En la seua resurrecció política, Francisco Camps fa dir-se Paco Camps. El matís no és menor, perquè busca una proximitat amb el consumidor —el possible votant— després de tants anys allunyat del supermercat electoral. Però, sobretot, perquè la doble denominació evoca un dels moments més antològics de la política valenciana. Aquella sessió de control de les Corts en què Ángel Luna, lʼaleshores portaveu socialista, va acusar-lo de ser «un presidente opaco».
—O Paco o Francisco, puede llamarme como usted quiera —va respondre-li el Molt Honorable.
Els periodistes que acumulen vint o trenta anys de trajectòria en fan ostentació davant els companys més joves. És un signe de distinció. «Yo vi jugar a Camps», els comenten adaptant el seu llenguatge. És com haver presenciat un concert de Michael Jackson, un partit de Maradona o una conferència magistral de Gabriel García Márquez sobre el realisme màgic. Amb la diferència, no menor, que Camps sí que està entre nosaltres. Camps ha tornat.
L’antic Francisco Camps, reconvertit en Paco Camps, ha presentat aquest dijous de desembre lʼequip de campanya i el pla de treball amb què vol convertir-se en el pròxim candidat del PPCV a la presidència de la Generalitat Valenciana. Perquè, en efecte, ja no parla només de presidir el partit per posar-hi ordre, com el prejubilat que fa una jornada parcial. Fins ara, quan li preguntaven si en els seus plans de futur figurava un retorn a la Generalitat, Camps reiterava que ja havia liderat el Consell i que tan sols aspirava a enfortir lʼorganització on milita des de 1982. Ara, en canvi, es proposa obertament com a presidenciable. I és que, com va proclamar Ricardo Costa, un bon examic seu, «en el PP la fiesta no se acaba nunca».
La cita amb els mitjans de comunicació no tenia lloc a la seu del partit ni en un hotel ni en un espai a lʼaire lliure, sinó a Delgado Abogados, a les dependències del bufet que ha salvat Camps de tots els procediments judicials en què sʼha vist immers. Que un aspirant a la presidència de la Generalitat pel PPCV presente la seua candidatura en un despatx dʼadvocats altera lʼordre de la història. Els presidents valencians del PP que han requerit assistència lletrada són majoria absolutíssima —Zaplana, Olivas, Camps i, previsiblement, Mazón—, però tots ells han entrat per la porta del bufet de torn després dʼhaver exercit el càrrec. Paco Camps, així doncs, inverteix lʼordre dels factors i no sabem encara si això altera també el resultat del producte.
El bufet de Pablo Delgado es troba en el número 5 del carrer de Bretón de los Herreros, al barri de la Xerea de València. Manuel Bretón de los Herreros fou un dramaturg castellà famós per les seues comèdies. Va irrompre en el món de lʼescena amb una obra que ha esdevingut frase feta, A la vejez viruelas, i més endavant va fer-ne una altra de ben exitosa titulada La cabra al monte tira.
Camps és més polític que persona, porta la política inoculada a la sang. I de la mateixa manera que la cabra tira al monte, ell té unes ganes boges, boges, de retornar a la primera línia política. En lʼargot modern, però, la cabra és una altra cosa. En anglès, cabra és 'goat', que al seu torn conforma lʼacrònim GOAT: «Greatest Of All Time». És a dir, el més gran de tots els temps.
Exactament això es considera ell. El més gran president que han tingut els valencians en tots el temps de lʼautogovern. Caldria remuntar-se si de cas a Jaume I o Jaume II per trobar una època de tan gran resplendor. Els medievalistes podrien precisar-ho millor.
El Camps que va deixar la presidència de la Generalitat quan tenia 48 anys està disposat a recuperar-la amb 63 o 64. Quan les eleccions siguen. Si tenim en compte lʼedat i el grau de responsabilitat assumit pels presidents Biden o Trump, no és descartable que després dʼaquesta segona etapa de Camps en vinga, dʼací a alguns anys, una de tercera. Com la pintura de Goya. Al capdavall, Camps és consubstancial a la política valenciana. No hi ha política valenciana sense Camps pel mig.
El president regent
El cos del president difunt encara està calent i el nou president comença a gatejar, però Camps ja ha superat el període de dol en el cas del primer i no pensa concedir ni cent dies de gràcia al seu substitut. A Juanfran Pérez Llorca el considera una mena de regent. Tant ell a Finestrat com María José Català a Torrent i Vicent Mompó a Gavarda, li deuen les majories absolutes a ell. Al partit granític i hegemònic que va construir en la seua primera etapa.
