Hi hagué un temps en què els adhesius eren una forma de comunicació política i social tan potent com a hores d'ara ho són els mems. Pedaços de paper que contenien, en un espai molt reduït, missatges contundents de tota mena: des de proclames a favor d'un partit polític fins a demandes en favor de col·lectius menystinguts. Des de notes en contra de l'OTAN fins a altres en favor del català; des d'invectives contra la contaminació fins a crits a favor de les persones homosexuals.
A Ferran Albert (València, 1956), un valencianista de pedra picada que va arribar als anys de joventut quan tot just Franco moria, aquella forma d'expressió sempre li va cridar l'atenció. Començà per guardar un adhesiu que li repartiren en una de tantes manifestacions organitzades per l'esquerra valencianista a les quals va assistir, i acabà atresorant-ne una col·lecció de 1.599, pertanyents al període 1975-1982.
Sense ser-ne conscient, Albert va bastir un testimoni polièdric de la Transició. Fou, al capdavant, un moment d'efervescència política i social. Un temps d'esperances, però també de desencisos. «Tota persona que es posava una pegatina en el pit o en la cuixa es convertia en un subjecte polític», rememora.
Amb el pas dels anys, s'adonà del valor documental que tot plegat tenia. Així doncs, fa dos anys ja va publicar, amb Scito Edicions, un primer volum monogràfic d'adhesius del País Valencià. En total, 462 unitats recopilades a La tira de pegatines. Col·lecció de pegatines amb història 1975-1982. Quedava, però, molt de material per compartir. D'ací naix el segon volum, ara amb adhesius de tot l'Estat però amb preeminència de material recollit a Catalunya.
El material recopilat per Ferran Albert permet, per tant, rememorar uns anys que van estar marcats per la recuperació de l'autogovern, pel sorgiment dels partits polítics i per la proliferació de moviments socials que eixien a la llum mentre la democràcia feia les seues primeres passes. Així doncs, el lector trobarà adhesius que reclamen l'Estatut; que rebutgen l'entrada a l'OTAN; que clamen per l'ensenyament en català; que reclamen el vot; que reivindiquen els drets de gais i lesbianes; o que exigeixen l'alliberament de presos polítics. En definitiva, són la memòria d'un temps que ha marcat i condicionat decididament el present. Una memòria històrica, probablement, massa poc valorada.
Són, també, testimoni de com va evolucionar la tècnica i com aquesta, alhora, era determinada per la precarietat d'aquells temps. Els primers adhesius, de fet, són de paper d'estrassa, s'escrivien a mà i eren lleugeres... «Hi ha pegatines que semblen mal editades, amb talls desiguals, paper sobrant o una impressió descentrada o inclinada... i és que són així!», explica Albert. Al capdavall, en la qualitat de la seua confecció la determinaven dos elements: d'una banda, els mitjans tecnològics de l'època —de bon començament, vietnamites o multicopistes—; d'una altra banda, la clandestinitat en què es produïen, en un moment en què Franco havia mort però el franquisme continuava viu.
La recopilació, que té bona cosa de material procedent de les Illes i de la Catalunya del Nord, també dona fe de la vigència i ús del terme Països Catalans per referir-se a tots els territoris de parla catalana.
