Biel Mesquida ha vingut a Barcelona per fer un acte a la Fundació Tàpies, un homenatge al pintor en aquest Any Tàpies, i no tenia molt de temps. Per això hem quedat per dinar en un restaurant de rambla de Catalunya proper a la Fundació. També hi és Montse Serra, l'editora de l'última joia de Biel Mesquida, Passes per Palma, que ha editat ViBop. Abans d'arribar, ja ha avisat que vindrà amb dues persones de la Fundació, però arriba sol. «M'ha semblat que si érem cinc, potser no m'entrevistaries». Seu, demanem el dinar i comença ell:
-Començ dient-te que això [mostra una llibreta] és un quadernet on faig anotacions sobre el llibre del qual anem a parlar, Passes per Palma. A mi m'agrada molt posar epígrafs i aquí vaig posar un de Juan de la Cruz, del Cántico Espiritual, que diu: «Pues ya si en el ejido / de hoy más no fuere vista ni hallada, / diréis que me he perdido / que andando enamorada / me hice perdidiza, y fui ganada». Crec que això reflecteix Passes per Palma, perquè jo, per escriure el llibre, he fet el que li passa a aquesta senyora: que m'he perdut i m'he enamorat de la ciutat; «Me hice perdidiza y fui ganada». I Passes per Palma és un poc l'escriptura d'aquesta pèrdua.
-És veritat que el llibre té coses de passejador que es vol perdre, però també en té de xiquet: al llibre es veuen els records del petit Biel i de les coses que li ensenya sa padrina. No són, en part, unes memòries d'infantesa?
-No m'agrada gens això de memòries, perquè estic en contra del concepte de memòria. La memòria és present. Aquest llibre no està fet en passat. Està fet en present. I tot el que els passa al nin Biel Mesquida i a l'adolescent Biel Mesquida passa en el present, encara que succeís en el passat. En retòrica diríem que és una cosa oximorònica. El passat és el present. Perquè volia fugir totalment de qualsevol perfum nostàlgic. Hi ha tota una sèrie de pandèmies que t'ataquen quan escrius del passat. Jo no havia escrit mai una obra on el subjecte fos el mateix escriptor. L'escriptor sempre quedava com a subespècie literària. Llavors aquí hi queda (perquè sempre que escrius és subespècie literària), però hi has d'anar molt alerta perquè et pot quedar un llibre de memòria o et pot quedar un llibre de nostàlgia. O de records. Un altre perill és que et quedi una cosa costumista. Perquè s'explica que s'han perdut uns costums, s'han perdut uns espais, s'han perdut uns locals, un cinema, unes cases, una gent...
-Que també ho fa. Però intenta evitar el to del costumisme i la nostàlgia, per exemple, enumerant de manera freda tot el que s'ha perdut...
-Sí, com una llista inacabable. Això és una forma de rompre aquesta cosa memorística que no volia fer. No vull fer unes memòries. Vull fer el passat quan és present.
-Per escriure aquest llibre, ha tornat a recórrer Palma?
-No. He passejat dins del cap, dins del cos. No he anat al passeig Marítim perquè havia decidit parlar del passeig Marítim. No. Tot està dins jo. Tot el llibre soc jo.
-Ataca la nostàlgia, però quan li van donar el Premi Trajectòria va recitar una cançó de bressol que li cantava sa mare: «Horabaixa post el sol / plorinyava l’infantó / no ploreu, angelet, no/ que mumareta no ho vol». Després recitava un fragment d’Els germans Karamàzov que diu «Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil que un record sobretot si ve de la primera edat». Això sí que hi és, a Passes per Palma.
-Això és com un leitmotiv. La cançó de bressol de la mare i la importància de la infantesa dins la meva vida són dos fonaments. Ara vaig a fer un acte a la Fundació Tàpies per a l'Any Tàpies i també cantaré aquesta cançó de bressol. Perquè aquesta cançó m'ajuda a mi, i jo crec que als escoltadors, a relaxar-se, a tranquil·litzar-se, a posar-se en situació de sentir, d'obertura.
-Passes per Palma li ha permès, com cap altre llibre, retrocedir fins a aquella infantesa?
-L'energia dels records és un dels meus motors i els puc fer anar cap allà on jo vulgui. Són un poc la benzina, l'energia que mou la meva literatura.
-Parla molt de la seva àvia i un poc de la seva mare; explique que l’avi va morir abans no el coneguera, però no esmenta el pare. Per què?
