A principis de setembre passat, Vilaweb va publicar un article pòstum de la lingüista Carme Junyent. La peça era, alhora, punyent i commovedora. L’autora d’El futur del català depèn de tu es planyia pel fet que, a punt d’acomiadar-se de la vida, comprovava com era de difícil fer el trànsit de la darrera etapa de la seua vida en català. “Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català —explicava Junyent—. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català i, com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent”.
Com Carme Junyent, són moltes les persones que cada dia veuen vulnerats els seus drets lingüístics quan s’adrecen als centres de salut o han de fer una estada hospitalària. Passa, amb diferent intensitat, a Catalunya, el País Valencià i les Illes. Pot passar quan ens extrauen sang, quan ens visita la metgessa de capçalera o quan preguntem a un zelador. En la majoria de les ocasions, els catalanoparlants canviem d’idioma. En altres, quan mantenim la fidelitat lingüística, poden esdevenir-se situacions desagradables.
Anticossos
El recull de vulneracions lingüístiques que cada any compila Plataforma per la Llengua en dona fe. El 2022, aquesta entitat en defensa de l’idioma va rebre 118 denúncies per vulneració dels drets lingüístics. D’aquestes, 45 van succeir en l’àmbit sanitari. És la dinàmica de cada any, de fet. D’ençà que inicià la recopilació de dades, el 2007, s’han registrat 120 queixes en aquesta esfera. Només en l’àmbit de les relacions amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat s’han produït més vulneracions (vegeu el gràfic).
De situacions, n’hi ha de tota mena: des d’un metge de l’Hospital de Palamós que no entén el català i que demana que li parlen en castellà a una valenciana de Benilloba a qui un metge es nega atendre pel fet de parlar en català. O el “¿quiere hablar en catalán o quiere que su hijo se cure?” que li va etzibar una metgessa quan una usuària catalana va telefonar al 061 per esclarir uns dubtes sobre unes receptes del seu fill. La setmana passada mateixa, Plataforma per la Llengua va fer pública una nova vulneració de drets lingüístics a l’hospital de Manises.
“La sanitat és un dels grans forats negres de la normalització de la llengua”, explica Òscar Escuder, el qual, a més de ser president de Plataforma per la Llengua, exerceix com a metge maxil·lofacial. Perquè, tot i l’existència
Òscar Escuder: “La sanitat és un dels grans forats negres de la normalització de la llengua”.
teòrica del dret a expressar-se en la llengua oficial desitjada — recollit en els diferents estatuts —, la realitat és que aquest dret no sempre es pot fer efectiu.
I això passa, a voltes, en les relacions de la ciutadania amb l’Administració, i, d’una manera molt més habitual, en l’àmbit sanitari. La mancança de professionals autòctons, l’absència d’un impuls institucional decidit per exigir als professionals el domini de la llengua i, sobretot, la pervivència d’un imperialisme lingüístic que ha estat naturalitzat, han provocat l’actual defalliment de l’idioma en hospitals i consultes mèdiques.
En definitiva, la minorització de la llengua en un àmbit tan sensible i íntim com és el de la salut, que ens ateny des que naixem fins que morim. Quaranta anys després de recuperat l’autogovern, el català presenta un pronòstic reservat en l’àmbit sanitari i la normalització està lluny d’assolir-se.
Al·lèrgia lingüística
La situació no és igual a tot l’àmbit lingüístic, en la mesura que a Catalunya sí que s’exigeix el requisit lingüístic i, per tant, hi ha més possibilitats que els usuaris i les usuàries siguen atesos en la llengua del territori. És al País Valencià i les Illes on els drets lingüístics dels catalanoparlants estan pitjor garantits, sobretot després que els governs de Carlos Mazón i Marga Prohens hagen emprès la seua particular croada contra la normalització i promoció de l’idioma en l’àmbit sanitari.
A finals del mes d’agost de 2023, l’executiu de Marga Prohens aprovà el decret
Mentre el govern de les Illes elimina el requisit lingüístic, l'executiu valencià rebaixa el coneixement de l'idioms en les proves d'accés.
que suposà l’exempció del requisit del català per accedir a fer feina a la sanitat pública balear. En aquest cas, la degradació legal del català no va ser una imposició de la ultradreta, com sí que ho foren altres que s’han esdevingut a l’àmbit local —en diferents municipis— per eliminar el caràcter de llengua vehicular del català.
En aquest cas, es tractava, estrictament, d’una promesa electoral del PP, tal com va manifestar l’ara presidenta en l’entrevista electoral que va publicar EL TEMPS. D’aquesta manera es posava punt final als més de vint anys de vigència d’aquesta mesura, que va aprovar el govern de Francesc Antich.
