Quan el tinent coronel Antonio Tejero va entrar a lʼhemicicle del Congrés i va posar contra les cordes la democràcia espanyola recentment recuperada, Francisco Camps era un xic de divuit anys que encara no havia tingut lʼoportunitat dʼestrenar-se a les urnes. Si el colp dʼestat haguera triomfat, aquell jove valencià no hauria perdut la virginitat electoral en 1982 votant Manuel Fraga, qui aleshores dirigia Aliança Popular (AP), la versió ochentera del PP. Lʼúnica papereta que Camps ha introduït mai en un sobre. El seu vot de castedat més sagrat.
Quaranta-cinc anys després de tot allò, Camps continua amb lʼai al cor per la pervivència de la democràcia. En aquest cas, de la democràcia interna. Fa mesos que reclama la convocatòria immediata del congrés autonòmic que el PPCV hauria dʼhaver celebrat en 2025 i que no sols no té data, sinó que podria no celebrar-se abans dels comicis de maig de 2027. La dimissió de Carlos Mazón va provocar la designació dʼuna gestora comandada per Juanfran Pérez Llorca però sense una posició omnipotent. De fet, Juan Carlos Caballero nʼés el coordinador general i tres homes igualment pròxims a María José Català controlen el comitè electoral: Esteban González Pons, Alberto Fabra i Juan Giner.
En la recomposició de les bases tectòniques del PPCV dissenyada des del carrer de Gènova de Madrid per Alberto Núñez Feijóo i Miguel Tellado, el gran absent era Camps. Lʼelefant de lʼhabitació. El dinosaure de Monterroso. La persona que, exonerada de les causes judicials que van perseguir-lo setze anys, acara el repte de recuperar el temps perdut. La presidència perduda. El seu manual de resistència porta la signatura de Proust. Al darrere, més dʼun miler de devots que lʼacompanyen ací i allà com si fora el seu pastor.
Amb la missió de renàixer de les cendres com el Fènix, qui fou cap del Consell entre 2003 i 2011 ha encarregat —i sufragat— una enquesta a NC Report, lʼempresa demoscòpica de capçalera del diari La Razón. Un termòmetre per copsar lʼestat de lʼopinió pública valenciana i per confirmar les evidències que pul·lulen pel seu cap de fa temps. La conclusió de lʼenquesta en qüestió —no per esperada resulta menys sorprenent— és que la seua candidatura estaria en condicions dʼaconseguir una collita de vots més elevada. Pérez Llorca queda a una certa distància i Català a una distància sideral, un matís que tampoc no és fútil.
Lʼenquesta, al detall
Lʼestudi de NC Report, basat en 1.500 entrevistes efectuades entre els dies 2 i 18 de febrer, reflecteix que el PPCV baixaria de 40 escons a 31, mentre que Vox pujaria de 13 escons a 21. La majoria absoluta continuaria a les seues mans, per bé que amb 52 diputats en lloc dels 53 actuals. A lʼaltra banda del tauler polític, el PSPV passaria de 31 escons a 27 i Compromís creixeria de 15 parlamentaris a 20. La suma de les forces que van integrar el Govern del Botànic seria de 47 escons en lloc dels 46 actuals.
Filant més prim, les dades resulten encara més cridaneres: els populars valencians perdrien 131.926 vots i Vox en guanyaria 147.240. En paral·lel, el PSPV de Diana Morant seʼn deixaria 122.636 respecte a Ximo Puig i Compromís, amb Joan Baldoví repetint com a candidat, guanyaria 89.090 paperetes. Lʼelectorat més fidel és el de Compromís —el 85,9% dels qui van votar la coalició en 2023 tornarien a fer-ho ara— seguit molt a prop pel de Vox (84,8%), mentre que els socialistes (73,6%) i sobretot els populars (71,2%) pateixen més fugues de vot.
En el rànquing de preocupacions ciutadanes, una pregunta de resposta lliure, la seguretat ocupa el primer lloc, amb el 35,3%, a tocar de la vivenda, amb el 33,4%, i la immigració irregular, amb el 22,4%. El top ten continua amb la sanitat, lʼatur, el transport, lʼeconomia, les infraestructures, els serveis públics, les carreteres i el camp. La reforma del sistema de finançament no apareix en les primeres 16 preocupacions, però sí que ho fan, ni que siga de manera testimonial, tant el turisme (0,8%) com la contaminació (0,7%).
En qualsevol cas, les dades més substantives de lʼenquesta tenen a veure amb la imatge que els ciutadans disposats a votar el PP o Vox tenen de Camps, Pérez Llorca i Català. Qui pot «revitalitzar» més el PPCV? Qui consideren que podria «mobilitzar més» els militants i afiliats del PPCV? Qui pot «vèncer més clarament» al PSPV? Qui pot «atreure» més vot de Vox?
En els quatre casos, Camps obté més del 40% de les preferències, Pérez Llorca entre el 32% i el 33% i Català, atenció, entre el 10% i el 14%. En lʼúltima de les tres preguntes és on Camps obté un resultat més favorable: el 42% dels votants del PPCV sostenen que seria el candidat més competitiu davant Vox.