-Com que no són memòries, no tenc per què explicar la meva família. En el moment de l'adolescència i la infantesa crec que les dues figures que em marcaren varen ser la padrina, Joana, i la mare, Paulina, que foren les grans impulsores de la meva educació personal, sentimental, emotiva i vital. Els altres personatges de la meva família sempre queden un poc dins del clarobscur i la fosca.
«La literatura és una recerca i no una invenció»
-Creu que va començar a escriure, també, per elles?
-Sí, la meva padrina era la que me va ensenyar cançons populars. Ella era de poble. De Búger. S'havia casat amb un llubiner [natural de Llubí] que vivia a Palma i ells van viure a Palma. Aleshores tenia tota la riquesa del poble i també la riquesa de les cançons de Palma: per exemple «Mama Esclava», una cançó de collir olives i després un bolero de Lucho Gatica. Cantava «Reloj, no marques las horas...»
-...Porque voy a enloqueceeer...
-...i també «Madona de sa cabana, / aixequeu-vos de matí / i veureu el sol sortir / vermell com una magrana». El repertori d'ella era molt ampli. A més, era una dona d'una gran intel·ligència... Havia nascut a principis de segle, quan, en els pobles sobretot... La seva família era de moliners. Tenien un molí. No havia estudiat; només havia anat a les monges. Tot i així, sabia llegir, sabia escriure, tenia una cal·ligrafia molt guapa i es va fer professora de tall i confecció: «Corte y confección. Sistema Martí», deia el rètol.
-Aquesta era l'àvia Joana?
-Sí. La meva mare era una dona molt avançada. Va estudiar el batxiller, durant la República, a l'Institut Ramon Llull, on havien estat professors Gabriel Alomar i gent important en matèries com pedagogia, matemàtiques i ciències. La mare era una dona molt curiosa. Volia ser escriptora i feia periodisme de molt jove: amb una amiga seva feien periodisme freelance. Tenien com a mestra preceptora una poeta, Cèlia Viñas... I quan tenien quinze anys els van donar l'oportunitat de publicar a l'Última Hora. Se n'hi van anar a la Cèlia Viñas: «Què ens aconsella que fem? Nosaltres havíem pensat fer contes. Te sembla bé?». I els va respondre: «No, no em sembla bé. De contes, en podreu escriure sempre que vulgueu. Vosaltres el que heu de fer és fer periodisme, el periodisme que no fa ningú: agafeu les dones més representatives, des d'una mestressa de casa a una campiona de natació; des d'una professora universitària a una mestra d'escola, i les entrevisteu: com viuen, què pensen, com són les seves relacions amb els homes, tot això». Això era el 1935! Ho trobo avançadíssim. I el 1936 va acabar el batxiller i volia anar a estudiar a Barcelona. Però era el 1936 i començà la guerra. De manera que va fer magisteri, que és el que podia estudiar a Palma.
-Aquest llibre també està escrit amb molta llibertat —barreja opinions, records, poemes seus i d’altres, memòria històrica i sensibilitat artística... Però és una llibertat més domesticada que en els seus primers llibres, com L’adolescent de sal?
-No, aquest llibre estava marcat per un parell de coses prèvies. Una, que vam acordar amb la Montse Serra [editora de ViBop], va ser l'extensió. Unes 140 pàgines. Tinc un company que ha fet un llibre sobre ell entre els zero i els vint-i-un anys de 700 pàgines. Això era el que jo no volia fer.
-I la segona cosa?
-Un escriptor sempre té els mateixos rotllos: els mateixos temes, les mateixes obsessions, les mateixes simpaties, els mateixos desitjos, les mateixes lluites. Què és que fa un escriptor bo, per jo? Si mirem la història de la literatura, des de la cuneïforme fins a la Rodoreda, tothom conta el mateix: guerres, amors, traïcions... I això ho han contat els egipcis, els grecs, els llatins, els noruecs, els nord-americans... Però a mi el què no m'ha interessat mai. L'important per l'escriptor és el com.
-L'important d'un escriptor és com escriu.
-Sí. I el meu com l'he intentat dur sempre amb molta dignitat, amb molta coherència. De manera que no vull repetir-me, no vull autoplagiar-me, no vull que diguin que s'assembla a aquell altre. Un idiota dirà que són contes com un altre llibre anterior que eren contes. Jo no crec en el gènere!
-Està d'acord amb el que deia Fuster: cada llibre és un capítol de l'obra d'un escriptor?
