La tornada a l’activitat de la Companyia Teatre Micalet, la mateixa setmana que tanca les seues portes el Teatre Principal de València per una estrambòtica falta de previsió en el seu manteniment, no pot ser més oportuna. La decisió de la Societat Coral el Micalet, el febrer passat, de trencar les relacions amb la companyia de Pilar Almeria i Joan Peris, suposava un colp a la programació teatral en català en la ciutat de València, però aquests mesos d’incertesa es tanquen en el cas de Teatre Micalet amb la tornada a l’activitat. Una nova vida redimensionada, en una sala de proximitat aprofitant el local d’assaig de la companyia.
El Centre Teatre Micalet (CTM), en el cèntric carrer del Torn de l’Hospital, al bell mig de la ciutat, és un espai de 350 metres quadrats propietat de la companyia des dels seus orígens, fruit d’una encertada decisió d’hipotecar-se a canvi de no haver de fer front a lloguers prohibitius. Aquest centre, dotat d’oficines, camerinos i una sala, on s’assajaven els espectacles abans de portar-los al teatre de la Societat Coral, passa a ser centre d’exhibició dels espectacles de la companyia i d’altres companyies convidades, amb una capacitat —flexible— per a 70 butaques.
«El CTM és el nostre espai sagrat, un espai creatiu on prenien forma els nostres espectacles», explica Pilar Almeria, que recorda que el dramaturg i director Àlex Rigola ha posat a rodar una sala de proximitat de similars característiques. «Hi ha una tendència a tornar a l’essència del teatre. Com deia Peter Brook, si hi ha una persona que escolta i una altra que conta, això ja és teatre», abunda citant el cèlebre director britànic. «Estem acostumats a treballar a prop del públic, és una cosa que Joan ha fet valdre en els seus muntatges, l’adaptació a l’espai. En el Teatre Micalet ja ho fèiem, però ara serà més senzill», rebla.
En algun moment, Almeria i Peris valoraren adquirir els antics cinemes X del carrer de Conca, amb dues sales, «però estàvem abocats a una inversió molt forta» que es va descartar. El CTM ha estat finalment l’opció escollida. I després d’un esforç «sobrehumà», per a poder arribar més que siga parcialment a les ajudes, la companyia ha pogut tancar una programació en condicions per als mesos vinents.
Torna el teatre
Dilluns passat, el CTM va acollir una mena d’acte de portes obertes per presentar-se als amics i amigues de la companyia, una celebració senzilla i emotiva que va acabar amb un brindis i la realització de fotografies col·lectives. I entre ahir dimarts i hui dimecres, començava a rodar de nou Bomba va, bomba ve, un text de Laura Sanchis, dirigit per Joan Peris, que recorda el salvatge atemptat amb bombes a la casa de Joan Fuster, «una oportunitat de recordar al gran públic els aforismes de l’escriptor, que, alhora, és un cant contra la intolerància». La mateixa Laura Sanchis, Pere Mallol i Guille Zavala són els encarregats d’interpretar l’obra, en cartell fins al 4 d’octubre.
La companyia Pot de Plom i el teatre bandarra de Xavi Castillo, amb una llarga relació amb Teatre Micalet, agafaran el relleu del 7 al 9 d’octubre amb un espectacle adaptat a l’espai, Verihue-ho: El Ventorro (De aquellos polvos, estos lodos). A continuació, Guille Zavala, ara de la mà de la companyia La Zarra, representarà A cos de rei, una reflexió postapocalíptica sobre la identitat. Zavala comparteix direcció i dramatúrgia amb María Guerra.
Del 14 al 25 d’octubre, altrament, el CTM acull La seqüència, de Triangle Teatre, adaptació de Borja López Collado de Jusqui’ici, tout va, el film premiat de Francesc Cuéllar. López Collado comparteix escenari amb l’actriu Maria Almudéver. I per al novembre, un altre dels plats forts, l’adaptació que Joan Peris ha fet de l’obra de Victoria Szpungerg L’imperatiu categòric, un text al voltant d’una professora de filosofia que es queda sense treball i amenaçada de desnonament. Amb interpretació de Pilar Almeria, el muntatge estarà en cartell del 4 al 29 de novembre.
Fins a acabar l’any, tres propostes més: Dissolució d’un cos. 230, amb Ximo Solano i Christian Lavernier; Cap de suro, peus de plom, de Pep Plaza, i, finalment, David, de Paco Zarzoso i Hongaresa de Teatre. Primers muntatges propis i aliens per a arrencar en aquesta nova etapa de la companyia. Una nova existència en temps convulsos. Per al teatre i tota la resta. El final, com ells diuen, amb intenció polisèmica, de la «pausa dramàtica».