Probablement, la primera volta que Ferran Albert va guardar en una capsa de sabates uns adhesius que li van donar en una d’aquelles manifestacions organitzades per l’esquerra valencianista, allà a mitjan dècada dels setanta, no imaginava que havia iniciat quelcom de transcendent. El 20 de novembre de 1975 havia mort Franco i amb la seua mort es va obrir un període completament nou, ple d’esperances i, també, d’incerteses. Ferran, fill d’una família llauradora de la pedania de Borbotó (Horta Nord), fou un d’aquells joves que se sentí interpel·lat per l’emoció del moment, per l’anhel d’una perspectiva alliberadora per als valencians i les valencianes.
“Recorde perfectament el dia que el meu germà va dur a casa un disc de Raimon. Allò va ser una descoberta tremenda”, relata. A casa, mentre estudiava les assignatures de ciències empresarials, escoltava Toni Mestre i el seu De dalt a baix, aquell espai de Ràdio Peninsular per on, ja abans de la mort de Franco, desfilaven Els Pavesos, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet. Era l’esquerda radiofònica a través de la qual molts van descobrir l’emergent univers musical en català. En el seu temps lliure, Albert va fer tots els cursos possibles per ensenyar-se a escriure i llegir correctament la llengua que parlaven a casa. Fins i tot exercí de professor en la Carles Salvador.
Eren anys d’ebullició, d’un esclat de llibertat que feia temps que es coïa silenciosament. Mentre a Madrid es feia el trànsit des del règim dictatorial al democràtic —sense una ruptura contundent, caldria afegir— ací naixia, el 1977, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, un front unitari dels partits i sindicats per tal d’organitzar un procés preautonòmic. L’artefacte polític durà poc, però l’efervescència al carrer, en els anys subsegüents, fou brutal. “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” fou el crit de guerra de milers de joves. El març de 1978, Josep Lluís Albinyana fou nomenat cap del Consell pel Plenari de Parlamentaris del País Valencià. L’arquitectura institucional de la Generalitat s’anava reconstruint mentre al carrer una part de la societat civil espentava.
El col·leccionista involuntari
“Es respirava l’anhel d’uns temps diferents, en llibertat i on el País Valencià fora reconegut en la seua plenitud”, recorda Ferran. Ell hi participà activament: anà a manifestacions, a les trobades, als aplecs i a totes les mogudes autogestionades que aleshores s’organitzaren. I a cada lloc on anava, recopilava els adhesius amb què els organitzadors volien donar a conèixer la seua causa. Una a una, peça a peça. Fins a omplir aquella capsa de sabates que acabà contenint centenars d’adhesius.
D’aquella dèria recopiladora sorgeix ara el llibre La tira de pegatines. Col·lecció de pegatines amb història 1975-1982, un volum editat per Scito Edicions que conté 462 pegatines de les 1.599 que Ferran Albert va atresorar entre 1975 i 1982. Són els 462 adhesius que aquest llicenciat en ciències empresarials va recopilar només al País Valencià. La resta les recollí a Catalunya, Catalunya del Nord, les Illes i altres territoris de l’Estat i els donarà eixida, si res no és torç, en sengles llibres que ja té enllestits.
Els mems de la Transició
Tot plegat podria semblar una cosa menor, però no ho és pas. Perquè les pegatines foren, en l’etapa de la Transició, un potentíssim element de comunicació política, xicotetes peces adhesives que identificaven i condensaven les múltiples causes polítiques, socials i culturals que conformaven l’escenari públic. Menystenir-les seria com desdenyar l’impacte i efectivitat que tenen, a hores d’ara, els mems com a artefactes de comunicació política. Simples, contundents, directes.
“Vaig estar investigant i vaig vore que la Universitat Autònoma de Barcelona tenia pegatines en el seu catàleg. També al País Basc hi havia una secció específica. N’hi havia ben poques que foren específicament sobre el País Valencià. Això em va cabrejar i, alhora, em va espentar a tirar endavant el projecte”, explica Ferran.
Sense probablement ser-ne conscient, aquest col·leccionista ha fet una tasca arxivística que, en un país normal, haurien dut a terme les institucions públiques. Si no fora per ell, tot aquest patrimoni s’hauria perdut en la brossa, deglutit pel pas dels anys i el poal de la desmemòria.
Perquè, al capdavall, si els historiadors poden construir la història, és gràcies als documents. I les pegatines ho són també. Analitzar-ne el contingut, el seu missatge, fins i tot el seu disseny, és una forma d’entendre i interpretar el passat, i això és encara més important en una societat que, com recordava la setmana passada Vicent Flor durant la presentació del llibre, “tendeix a tenir problemes de memòria”.