«Tinc dades sobre el que està passant en el meu partit i en la Comunitat Valenciana, però donaré la meua opinió on corresponga... No és una cosa molt agradable dʼescoltar»
En la seua compareixença pública, Camps ha volgut pronunciar pocs noms i cognoms, però els dʼells tres sí que els ha verbalitzat. «Tinc dades sobre el que està passant en el meu partit i en la Comunitat Valenciana, però donaré la meua opinió on corresponga... No és una cosa molt agradable dʼescoltar», ha contestat en referència a la manca de múscul que detecta en el partit i a la poca receptivitat que està trobant, de moment, entre els dirigents estatals del PP. «Soc lʼúnic que té un model de futur», ha insistit diverses vegades, tot recordant que ningú més ha manifestat la intenció de liderar el PPCV o de ser el presidenciable del partit a la Generalitat. I que es veu lʼúnica persona capaç de reduir Vox a la insignificança, de manera que els populars recuperen el milió dos-cents mil vots de 2011, traduïts en una còmoda majoria absoluta.
Quan se li ha preguntat si en realitat ell no representa un problema per al PP, Camps ha respost amb el ganivet entre les dents: «Si de cas, per a alguna persona del PP». Mesos enrere, quan Pérez Llorca només era el secretari general valencià del partit, seʼl va trobar en un restaurant cèntric de la ciutat de València. David Serra, home de confiança de Camps que ara ho és de Llorca, liʼl va presentar i lʼexpresident va entendre que hi contactaria per a mantenir una conversa reposada. «Però, més enllà de la felicitació protocol·lària, no he tingut ocasió de parlar amb el president actual i amb el que se nʼha anat», lamenta.
«Més enllà de la felicitació protocol·lària, no he parlat amb el president actual i amb el que se nʼha anat»
Dimarts, en una entrevista al diari Las Provincias, Camps subratllava que el nou president no ha estat escollit internament per la militància del seu partit i que tampoc no té «els vots dels ciutadans». Aquest dijous, en la seua compareixença pública, ha recordat que Llorca és «la mà dreta» de Mazón, situant-se a només un centímetre de lʼapel·latiu de «testaferro» que li dedica cada dia la secretària general socialista, Diana Morant.
Per si no n'hi havia prou, Camps ha evocat els seus anys com a universitari, quan compatibilitzava els llibres i les aules de la Facultat de Dret amb un treball que li proporcionava els seus primers estalvis. Ha remarcat la importància de tenir una formació reglada i de treballar des de jove, marcant distàncies de nou amb un Pérez Llorca que no disposa dʼestudis universitaris.
Les peces del puzle
Segons lʼexpresident que vol tornar a ser-ho, ara ix a la llum el seu «pla preconcebut» per a retornar a la primera línia, una espècie de puzle en què «totes les peces han anat encaixant». Quines peces? Dʼuna banda, lʼajornament del congrés del PPCV, que hauria dʼhaver-se celebrat enguany i encara no té data, cosa que li ha permès liquidar les últimes causes judicials que tenia obertes. Dʼaltra banda, la dimissió de Mazón, que ha donat pas a un lideratge que ell considera interí. A més, la percepció que Català, per raons de caràcter personal, no vol abandonar lʼAjuntament de València, cosa que el deixaria sense aquesta rival de pes. I, finalment, la indefinició permanent de Feijóo, que no va apostar des del minut per Pérez Llorca com a relleu del president eixint.
Camps veu incomprensible que el PPCV «partisca amb la sensació que és impossible arribar a la majoria absoluta», sobretot perquè ell està «convençut» que pot aconseguir-la
Aquest dimarts, en un esmorzar informatiu de la cadena SER, Llorca va referir-se de manera lacònica a la meta de Camps de governar amb majoria absoluta: «Admire el seu optimisme, si efectivament ha trobat la fórmula de fer desaparèixer Vox, hauria dʼexplicar-li-la a Feijóo». Camps veu incomprensible que el PPCV «partisca amb la sensació que és impossible arribar a la majoria absoluta», sobretot perquè ell està «convençut» que pot aconseguir-la. De fet, ja està treballant en la seua «campanya electoral» i preveu tres hipòtesis, per a totes les quals està preparat: unes eleccions sobtades, com ja ha passat a Extremadura o Aragó, unes eleccions coincidents amb les eleccions al Congrés en cas que Pedro Sánchez decidisca avançar-les en els pròxims mesos, o bé unes eleccions en maig de 2027, com seria preceptiu si Pérez Llorca esgotara la legislatura en marxa. La data dels comicis és una de les dues peces del puzle que encara falten per encaixar.