-Sí. I aquests papers que tinc aquí [mostra el quadernet amb notes sobre Passes per Palma] també formen part de l'obra. I qualsevol dia els cremaran o es perdran als Encants, com ara s'ha perdut tot el del Racionero...
-Ah, sí que han trobat als Encants coses seues.
-I tot el de l'Agustí Villaronga!
-També?
-Han llançat tota la seva biblioteca al fem, al carrer. Més de 1.500 llibres. L'hereu universal està rellogant la casa i tots els llibres que hi havia se n'han anat al carrer.
-...
-Tornem on érem: a cada llibre intento sorprendre el lector i sorprendre'm a mi mateix. No vull repetir el que vaig fer en un altre llibre. No m'interessa. Per mi, la literatura és una recerca que no s'acaba mai, i aquesta és la gràcia que té. I no inventes. Cada dia tinc més clar que és una recerca i no una invenció. El Picasso podia dir: «No cerc, trobo». No! Trobes perquè cerques. Si no, no faríem res. La recerca d'aquest llibre és aconseguir agafar les regnes del meu llenguatge, que té sempre una tirada cap al torrencial, cap a l'orfebreria i cap a un cert barroquisme i densificar-ho. Fer una cosa més densa.
-Condensada i intensa.
-Sí. Això és un poc el que he fet. La Montse [Serra] m'ha ajudat perquè no em resultava fàcil i crec que sí que ha quedat un llibre condensat.
-Molt. Però respira igualment. No és d'una densitat enfarfegadora o difícil de pair.
-Per exemple, aquesta arribada a Palma del glamur del Rainier, la Grace Kelly, l'Ava Gardner i l'Onassis, allò ocupa una pàgina i mitja. Si a mi em dius: «Biel, fes 15 pàgines», faig quinze pàgines.
-Escriu el llibre a proposta de l'editora?
-Va ser una demanda de la Montse, sí. Jo som molt mandrós i no escriuria. Ja hi ha tantes coses escrites que no sé si en calen més. Per què escric? Escric per demanda. Perquè la demanda demostra que hi ha gent que pensa que jo he contat coses, i puc contar més coses, perquè ningú les ha contades com les he contades jo. Jo no m'ho acab de creure, això. Però si la Montse em diu que vol que conti això perquè creu que ho puc contar molt bé, m'ho crec.
«Si no hi ha relats d'una persona o d'un territori, tot s'acaba perdent
-Ella l'ha encertada, perquè, de fet, en un moment donat vostè ho diu: «Palma no ha estat prou narrada ni prou contada». I, fins i tot, vostè proposa accions de l'Ajuntament que podrien millorar aquesta manca.
-Sí.
-I és la capital de Mallorca, de les Illes...
-És una capital mediterrània important; simbòlicament també molt important. És una ciutat eterna, com Roma, i totes dues neixen ni se sap quan i conserven vius els desastres i vestigis que donen testimoniatge de totes les cultures i civilitzacions que les han viscudes, i fruïdes, i patides. Crec que si estimes una persona, un territori, un patrimoni... has de fer-ne relats: perquè els relats són la veritat d'allò: la veritat de la persona, la veritat del patrimoni, la veritat d'aquell món. Si no hi ha relats, tot es perd. Perquè no sabem res dels etruscs, que són una gent que tenien una civilització altíssima? Perquè quasi que no han deixat relats. Han deixat unes peces mortuòries en els cementiris, però la llengua va desaparèixer, no hi ha escrits. A Menorca, els talaiòtics: no ens han deixat ni un alfabet, ni un document... Ens han deixat unes construccions que ja són un alfabet, que ja són un document, que ja ens diuen molt d'aquell poble, però a mi m'agradaria que trobessin un relat. Sempre els ho demano als arqueòlegs: «En una gerra d'aquestes no heu trobat cap escriptura». «No, Biel». Per tant, m'alegra molt haver contribuït a aquest relat de Palma. Perquè és una forma de fer-la viva. D'estimar-la.
-Hi ha tanta estima a la ciutat com als familiars.
-L'àvia és la ciutat, la mare és la ciutat i jo també som la ciutat. Nosaltres som Palma. Tots som la ciutat. Això, avui dia, costa d'entendre: la gent no ho veu clar. Però és molt important repetir-ho i no oblidar-ho. Si no, les ciutats es deterioren, no s'estimen, es fan malbé, es destrueixen.
-Sent que la ciutat és menys seva pel turisme i la despersonalització?
-Hi ha aquesta paraula tan terrible... és tan terrible que sempre l'oblido. La que defineix que un barri amb molta història i molta vida comença a treure la gent i comença a construir coses per als rics...