Un virus que s’estén
Cinc mesos ha tardat el seu company de partit, Carlos Mazón, a seguir-li els passos. El cas valencià no és, però, exactament igual al balear. I no ho és perquè al País Valencià mai no s’ha exigit la competència lingüística als professionals sanitaris. De fet, el del requisit fou un dels elements de discòrdia entre les dues potes principals del Botànic, això és PSPV-PSOE i Compromís.
Quan, per fi, a finals de la legislatura passada s’aprovà el decret per desplegar la Llei de funció pública —que preveia l’aplicació de la competència lingüística—, la sanitat es quedà fora. El coneixement de l’idioma ha estat, històricament, un mèrit i no un requisit, per bé que durant el temps del Botànic es van incrementar els punts que atorgava tenir coneixements certificats de català. En concret, tenir el C2 atorgava 6 punts (d’un total de 100).
La sorpresa va saltar a finals de gener passat, quan va transcendir que en el decret de baremació per a personal estatutari que prepara la Conselleria de Sanitat els títols de valencià passaven a comptar 4 punts, per 6 que puntuaria el coneixement de qualsevol altra llengua oficial de la Unió Europea.
La notícia va generar molt de rebombori i el rebuig de les entitats en defensa de la llengua. Dimarts de la setmana passada, de fet, el departament que dirigeix Marciano Gómez es va fer enrere i va anunciar que les llengües estrangeres es valoraran amb només 2 punts. La baremació anterior, segons Sanitat, havia estat fruit d’un “error informàtic”.
Amb tot i amb això, aquesta nova escala de puntuació significa devaluar els coneixements de l’idioma propi, una reculada més del govern Mazón en la promoció de la llengua. “Vull per als valencians i per a mi que m’atenga el millor: el més ben format, qui més sàpiga i qui més experiència tinga”, ha dit en diverses ocasions Marciano Gómez. En un context de mancança generalitzada de professionals, el departament de Sanitat sosté que la capacitació és un element que fa menys atractiu per als potencials aspirants treballar en la sanitat pública valenciana.
Aquesta postura està en sintonia amb el Col·legi de Metges de València, que ha estat sempre molt bel·ligerant en relació amb la promoció de la llengua. Ho va
El Col·legi de Metges de València va tindre una posició molt bel·ligerant amb la possibilitat d'instaurar el requisit lingüístic.
ser amb el Botànic quan s’insinuà la possibilitat que el coneixement de la llengua cooficial passara a ser un requisit (cosa que no passà) i ho tornà a ser amb la baremació que atorgava 6 punts al títol de C-2. “Saber valencià és molt important, però no ens semblava bé que la seua puntuació s’equiparara amb la d’un doctorat”, recalquen fonts del Col·legi a EL TEMPS. “Ací fan la residència metges de tot Espanya. Hem de posar el mínim d’entrebancs possibles perquè, en un context de manca de professionals, es queden amb nosaltres”, expliquen.
El debat s’ha plantejat en termes molt semblant a les Balears, per bé que en aquest cas, el Col·legi de Metges s’ha cansat de dir que el problema de manca de professionals a les Illes no té a veure amb la llengua, sinó amb l’alt cost de la vida.
El Col·legi ho ha reiterat ara i ho va dir fa un any, quan va transcendir que el govern de Francina Armengol havia iniciat els tràmits per fer exempcions a la norma del català com a requisit per fer feina de metge o infermer a la sanitat pública balear, a la vista dels greus problemes de cobertura que s’han donat en llocs com ara Eivissa. L’exempció estava pensada per a les especialitats amb més dèficit i havia d’afectar 3.000 llocs de feina. Si la mesura no tirà endavant, fou perquè tant Més per Mallorca com Més per Menorca, esperonejats per l’Obra Cultural Balear, obligaren Armengol a rectificar.
Siga com siga —i al contrari del que ha succeït al País Valencià—, els professionals de la sanitat de les Illes s’han mobilitzat per respondre a l’aigualiment lingüístic promogut per Marga Prohens. La setmana passada es va presentar davant l’opinió pública Sanitaris per la Llengua, un col·lectiu que naix amb l’objectiu de promoure l’ús de la llengua en la sanitat pública.
Vacuna contra l’autoodi
“S’està utilitzant el tema de la llengua com un boc expiatori. Si resulta poc atractiu treballar a les Illes, és sobretot perquè hi ha un problema molt greu d’encariment de l’habitatge. Viure i treballar aquí no és atractiu”, explica Marc Bonet, anestesiòleg a l’Hospital de Son Llàtzer i un dels membres de Sanitaris per la Llengua. Sis-centes persones ja s’han interessat per formar part d’aquest col·lectiu, que naix amb l’espenta de l’Obra Cultural Balear. “Els pacients han de poder comunicar-se en la seua llengua amb el sanitari que l’atén. Això és especialment rellevant quan l’usuari és una persona gran, algú que pateix una demència, un malalt psiquiàtric, un nen petit... Deixem d’entestar-nos en el debat sobre si ha de ser un mèrit o un requisit: és una necessitat! ”.
