu amor per les bones pel·lícules, un desig de transcendir amb films que perduren que xoca amb l’exigència de l’estudi de fer bons números. Un condicionament que es resumeix en la frase d’un dels personatges: «Ací no fem cinema, fem pel·lícules. No som artistes, som executius».
La sèrie, al cap i a la fi, fins i tot amb el seu embolcall de comèdia, és realista i honesta amb el seu subtext, quan planteja aquests tipus de conflictes, quan ens presenta uns estudis habitats per gent que estima el cinema, però que ha de generar diners. Que saben que els bons temps en què les taquilles eren dominades per pel·lícules d’excel·lència artística són cosa del passat. I que, en el millor dels casos, poden sentir-se satisfets si, algun dia, són capaços de crear una pel·lícula que combine la benedicció crítica amb el favor del públic. Que Barbie siga un dels films citats no és casual. Tampoc la invocació a Martin Scorsese. Al mateix temps, però, en una de les escenes un operari a qui li fan projectar una pel·lícula a l’antiga, amb cel·luloide, es queixa perquè amb el format digital sols ha de prémer un botó. La sèrie va carregada d’aquest tipus de paradoxes.
En tot cas, el matusser i, en el fons romàntic Matt, és el fil de transmissió perquè Rogen i Goldberg mostren la seua estima pel cinema. Una carta d’amor traduïda en un extraordinari i molt comentat segon episodi, en el qual fan un doble mortal de virtuosisme tècnic i creatiu consistent a explicar el rodatge d’un pla seqüència... amb un pla seqüència frenètic, dificilíssim. Tot mentre Rogen desborda comicitat en una actuació memorable. El capítol, titulat «El pla seqüència», acaba amb un gag espectacular que s’havia preparat a l’inici amb una acció que sembla absolutament banal. Una genialitat.
Mitja temporada, fins ara, hilarant, mordaç, amb molla. Un entreteniment de qualitat que crea la il·lusió de ser una crítica ferotge a la indústria quan, per l’ambivalència del protagonista, hi ha una certa comprensió, una possible autojustificació que les coses són com són i podem acceptar-ho i riure de Hollywood i amb Hollywood. Una obra en què no trobem la càrrega de mala llet sense concessions desplegada Robert Altman en The Player (1992), posem per cas.
Això no significa que no jugue en la lliga de les grans comèdies dels darrers temps. Amb tota seguretat, entre les millors, o la millor amb permís delque passe amb la quarta temporada de Hacks, d’aquest 2025.