Es diuen Amparo i Amparo. L'una nascuda a Meliana; l'altra a la Vall d'Albaida, però residents a València. Diuen ser valencianistes de pedra picada. «Que si som veteranes? Encara me'n recorde, en aquesta mateixa plaça de l'Ajuntament: "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia!"», diu la melianera. «Militàvem al Partit Comunista del País Valencià, amb Just Ramírez», rebla l'altra. No hi ha hagut temps de preguntar el cognom, ni falta que fa. Ocupen la cua de la llarga manifestació que aquesta vesprada de dissabte va commemorar, com és tradició, el 25 d'Abril.
Són pràcticament les últimes, però no els importa. Han complit amb la tradició anual, «perquè ací cal vindre cada any, perquè els poquets avenços que hem fet en autogovern ens els volen llevar», diu una. «Qualsevol que tinga una mínima sensibilitat hauria d'estar ací», afegeix l'altra, contenta perquè, diu, «enguany es veuen menys canes que altres anys entre els manifestants».
I potser té raó. Enguany, la manifestació del 25 d'Abril ha convocat molta gent, moltíssima. «Milers de persones», dirà després Acció Cultural, que n'és l'organitzadora. És difícil dir-ne quantes, però el ben cert és que quan la capçalera arriba a la plaça d'Amèrica, a la vora de les vuit de la vesprada, la Porta de la Mar està a caramull. I, certament, hi ha molta gent jove, i això, és sempre una bona notícia.
Anna Oliver (ACPV): «La manifestació de hui demostra la perseverança i la capacitat d'organització i de sumar projectes de la societat civil valenciana»
Enguany, s'ha fet coincidir la manifestació amb l'arribada, al cap i casal, de la flama del Correllengua Agermanat, que des de fa una setmana recorre els Països Catalans de nord a sud. La flama ha aplegat amb una mica de retard, però l'entusiasme de la gent que ha acompanyat els últims quilòmetres del recorregut, abans d'arribar a la plaça de Sant Agustí, ha compensat l'espera. Hi ha emoció en l'ambient, quan pel carrer de Colom s'albira, per fi, una llengua roja de gent que va fent saltirons. Perquè si bé, de Correllengua, fa trenta anys que se'n celebren, emociona veure com un grup de joves ha bastit una gesta d'aquestes dimensions.
A la força del jovent fa referència, justament, Xavi Sarrià en el parlament que fa en nom de l'organització del Correllengua Agermanat. «Hem mantingut viva la flama i ara la fem córrer per tots els pobles, ciutats i carrers, però ens falta molt més camí per recórrer. Hem de continuar reivindicant els nostres drets lingüístics», diu qui fora ànima d'Obrint Pas. Hi ha referències a Miquel Grau, a Guillem Agulló, als avis que van mantenir la llengua, a les mestres que la van ensenyar d'amagat. No importa que el camió des d'on parla estiga, certament, atrotinat. Hi ha èpica en el discurs. Hi ha la sensació compartida que avui és un dia important.
Perquè fa goig veure com la gent surt al carrer a pesar de tot. A pesar que alguns dirigents polítics valencians s'entesten a proscriure el 25 d'Abril. A pesar dels qui preferirien que no recordàrem que, un dia, el País Valencià va tindre un autogovern ple. «La manifestació de hui, demostra, altra vegada, la perseverança i la capacitat d'organització i de sumar projectes de la societat civil valenciana, així com la resiliència del seu poble», assegura Anna Oliver, la presidenta d'Acció Cultural del País Valencià, l'entitat que, després de la mort del dictador, va reprendre el fil d'aquelles protomanifestacions valencianistes de la II República.
Al costat seu, altres entitats fan costat a la convocatòria d'avui. Són la gent de l'Obra Cultural, Òmnium, la Unió de Llauradora, els Comitès Locals d'Emergència i Reconstrucció, València no està en venda, entitats memorialistes o la Plataforma per la Sanitat Pública de la Ribera Alta. Tots ells van en la capçalera d'una manifestació que, enguany, duu per lema «Davant les agressions, som la força del país».
El calidoscopi anual
Al darrere, milers de persones i desenes d'entitats que, com cada any, volen fer-se presents. Plataformes en defensa del territori, associacions que lluiten a favor de la llengua... Hi ha gent de la Ribera i dels Ports, de l'Alcoià i de la Plana. El 25 d'Abril és, al capdavall, una mena de calidoscopi nacional format per múltiples peces que, durant la vesprada de la diada, van adoptant múltiples formes. Enguany, això sí, amb permís de la quadribarrada, el verd té presència especial. «La llengua no es toca», es pot llegir en moltes samarretes. Encara cou el torcebraç de la consulta derivada de la llei Rovira. El col·lectiu docent sempre ha estat fort en aquestes convocatòries, però, enguany, a les portes d'una vaga que sembla imminent, encara més.
La vesprada passa i la gernació avança. A la Porta de la Mar, uns turistes asiàtics fotografien amb els seus mòbils una mobilització que no entenen. Uns metres més avant, unes dones vestides de sevillanes creuen la cua de gent, anant cap a la carpa que pretén emular la Fira de Sevilla a l'antic llit del riu Túria. La conjunció d'una cosa i altra és, certament, pintoresca. Cadascú fa la seua.
Resta, encara, el parlament final. Una responsabilitat que, enguany, recau sobre una representant de Joves d'Acció. Marina Simó, es diu. Cita la llei de llibertat educativa; el canvi de l'accent de València; l'intent de l'Ajuntament de Vinaròs per reduir la presència de la llengua; la gestió negligent de la dana; la situació del sector agrícola; la crisi de l'habitatge; el menyspreu dels dirigents polítics conservadors envers els intel·lectuals; el desmantellament dels serveis públics; el foment de la cultura blanca; la inacció en matèria del dret civil valencià. La llista de greuges és llarga.
«No ens falten motius per a eixir al carrer i demanar un altre País Valencià, que és possible. I és més que possible. En part, ja és una realitat: eixe País Valencià sou totes i tots vosaltres, som totes les entitats cíviques, sindicats, organitzacions polítiques i associacions juvenils que ens hem convocat hui ací», diu Simó.
Ara sí, el capvespre d'aquest 25 d'Abril és en plenitud. Ara hi ha certa impaciència en l'ambient, mirades furtives als rellotges. Molts del qui avui s'han fet presents en la manifestació, posen rumb a Picassent. Allà, la Gossa Sorda, fa festa grossa. Per a molts dels qui avui han estat a València, una forma d'arrodonir el dia. La cirereta del pastís. «Això, nosaltres, ho deixem als joves», confessen, rialleres, les Amparos. També elles són la força del país.