Weston és una de les figures cabdals de la fotografia pionera als Estats Units. El 1946 el MoMA de Nova York li va dedicar una exposició antològica, amb 250 fotografies seues: la culminació d’una carrera artística que havia començat amb una fotografia molt pictorialista i ràpidament va evolucionar cap a un art independent dels altres, una reivindicació que als Estats Units va liderar l’obra de Weston i les fotografies d’altres dos monstres de la càmera: Alfred Stieglitz i Paul Strand.
Explica el comissari Sergio Mah que, «sobretot a partir del 1913, les fotografies de Weston inclogueren visions impressionistes, temes pastorals amb un enfocament suau o lleugerament desenfocat i situacions escenificades que involucraven postures expressives». Però la mostra de la Fundació KBr mostra sobretot la seua obra més madura, que no trigaria a canviar. Primer, per la visita, el 1922, als grans museus de Nova York, la visió en directe de les obres de Cézanne, Degas, Manet i Monet, que li va resultar «extraordinàriament impactant i inspiradora» i després pel viatge a Mèxic, el 1923, amb Tina Modotti, que havia començat fent-li de model i iniciava llavors una reeixida obra fotogràfica, divergent de la de Weston, més social.
Durant un temps, Weston va sobrevivint fent fotos per encàrrec —també en la seua etapa mexicana—, però a poc a poc les seues obres —que tècnicament eren tan perfectes en retrats com en paisatges— van cercant la forma gairebé abstracta. De la mateixa manera que els nusos femenins semblen representar formes pures, més enllà de qualsevol erotisme o humanitat, les natures mortes adopten formes semihumanes de manera abstracta. És el cas del Pebrot núm. 30 (1930) o la Carbassa 188 (1932). Del pebrot el mateix Weston deia això, segons recull Jason Weems en un text del catàleg de l’exposició: «És un clàssic, completament satisfactori: un pebrot, però més que un pebrot; abstracte, en el sentit que és completament aliè a la matèria. No té atributs psicològics, no s’exciten emocions humanes: aquest nou pebrot et duu més enllà del món que coneixem en la ment conscient».
Amb la mateixa habilitat que Weston converteix el pebrot en «més que un pebrot», durant els primers anys trenta ho farà amb fulles de col, bolets verinosos, carxofes tallades, conquilles... i traslladarà aquesta operació d’abstracció de la fotografia d’estudi als paisatges: les dunes d’Oceano; els cactus del Mojave; les roques de Point Lobos esdevindran formes més enllà del que eren originalment. I ja no pararà: les muntanyes de Death Valley; les sequoies californianes; les fustes de Crescent Beach; els maresos del llac Salton; els núvols, d’aquí i d’allà; les algues i les onades.
Weston havia après a extreure la bellesa formal de la natura. Una pel·lícula de 26 minuts de William van Dyke que es reprodueix a la Fundació KBr en bucle, The photographer (1948), s’endinsa en l’habilitat de Weston per captar aquesta bellesa, però acaba, paradoxalment, reduint el seu mèrit a la capacitat d’honorar Amèrica amb el seu art, quan la seua fotografia és art precisament perquè ha esdevingut universal.
El seu vessant més estatunidenc també és a l’exposició, i té un altre caràcter més testimonial, a més a més d’artístic. El 1940, Weston va rebre l’encàrrec de fer fotografies per tots els EUA per tal d’il·lustrar una edició especial de Fulles d’herba de Walt Whitman. Durant dos anys —i es va haver d’aturar per la Segona Guerra Mundial—, Weston va viatjar pels estats de Nova Orleans, Tennessee, Kentucky, Ohio, Pensilvània, Maine i Connecticut. Més de 800 fotografies d’un país amb mansions del sud decrèpites pel pas del temps, paisatges immensos, detalls de cases de fusta, portes de pallisses, cementiris, esglésies i alguns retrats seleccionats.
Una exposició obligada per als amants de la fotografia.