L'any 2024, pràcticament quatre de cada deu casos de discriminació lingüística van succeir en la prestació d'un servei sanitari públic, segons va denunciar Plataforma per la Llengua en el seu estudi anual. En aquell mateix informe es recollien alguns dels casos denunciats: des d'un pediatre que havia vexat una xiqueta i el seu pare a Cocentaina fins a una metgessa que es va negar a atendre un malalt que parlava català a Vilafranca del Penedès.
Que els facultatius tinguen actituds negatives envers la llengua genera, sovint, situacions desagradables. Suposa, a més, vulnerar els drets lingüístics dels catalanoparlants. Però, no només això: segons un estudi que acaba de publicar la Universitat Pompeu Fabra (UPF), no garantir l'atenció sanitària en la llengua dels pacients pot anar en detriment de la precisió dels diagnòstics, de la confiança entre metge i pacient i de la qualitat assistencial. Aquesta situació no només afecta les persones nouvingudes, sinó també la població autòctona amb una llengua minoritària o minoritzada en diferents països del món.
L'estudi, titulat «L'atenció sanitària amb discordança lingüística: un estat de la qüestió des de i per a la catalanofonia», publicat a la Revista de Llengua i Dret, ha estat elaborat per Joana Pena-Tarradelles, investigadora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF.
Aquest estudi s'emmarca en una recerca més àmplia que examinarà per primera vegada quin impacte té fer servir el castellà a l'hora d'atendre els pacients catalanoparlants als centres sanitaris del país. Com a pas previ, s'ha revisat l'impacte de la discordança lingüística —nom que rep una situació en la qual un metge no parla la llengua preferida pel pacient— en altres països amb parlants autòctons de llengües minoritàries i minoritzades.
Pena-Tarradelles ha fet una àmplia revisió bibliogràfica, que inclou un centenar de recerques de diferents disciplines sobre l'impacte de la discordança lingüística en l'atenció sanitària en territoris com els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Finlàndia i també Euskadi, amb recerca incipient sobre el tema. És la primera revisió bibliogràfica en català que es fa sobre aquest tema i és també un estudi pioner a comparar l'impacte que té la discordança lingüística sobre la qualitat assistencial de la població nouvinguda i de la població autòctona.
Ni al País Valencià ni a les Illes s'aplica el requisit lingüístic
En el cas de la població d'origen estranger que no domina cap de les llengües del país d'acollida, la discordança lingüística pot tenir conseqüències greus, com diagnòstics erronis, menys adherència als tractaments, realització de proves excessives... Però una de les principals novetats de l'estudi és que constata que «la discordança lingüística no només afecta la població immigrada, sinó també la població autòctona amb una llengua minoritària o minoritzada, encara que sigui bilingüe i pugui expressar-se també en la llengua dominant amb més o menys fluïdesa», expressa la investigadora de la UPF.
En recerques sobre el tema fetes amb parlants de gal·lès al Regne Unit, del francès en zones anglòfones del Canadà, del suec a Finlàndia o del basc a Euskadi, s'ha conclòs que la capacitat d'expressar-se en una segona llengua disminueix especialment en situacions d'estrès, vulnerabilitat, por o dolor intens. Utilitzar una llengua diferent de la pròpia suposa un esforç mental afegit i pot provocar la invisibilització de matisos vitals per al diagnòstic.
En la majoria d'estudis anteriors —exceptuant-ne els de Finlàndia— s'ha constatat que les persones grans i els infants són els grups més exposats als riscos de la discordança lingüística en l'atenció sanitària. Així, per exemple, en el cas de la gent gran, el deteriorament cognitiu pot empitjorar les seves competències en una segona llengua, cosa que dificulta l'atenció sanitària.
En els estudis de Gal·les i Euskadi, també s'ha conclòs que els infants, sobretot si són molt petits i encara no han pogut desenvolupar prou les seves competències bilingües, depenen de la seva llengua materna per descriure símptomes de forma precisa. Entre parlants d'aquestes dues comunitats, també s'ha constatat el valor identitari de la llengua per a moltes persones. La impossibilitat de poder parlar en la llengua pròpia fa que alguns individus se sentin menystinguts pel sistema sanitari, la qual cosa pot afectar el seu benestar emocional i la possibilitat de crear una relació de confiança amb el facultatiu.
PRONÒSTIC RESERVAT
Que la sanitat siga un dels àmbits públics on més discriminacions lingüístiques es donen no és casualitat. Diverses circumstàncies hi coadjuven. Una és especialment rellevant: el fet que disposar de coneixements de català no siga requisit per accedir a treballar en el servei públic sanitari en alguns dels territoris. A les Illes, tan bon punt va accedir al poder, i en consonància amb les seues promeses electorals, Marga Prohens va aprovar un decret que eximia els aspirants a treballar en la sanitat a acreditar coneixement de la llengua autòctona. Al País Valencià, saber català mai no ha estat un requisit en l'àmbit de la salut, ni tan sols mentre governà el Botànic, a pesar de ser aquesta una aspiració de Compromís.
Catalunya és el territori que d’una manera més convincent ha treballat per normalitzar la llengua en l’àmbit sanitari. Des de principis de la dècada dels noranta, l’Administració exigeix el nivell C1 (l’equivalent a haver acabat la secundària) per estabilitzar la plaça de funcionari.