Catalunya és el territori que d’una manera més convincent ha treballat per normalitzar la llengua en l’àmbit sanitari. Des de principis de la dècada dels noranta, l’Administració exigeix el nivell C1 (l’equivalent a haver acabat la secundària) per estabilitzar la plaça de funcionari.
Això no significa, tanmateix, que la situació no estiga ni de bon tros normalitzada. Tot i que en grau més baix que al País Valencià i les Balears, el sistema es dessagna a poc a poc. “El català està en regressió. El sistema sanitari no és altra cosa que el reflex del que passa en la societat. Hi ha tres factors que hi coadjuven: la transformació demogràfica dels usuaris, el fet que molts metges són de fora i la renúncia d’una part important dels catalans a parlar el seu idioma”, reflexiona Lluís Mont, un dels impulsors del col·lectiu Metges per la Llengua, creat ara fa un any.
Al Principat, només el 26,4% dels enquestats utilitza exclusivament el català quan feia ús dels serveis sanitaris
L’enquesta d’usos lingüístics de la població del període 2013-2018 evidencia l’estat d’alarma actual: només el 26,4% dels enquestats utilitzava exclusivament el català quan feia ús dels serveis sanitaris. La xifra és encara més greu si tenim en compte que l’any 2003 el percentatge arribava al 38,1%. O si no perdem de vista que el percentatge de població general que utilitza exclusivament el català en la seua vida diària és 10 punts més alt. Això significa, per tant, que hi ha un percentatge de població, com apuntava Lluís Mont, que no considera el català una llengua apta en el context sanitari.
Són el que alguns sociolingüistes anomenen catalanocallants, persones que han assumit i normalitzat que hi ha determinades jerarquies lingüístiques. “Estem en una situació en la qual el català és una llengua minoritzada dins el seu territori. És important que els usuaris del sistema sanitari siguen persistents. Cal que els parlants no confonguen educació amb submissió”, explica Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona.
Politraumatismes
Però, al marge de l’exigència del nivell C1 al personal amb plaça fixa, està garantida l’atenció en català? Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, té clar que no. “El sistema sanitari en català fa aigües per tots els costats”, resumeix. Perquè si bé és cert que, d’eixida, hi ha un requisit lingüístic establert des de l’Administració, hi ha, també, molt angles morts.
El primer té a veure amb el model sanitari català dissenyat a principis de la dècada dels noranta pel govern de Jordi Pujol, el qual estableix un doble sistema: un netament públic, gestionat a través de l’Institut Català de Salut i un altre que segueix el model de concessió, en el qual participen consorcis, empreses, entitats benèfiques, societats mercantils públiques...
Així, l’exigència del C1 (i el B1, per al grau mitjà de sanitaris en cures auxiliars d’infermeria i zeladors) compel·leix només als treballadors de l’Institut Català de Salut, que en l’actualitat acapara el 77% de l’atenció primària i el 25% de la gestió hospitalària.
I què passa amb els treballadors de les concessionàries? La legislació actual estableix que han de tenir “coneixements semblants” als que s’exigeixen al personal de les administracions públiques, una menció genèrica que provoca que, segons denuncien molts dels participants en aquest reportatge, no disposen d’uns coneixements mínims.
“El que seria lògic —afirma Lluís Mont, de Metges per la Llengua — és que l’Administració exigira d’una manera efectiva als treballadors que no són de l’Institut Català de Salut els mateixos requisits que a aquests”.
De fet, a aquesta via d’aigua encara se n’han d’afegir altres dos: d’una banda, en el nomenament de personal interí o quan es contracta personal laboral temporal directament, es pot eximir haver d’acreditar el nivell corresponent de coneixement de la llengua catalana. Per al personal estatutari, en cas de no poder acreditar el C1, els interessats han de superar una prova de coneixement que, a parer de les persones consultades per aquest reportatge, “és una farsa”. Es tracta de proves de dificultat mínima, un mer tràmit sense suspesos per assegurar que el sistema continue funcionant. En definitiva, simulacres. “És pura comèdia”, lamenta Òscar Escuder, que es plany perquè aquest model no serveix per assolir el seu objectiu últim, que és garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants.