“Recuperar la memòria col·lectiva sempre és important. Però fer-ho de la transició encara ho és més, perquè s’ha intentat donar una visió descafeïnada i harmònica que no es correspon amb la realitat —exposa Flor, autor del llibre Noves glòries a Espanya. S’ha intentat passar per alt que, en el cas valencià, hi hagué un moviment blaver que, amb l’ajuda institucional, va capgirar el procés de recuperació nacional”.
Així doncs, el volum que ara publica Scito Edicions condensa “la memòria col·lectiva d’un desig de transformació” que es va truncar quan el País Valencià es va veure apartat del procés autonòmic reservat per a les nacionalitats històriques i quan el Congrés dels Diputats va aplicar la tisora al projecte d’Estatut confeccionat a Benicàssim. Revisar el llibre de Ferran Albert permet, en definitiva, resseguir algunes de les claus de la Transició que han determinat el present del País Valencià.
El llibre de Ferran, lluny de ser un artefacte nostàlgic, és, sobretot, una invitació a reflexionar sobre la història recent dels valencians. Més encara quan a la Generalitat Valenciana han tornat els qui s’esforcen a alimentar la damnatio memoriae sobre la denominació de País Valencià que la UCD utilitzava al principi de la Transició i va acabar proscrivint. Les referències al País Valencià, aquell que va començar a utilitzar el valencianisme previ a la Guerra Civil espanyola i que després popularitzà Joan Fuster per s identificar un territori amb aspiracions i identitat pròpia són constants.
Sense blau
La quadribarrada sense el blau és una constant i també les referències velades a la polèmica a propòsit de la franja blava que finalment acabà imposant-se: “El blau al cel. No a la contaminació”, es pot llegir en una pegatina datada el 1979. La recopilació també dona fe de l’extensió territorial de la reivindicació. La bandera de les quatre barres s’utilitzava sense complexos a la Ribera Baixa i a la Marina, a Costera i a la Plana Alta, al Camp de Túria i al Vinalopó Mitjà. Perquè Albert i la seua colla van estar pràcticament en tots i cadascun dels esdeveniments que s’organitzaven. “Agafàvem el cotxe i cap allà que ens n’anàvem”, rememora. No falten, clar, els adhesius dels aplecs, aquelles trobades habitualment d’àmbit comarcal que van servir per articular el moviment valencianista.
En el llibre hi ha testimoni de les que se celebraren a Llíria, Castelló, el Puig, la Marina... Tampoc no falten adhesius de les moltes manifestacions que es feren en aquella època, algunes amb els lemes que corejaven puny en alt, com aquell “Suárez, cabut, volem l’Estatut!”, “El poble unit mai més no serà oprimit” o “El burro i l’haca fora de la plaça!!”.
En tot cas, La tira de pegatines també recull les moltes mobilitzacions de caràcter social que explosionaren amb l’arribada de la democràcia. No falten els adhesius que fan referència a la causa feminista, a la qüestió militarista, a les lluites veïnals, o les que reivindiquen la majoria d’edat als divuit anys per poder votar la Constitució.
D’Aitana a Cofrents
Tampoc les que reclamen mitjans de comunicació en català o les que fan referència a les lluites mediambientals, en un moment en què la preocupació per la contaminació i l’aspiració de ciutats més verdes començava a obrir-se camí. El tancament de la central nuclear de Cofrents, enmig d’un context de qüestionament d’aquesta font d’energia, és també una constant. Qui no té en la retina, al capdavall, l’enganxina redona groga amb un sol somrient enmig i aquell famosíssim lema “Nuclear? No gràcies”.
N’hi ha, com aquella, que van comptar amb la participació d’un dissenyador; també hi ha que dibuixà Manolo Boix, i moltes altres que van eixir de la ment i la mà d’algun voluntarista enginyós. Algunes es feren en cases d’impressió professionals; altres eixiren de les vietnamites i multicopistes casolanes. Era, al capdavall, el resultat d’una societat civil mobilitzada que amb pocs mitjans i molt d’ingeni dissenyaven uns adhesius que, en situar-se en la solapa, convertien el portador en un subjecte polític.
“El llibre condensa una època en què el valencianisme polític i social es va activar —relata Ferran Albert—. Sobretot, vol donar a conèixer a les generacions futures aquella lluita i fer-los conscients que la mobilització de la societat civil és indispensable per assolir determinats objectius. És important remarcar-ho ara que fa la sensació que tots els avenços socials i democràtics se’n poden anar en no res”.