La mostra, amb marge dʼerror del 2,58% i un nivell de confiança del 95,5%, amb una selecció aleatòria dʼelectors, però amb quotes proporcionals en funció de lʼedat i el sexe, assenyala una altra dada significativa: el nivell de popularitat de Camps és el més alt de la política valenciana. El coneixen el 82,5% dels ciutadans, seguit de lʼactual president amb el 60,1%, de lʼalcaldessa de València amb el 55,3%, de Baldoví amb el 53,1% i de Morant amb el 51,2%. A la província de València, per exemple, Baldoví (58,2%) obté un grau de coneixement superior al de Català (56,2%).
Ofensiva total
És habitual que un mitjà de comunicació o un partit polític encarreguen i difonguen una enquesta electoral. No és gens usual, però, que un polític en actiu —o amb la intenció de retornar a la «primera línia política», tal com reclama Camps— sufrague un estudi dʼaquestes característiques. Té la voluntat dʼincrementar la pressió sobre el seu partit perquè convoque el congrés autonòmic pendent. La possibilitat que Feijóo designe Pérez Llorca candidat a la Generalitat sense una renovació orgànica prèvia preocupa i molt lʼexpresident. Sobretot perquè, com fa mesos que repeteix, ell és lʼúnic que sʼha proposat per a dirigir el partit i ser-ne el candidat. Ningú més ha dit que ambiciona cap de les dues coses. Des del seu punt de vista tan particular, doncs, assenyalar amb el dit el futur president o presidenta i el futur candidat o candidata seria com regalar-li un caramel a un diabètic. Una decisió equivocada, encara més tenint en compte que ell sí que vol el caramel.
Per això, aquest 23F, envoltat de càmeres i micròfons en el hall de lʼHotel Inglés de València —on va reunir-se el jurat popular que en 2012 va absoldreʼl del judici dels vestits—, amb una expectació mediàtica que no aconsegueixen molts dels artistes que visiten el Roig Arena, Camps ha urgit el partit a eixir a guanyar les eleccions valencianes «per majoria absoluta» i «sense matisos». Per això, diu, cal fer les coses com toca en un congrés que vol abans de lʼestiu, ja que, ha subratllat, «un lideratge no sʼimposa, sinó que es mesura» sobre la «base objectiva» del suport de la militància.
«És important que el líder assumisca que ho és», ha afimat, en referència implícita a Pérez Llorca. «No hem dʼesperar les eleccions, hem dʼanar per elles», ha afegit. Camps troba que lʼactual president ha de «governar i estar en campanya alhora», perquè lʼelectorat del centredreta valencià «necessita saber qui és el seu líder». Camps recorda amb insistència que és un aspirant «sense estructura orgànica ni institucional», una mena de desheretat que a poc a poc, com les formiguetes, ja ha aconseguit reunir fidels a les comarques, a cadascuna de les quals compta amb un representant de la protocandidatura que capitaneja. Ha deixat clar que la seua aspiració és màxima, la presidència del PPCV i la candidatura autonòmica; arribats a aquest punt, no pensa conformar-se amb un escó al Senat o al Congrés. Vol tornar a presidir la Generalitat com Trump ha tornat a presidir els Estats Units. Està a dos actes de lluir una gorra roja amb el lema «Make Valencia Great Again». Uns diuen que està com una cabra i els altres, també a lʼestil americà, que és la cabra: The Goat.
«Si jo vaig deixar la presidència de la Generalitat pel bé del partit, per què no han de fer-ho uns altres?», es pregunta Camps
Camps remetrà els resultats de lʼenquesta a la direcció del PPCV i la del PP. «Si jo vaig deixar la presidència de la Generalitat pel bé del partit, per què no han de fer-ho uns altres?», es pregunta convençut que entre la seua candidatura i la de Pérez Llorca i Català hi ha un grapat de diputats de diferència. «Qui no tinga la força suficient per a acarar els pròxims comicis, ha de dir-ho», ha reiterat. «I si no, que sʼexpresse el congrés regional, que ho decidesquen tots els militants del PPCV i no sols unes poques persones». Camps somia un conclave amb 50.000 participants, en què fins i tot prenguen part aquells afiliats que no estan al corrent de les quotes. «Tinc el projecte més fiable per al meu partit i per a la Comunitat Valenciana», contesta quan se li demana per què és una opció més bona davant lʼauge de Vox. «El meu projecte pot reunir el suport necessari per a arribar a la majoria absoluta», ha indicat.
I, de nou, sʼha remuntat al passat: a 1994, quan les enquestes ja auguraven una majoria absoluta a la ciutat de València per a Rita Barberà, que governava en un bipartit —9 regidors i 8, respectivament— amb Unió Valenciana, i a 1998, quan les enquestes ja auguraven una majoria absoluta per a Eduardo Zaplana, que també governava en un bipartit amb Unió Valenciana a la Generalitat. Per què això no està passant ara, es pregunta ell cada nit abans dʼanar al llit. Una pregunta que alimenta lʼinsomni.
La nit del 23F molts tampoc no van poder dormir. Després del colp dʼenquesta de Camps, agafar el son acabarà convertint-se en una prova molt difícil per als dirigents del PPCV. Camps no va de broma, cada mes redobla lʼaposta. «¡Todo el mundo al suelo!», va exclamar Tejero. «Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros», va dir uns mesos després Pío Cabanillas, lʼúltim ministre de Justícia de la UCD. La segona frase ja circula pels despatxos dels populars valencians. Camps va llançat.