Lʼaltra és la del congrés del PPCV o fórmula alternativa per què seʼn designarà el candidat. En aquest sentit, Camps té en compte tres escenaris. En primer lloc, una decisió salomònica de la direcció estatal del PP per la qual Núñez Feijóo i Miguel Tellado designen el nou líder del partit i candidat a la presidència de la Generalitat; un congrés clàssic amb compromissaris, en què la majoria dels participants serien càrrecs públics, o la seua opció predilecta, un congrés obert a tota la militància o, fins i tot, «el model americà», amb simpatitzants no afiliats elegint el candidat a la Generalitat.
Ell té claríssim que, de congrés, nʼhi haurà. I que serà abans dʼagost de 2026, perquè «hi ha la necessitat urgent de celebrar-lo». No preveu un ajornament infinit, com el del PP català, que no en celebra un des de 2018. I vol presentar-se a aquest congrés que ha de venir per a recuperar el poder perdut. En 2011 va renunciar a la presidència «innocent, completament innocent», oferint el seu «sacrifici» per tal que Mariano Rajoy arribara a la Moncloa.
De moment, ja ha designat el seu equip de treball, integrat per una vintena de persones que treballen en set àmbits diferents. Encara que en els seus primers actes amb la militància la mitjana dʼedat sʼaproximava perillosament als tres dígits, la del grupet en qüestió és molt més baixa, començant per la seua cap de campanya, Inés Peiró, regidora de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria) menor de trenta anys. El més conegut de la colla és Mateo Castellà, director general dʼEsports a la Generalitat sota la seua presidència.
Camps ja treballa en un programa de govern. Un programa vintage, integrat per quatre pilars: «Aigua, finançament, infraestructures i seguretat». Hi ha afegit un parell d’ítems més per a actualitzar el programa de 2003 i que no semble un autoplagi: «Lʼocupació i la vivenda també seran elements importants», ha explicitat.
Camps nota el territori poc vertebrat —un atac encobert a la gestió de Mazón, mal vist per destacats militants populars de València per la seua procedència alacantina— però estructura els seus grups de treball en províncies i no en comarques, com era d'esperar. Per a qualsevol militant del PP, siga dʼon siga, la divisió comarcal és una pràctica filoetarra.
Un Camps dʼànima sanchista
«No conec cap altre company que tinga el meu bagatge personal i que haja demostrat la capacitat de complir allò que diu», ha expressat Camps davant la premsa. Està preparat per a iniciar una gira intensa per pobles i ciutats. Es desconeix quin vehicle utilitzarà en la seua campanya —segurament no es tractarà dʼun Peugeot—, però lʼesperit serà idèntic al que va permetre a Sánchez recuperar la Secretaria General del PSOE en detriment de Susana Díaz, que tenia el suport de tot lʼaparell.
Ni Feijóo, ni Mazón, ni Pérez Llorca ni Català no volen sentir parlar de Camps, però Camps sí que té moltes ganes de fer-se sentir. De moment, per a animar la tropa, ha tret un tema musical de tres minuts. La melodia és encomanadissa com una cançó de Georgie Dann en ple estiu i la lletra condensa el seu full de ruta.
La cançó, textualment, fa així: «Es hora de decidir quién te representará, vamos compañeros, llegó el momento de hablar. Apuesta por tu futuro, apuesta por Francisco Camps. ¡Un militante, un voto! ¡Un militante, un voto! ¡Juntos vamos a ganar, unidos más fuertes! ¡Grita Francisco Camps! ¡Francisco Camps! Es por la Comunidad Valenciana, es por tu libertad. ¡Ahora ya! ¡Un militante, un voto! ¡Un militante, un voto! ¡Es la fuerza imparable, es la verdad! ¡Valencia, España, adelante va! ¡Rompe con el miedo y la desesperanza! ¡Di basta ya! ¡Mañana empieza hoy! ¡Empecemos a caminar! ¡Francisco Camps! ¡Francisco Camps! ¡Francisco Camps!».
«Un militant, un vot». El lema que va catapultar Sánchez per segona vegada a la cúpula del PSOE és el que Camps fa servir per a ascendir per segona vegada a la cúpula del PPCV i de la Generalitat.
«Està com un cabra», pensen els uns. «És la cabra», pensen els altres. És Camps, Paco Camps.