-La gentrificació?
-La gentrificació és un dels grans enemics de la ciutat. I és el que domina. A Palma la gentrificació domina per tots cantons.
-Les fotos de Jean Marie del Moral són un complement o també estaven en la vostra idea inicial de Passes per Palma?
-Jean Marie del Moral tenim una col·laboració a «Closcadelletra», a Vilaweb: la foto és seva i el text és meu i fa deu anys que tenim molta amistat. Ja havia fet dos llibres amb ell. Un, que no ha sortit gairebé gens, que és L'ull Gaudí, una espècie de treball sobre la intervenció gaudiniana a la catedral de Mallorca. En aquest llibre li vaig insinuar que volia detalls de Palma d'ara. Que ho féssim en un dia, que jo l'aniria a acompanyar i aniríem fent Dalt Vila i Baix Vila, després aniríem a dinar, i aquelles fotos serien les que sortirien al llibre. Primer, n'havien de sortir menys, però com que ens van agradar molt, i a la Montse també, n'hi vam posar més. Jo crec que són com un contrapunt que li dona la vitalitat de l'ara. Això és Palma ara. Aquest balcó, aquesta escultura.
-Hi ha escultures del segle XV i contenidors de brossa del segle XXI...
-Sí. I no hi ha res que sigui il·lustratiu del text, que és una cosa que odiï. I tenen la frescor de la Palma en blanc i negre. És com un adob de la meva escriptura. A mi sempre m'ha agradat molt treballar amb artistes plàstics, gent del cinema, músics... M'agraden molt les col·laboracions.
De vegades, em demanen per què escric...
-Ep, aquesta pregunta no li l'he fet encara.
-Escric perquè si no escrivís, no pensaria coses que penso quan escric. Si no hagués fet aquests haikus i escrits sobre en Tàpies, no m'hauria passat un mes repassant tots els llibres, mirant-me els quadres de joventut, quan estava influït pel Brossa i pel surrealisme —ja no els recordava. Sempre m'havia quedat amb el Tàpies a partir dels cinquanta... La cultura s'ha de llegir i tornar a llegir i tornar a llegir.
-I vol dir que escriure li fa pensar i repensar?
-[Fa que sí amb el cap] Aquests haikus —feia mil anys que no feia haikus— són salvatges. Salvatges vull dir que no he respectat la mètrica. Primer, vaig pensar que respectaria la mètrica i, després, vaig veure que, durant una etapa llarga, n'hi havia molts que els feien sense mètrica. Doncs jo els faig amb mètrica salvatge. Però en Tàpies també era un salvatge. I m'agradava aquesta cosa indòmita d'ell. De fet, diré sobre Tàpies que l'obra sembla un cant a la imperfecció com a camí de perfecció de l'artista. I això jo ho he practicat. Que la gent no cerqui cap lliçó en les paraules que diré sobre Tàpies perquè són impressions d'una persona. En l'art —i no en la ciència— tot són impressions.
-Al lliurament d’aquell Premi Trajectòria també va dir: «M’han dit cagacites, cagafragments i caganoms» i va reconèixer «orgullosament» que ho és. Per què li agrada tant citar?
-Perquè jo crec que els maons de la literatura són d'argila, però no és una argila que surti de les mans dels déus. És una argila que surt dels escriptors egipcis, cuneïformes, xinesos, grecs, llatins..., i que, a través del temps, un la col·loca d'una manera i un altre, d'una altra. Però l'argila és la mateixa. Un dels meus somnis —ho he fet un poc— és fer un llibre que estigui totalment fet de cites. Que tot sigui una cita contínua.
-Aquest en té moltes. Potser n'hi ha més de trenta.
-Jo m'he de reprimir en això de les cites. Un que també ho fa molt és el meu amic Vila-Matas. Som amics de joves i ell, cita, i jo, una altra cita, i ell, cita, i jo, cita... La seva obra va molt per aquí. Crec que la cita és el material. Què ha de fer l'escriptor? Ha de jugar? L'ha de distorsionar, l'ha de trencar, l'ha de refer, donar-li lluentor... La cita la pots posar tal qual, però a mi m'agrada pastar-la, trencar-la i donar-li una altra vitalitat. Per exemple: Carpe diem, Carpe diem, tothom Carpe diem i és quan jo vaig dir: i per què no Carpe momentum? Carpe momentum!
-Doncs Carpe momentum. El deixo dinar!