«On hi hagi un mestre, que els polítics acalin el cap empegueïts», va bramar amb volum de rapsoda Biel Mesquida en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I va continuar: «No hem arribat fins aquí per perdre’ns en laberints de burocràcia i equilibris de quedar bé. En Biel Mesquida és escola en català, arrelada i resistent!».
Era previsible que Mesquida celebraria el Premi d’Honor que atorga Òmnium Cultural amb la seva poesia radical i la seva veu expansiva, que encoratja auditoris. Als seus 79 anys, Mesquida té menys por que mai a ser reivindicatiu amb la llengua catalana, l’escola i els Països Catalans. És una de les baules de la cultura de l’últim segle i n’és conscient.
Perquè l’auditori també fos conscient des del començament, la cerimònia va començar amb Lluís Llach cantant «Viatge a Itaca» amb en Biel Mesquida assegut en un banc enfrontat al piano. Quan va acabar, Llach va recordar que, de molt jove, un jove Biel Mesquida li va posar damunt la taula un llibrot obert pel poema de Kavafis. «A veure si aprens a escriure lletres».
També Llach és, en part, deixeble de Mesquida. «Jo era un jove de vint anys desorientat i en Biel Mesquida em va ensenyar el camí recte als Països Catalans, i algunes desviacions que també vaig aprofitar».
Pocs dies després de l’episodi d’Itaca, Llach ajudava a recosir uns textos que en Mesquida volia presentar al premi Prudenci Bertrana a Girona. Llach el va dur en cotxe i l’original de Mesquida, L’adolescent de sal, seria aviat anunciat com a guanyador. La censura no permetria la publicació del llibre fins dos anys més tard, però la feina ja estava feta. El president d’Òmnium, Xavier Antich, recordarà després que el jurat va quedar impressionat i la publicació de L’adolescent de sal va ser un sotrac per la cultura catalana.
La cerimònia, doncs, només calia omplir-la de textos, poètics o narratius de Biel Mesquida. Alguns de l’últim volum de versos, Traç (LaBreu, 2026), els va llegir Blanca Llum Vidal, uns altres Mireia Calafell, d’altres Adrià Targa.
Maria del Mar Bonet va intepretar, amb Borja Penalba a la guitarra, un poema de Blai Bonet, que tots dos van conèixer i admirar: «Blaus i sol de roses blanques».
La glosa de Biel Mesquida la va fer el poeta Antoni Clapés «Biel mesquida ha dit diu dirà la poesia en totes les formes possibles -inútil, doncs encasellar-lo en un gènere concret- treballa amb la textura dels mots -es desviu per fer-ne, de la textura, textos -just textos». Pepa López va llegir un fragment d’«Els missatgers no arriben mai» d’en Mesquida i Jansky va omplir de música les lectures.
El president d’Òmnium, Xavier Antich, va connectar un fragment de L’adolescent de sal, precisament, amb un de l’últim llibre de versos. Un que diu: «Vull defensar les albes. Aquelles llunyanes albes, més belles dins el record, que jo mateix empenyia amb el meu cos surant dins els tels de la nit, quan els ulls destriaven un canvi als núvols, uns matisos color de rosa al cel mentre desapareixia la lluïssor dura de les estrelles».
I uns versos de Traç que fan:
“Tot poeta és amb ànsies
i ressonàncies
un adolescent.”
“Som lletra que es trena i es destrena
per sortir de la cova”.
I va fer servir les paraules d’en Mesquida per defensar el discurs d’Òmnium:
«Tens raó, Biel: “Si no es té consciència de la llengua pròpia, poc país es pot fer. Gens”. Això és la llengua: consciència d’allò que som i allò al que pertanyem. “Una manera de pensar, de veure, de sentir de ser, en una paraula, de dir el món. I per a mi”, diu, “això és la llengua catalana: la manera i el mode que tenim els catalans, els habitants dels Països Catalans, de fer moure les neurones per pensar, dir i escriure el món”».
I va acabar lligant la defensa de la llengua a l’escola que defensen els mestres: «Avui celebrem la perseverança d’una llengua, una cultura i una identitat per sobreviure i enfortir-se, malgrat totes les forces en contra. Per això, en temps d’incertesa, desconcert i amenaces, no podem perdre el nord: més llengua catalana per a tothom, més escola sempre i tota en català per a tots, i més cultura per a tothom».
Biel Mesquida, en un discurs que trenava la seva pròpia biografia, amb les reivindicacions, va defensar també les mbobilitzacions de mestres «al País Valencià i a Catalunya», com n’hi va haver, «el 2013 a les Illes i n’hi ha a la Catalunya Nord, per la Bressola, i a l’Alguer».
Mesquida va recordar que, de ben petit, a la partida de Castellò on la seva mare feia de mestra rural i on l’havia parit, ja va començar a escriure: «En Biel Mesquida tenia tres anys i ja escrivia. Escrivia cartes als padrins. Tanta precocitat només es pot entendre per l’acció d’una mare mestra, moderna i emprenedora, i un alfabet Montessori de fusta que li havia fet son pare, mestre igualment. El nin havia nascut al Mas d’en Sales, de Castelló de la Plana, destinació d’aquella mestra feminista avant la lettre».
I va reprendre aquesta història al final del discurs, en explicar com havia rebut la notícia del premi d’Òmnium: «El 2026 va rebre la telefonada d’en Xavier Antich en què li anunciava que Òmnium Cultural el considerava digne del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, les mateixes lletres de l’alfabet Montessori de fusta amb què jugava al Mas d’en Sales, i que en una forma o altra li han estat sempre fidels companyes».
I va acabar amb una crida a la vida que ja ha fet famosa: «Viviu, estimau i boixau en pau. Sí a la pau! Sí a la pau! Sí a la pau!»
TEXT COMPLET DEL DISCURS DE BIEL MESQUIDA: