«Totes les fotografies són autoretrats» deia el fotògraf Minor White, un dels més (1908-1976) mal coneguts genis de la fotografia que els Estats Units van parir al segle XX. La història de la fotografia va rescatant la memòria —i l’obra— d’un fotògraf que va ser relegat a un segon pla per la seva orientació sexual i un compromís amb la fotografia entesa com a art.
Com assenyala el comissari de l’exposició, Carlos Gollonet, en el catàleg de la mostra, Minor White no va ser mai dels fotògrafs dedicats al fotoperiodisme ni dels compromesos amb el documentalisme social (l’exemple més destacat dels quals és l’anterior protagonista de la Fundació KBr Walker Evans), sinó la del formalisme d’Alfred Stieglitz i Edward Weston (també recent visitant de la KBr), un corrent que insistia més en la fotografia com a «reflex de l’experiència interior».
Carlos Gollonet encara es fa creus que Minor White sigui poc reconegut a Europa i està molt orgullós d’haver pogut muntar aquesta primera gran exposició del fotògraf nord-americà a Barcelona per reivindicar-lo a ell i la seva obra. Opina que la seva obra potser va quedar en un segon pla, al costat de la seva feina com a educador en diverses universitats dels Estats Units i la d’editor d’Aperture. Precisament, de la Universitat de Princeton és d’on procedeixen la majoria d’obres de White, tot i que també n’hi ha de l’arxiu d’Aperture, del Portland Art Museum (una de les primeres ciutats on va residir) i del Museum of Fine Arts de Houston.
El comissari de l’exposició recorda que la feina docent de Minor White no era poca cosa. A prop del seu despatx de la California School of Fine Arts de San Francisco, al departament d’arts plàstiques hi havia en Mark Rothko i altres pesos pesants de l’art contemporani.
Els quatre punts cardinals de Minor White
L’exposició és cronològica i està dividida a grans trets per les ciutats on va residir Minor White. Va començar a fer fotografies a Portland, i per això les obres d’aquesta època, tot i ser tècnicament magnífiques tenen encara un estil poc depurat, una mica pictorialista, que havia estat la tendència majoritària en fotografia fins a aquell moment. Estem parlant d’«Els començaments» de White (1938-1946) amb impressionants imatges del Pont Morrison o el port de Portland. També hi ha diverses imatges d’edificis importants del patrimoni arquitectònic de Portland que s’havien d’enderrocar. Aquí, conscientment o inconscientment, White els immortalitza a la nit o el capvespre amb una llum crepuscular que ens empeny a acomiadar els edificis amb tristesa pel seu destí.
A partir del 1942, Minor White va polint un estil «més directe i realista amb influència del Grup f/64».
Gollonet hi veu ja referències religioses ocultes en la seva fotografia, imatges de troncs doblegats, fustes retorçades que suggereixen la creu, com a resultat d’unes creences profundes que xoquen amb el secret de la seva orientació religiosa. És cert que els arbres caiguts i torturats pels vents seran una constant en tota la seva obra des d’aquesta primera època.
La segona època comença quan Ansel Adams el contracta com a professor ajudant a la California School of Fine Arts, «centre pioner en l’ensenyament universitari de la fotografia als Estats Units». És, doncs, l’etapa «San Francisco (1946-1953)», quan tindrà contacte amb l’esmentat Edward Weston i combinarà una sèrie de fotografies urbanes («Minor White mai fotografiarà tant el carrer com quan és a San Francisco», diu Gollonet) amb un treball d’abstracció sobre els paisatges que el durà a retratar espais naturals que semblen art no-figuratiu. Weston, de fet, havia polit tant el seu art que era capaç d’esprémer tota l’essència abstracta de la forma d’un pebrot o una conquilla. Minor White ho farà dels paisatges de Point Lobos (Fourth Sequence) o les platges del comtat de San Mateo.
També d’aquesta època és la sèrie de nus masculins La temptació de sant Antoni són els miralls, amb el model Tom Murphy. Minor White no la va exposar mai en vida seva. Ell guardava un quadern amb les fotos i Tom Murphy, un altre.
El 1953 es va mudar a Rochester (Nova York) i allà va treballar fent classes i comissariant exposicions sobretot a la George Eastman House. Aquí (Rochester, 1953-1965) s’endinsa cada cop més en el treball per seqüències, col·leccions de fotografies exposades una al costat de l’altra, de vegades —com reflecteix una seqüència que s’exposa com ell ho va fer— retallant les fotografies i fent-les més verticals del que eren, fent una tirallonga horitzontal de fins a 19 imatges (com és aquest cas).
També ho és la seqüència Rural Cathedrals, que en aquest cas és una sèrie sobre cases i granges de fusta —arquitectura vernacla, en diu Gollonet— molt influïda per l’obra del fotògraf Paul Strand.
El prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT) de Cambridge serà la seua última destinació per tal d’impartir fotografia en un programa «més ampli que permetia als estudiants experimentar en arts visuals, i amb el temps va passar a ser un programa de fotografia ambiciós de cinc anys de durada».
En aquesta època (Massachusetts, 1965-1976) perfecciona l’abstracció de qualsevol objecte natural o domèstic i crea les seves «dues seqüències fotogràfiques de més gran rellevància»: Sequence 1968 (1968) i Totemic Sequence (1974), que es pot veure al KBr de la Fundació Mapfre. Gollonet destaca com la seqüència que Minor White descrivia com els fotogrames d’una pel·lícula funciona més com una seqüència musical amb una obertura i una coda: la mateixa fotografia que obre, tanca, capgirada, la seqüència. Tot un llenguatge per expressar-se artísticament.
Minor White va morir el 1976. Aquesta exposició és un homenatge als cinquanta anys de la seua mort i una aposta per divulgar la seva obra a Europa.