SOS: Falten sanitaris
Tota aquesta realitat no es pot deslligar d’un altre dels reptes que s’encara en el present i en el futur: la manca de professionals per fer front a les necessitats del model actual. Es tracta d’un problema a escala europea (de fet, és perquè a altres països es paguen millors sous, que molts professionals acaben marxant), estatal i també a casa nostra, que s’està agreujant a mesura que augmenta l’esperança de vida i, alhora, es jubilen els metges de l’època del baby-boom.
Fet i fet, ha provocat un dèficit que s’ha anat pal·liant amb la incorporació de professionals forans. Al País Valencià, segons el Col·legi de Metges, el 22% dels metges en actiu tenen seixanta anys o més, cosa que suposa un total de 3.186 metges. Per contra, en els darrers cinc anys només s’han incorporat 2.082 metges residents des de les universitats. A aquests cal afegir 1.235 metges que s’han col·legiat a la demarcació de València (els col·legis oficials no disposen de dades per autonomies) durant aquest període de temps.
Pel que fa a Catalunya, l’any 2020, el 42% dels nous inscrits en el Col·legi de Metges de Barcelona procedien de l’estranger i el 24%, de la resta de l’Estat. Del total de 36.653 metges col·legiats a Barcelona, el 59,3% eren nascuts a Catalunya, el 18,7% a la resta d’Espanya i el 22% a altres països. D’aquests, el 80% procedeixen de països de l’Amèrica Llatina.
Transfusions a vida o mort
“La presència de metges de fora de Catalunya no és un problema. Però ens calen polítiques d’acollida molt potents i eficaces”, explica Jaume Padrós, el qual assegura que, en les enquestes internes que han fet al Col·legi de Metges als
Jaume Padrós: “Els metges estrangers no són el problema. Però ens calen polítiques d’acollida potents”.
nouvinguts, aquests es mostren predisposats a aprendre la llengua. “Si volen treballar en l’idioma de les persones que han d’atendre el que hem de fer és facilitar-los-ho”, assegura.
El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya disposa, de fet, d’un Servei de Planificació Lingüística que treballa, junt amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, per aturar el retrocés de l’idioma en aquest àmbit. A més d’oferir cursos, també imparteix tallers de sensibilització.
“No som l’únic país amb una llengua amb pocs parlants. Passa a Dinamarca i tenen sistemes d’acollida que permeten que, en dos mesos, els metges estrangers parlen perfectament l’idioma del país”, reflexiona Lluís Mont, de Metges per la Llengua. Ell mateix va impulsar, junt amb altres col·legues de l’Hospital Clínic, una acció de dinamització i foment de la llengua, durant la qual han identificat algunes de les mancances que es donava en el seu centre, com ara la manca de disponibilitat de català en les aplicacions informàtiques com el SAP o els dictàfons, la normalització de la documentació mèdica o voluntariats. De fet, els programes de voluntariat s’han estès a altres centres de salut.
“L’ús del català al sistema sanitari públic és deficitari; és responsabilitat de l’Administració garantir que els usuaris puguin ser atesos en català”, admeten a EL TEMPS des del Departament de Salut. Properament, la conselleria que comanda Manel Balcells presentarà un pla d’impuls i foment “estructurat en una sèrie d’eixos i actuacions d’abast més ampli”. “El Col·legi està compromès amb la llengua, mai ha estat una font de conflicte, i continuarem treballant amb l’Administració per millorar les coses”, assegura Jaume Padrós, que defuig dels discursos que plantegen la disjuntiva entre atraure nous professionals o renunciar a reivindicar la llengua.
Opcions com ara que els cursos de formació es fagen en horari laboral (i no fora d’aquest, com fins ara) podria ajudar a facilitar la integració. “Que els drets lingüístics dels catalanoparlants no estiguen garantits en el seu territori és una pífia del sistema”, adverteix Òscar Escuder, el qual assegura que, en els trenta anys que fa que exerceix de metge, no ha conegut mai ningú que haja completat un d’aquests cursos. “La gent que de veritat s’interessa per aprendre es busca la vida”, diu.
“Cal que els drets lingüístics dels catalanoparlants estiguen garantits, perquè, altrament, es perjudica la qualitat de la comunicació”, reflexiona Marc Bonet, de Sanitaris per la Llengua. "Deixem el discurs aquest segons el qual el dilema es planteja entre tenir una sanitat ben assistida però en castellà o una sanitat amb professionals que parlen català. Si hi ha voluntat i recursos, podem tenir una sanitat ben assistida en català", reflexiona Jaume Padrós. L’Associació de Metges del Canadà, de fet, va publicar recentment una investigació que conclou que els pacients francòfons d’Ontario tenen estades hospitalàries més curtes i un menor risc d’efectes adversos i de mortalitat durant l’ingrés si eren atesos en la seua llengua. És, doncs, una qüestió de dignitat, però també, i sobretot, d’eficiència.