Que ens calen més històries des del punt de vista de les dones, en la literatura, en l’audiovisual o en el teatre, és un fet que es va corregint més que siga a pas de formiga. Que encara són més necessàries al voltant de la maduresa femenina i les problemàtiques associades a la menopausa la identitat, la gestió del temps i les relacions, el benestar afectiu i sexual, és un clamor.
Després de segles d’empatx de visions patriarcals, en tots els seus vessants, el buit és gegantesc. Però això no pot estranyar que cada vegada que aquesta qüestió s’aborda amb bon pols i intencionalitat des de l’àmbit artístic aquestes creacions ocupen el debat públic, facen forat i parròquia, siguen motiu d’anàlisi. Va passar amb De quatre grapes, l’explosiva novel·la de Miranda July que aborda un moment en la vida d’una artista que comença a experimentar els canvis relacionats amb la perimenopausa. Està passant amb Riot Women.
L’estimulant producció de Sally Wainwright, creadora, guionista i directora, ànima d’una valuosa producció com Happy Valley, capgira la història mil vegades vista —però no del tot esgotada: reviseu Segundo premio, d’Isaki Lacuesta— sobre els primers passos d’una banda de rock. Perquè el que busquen les protagonistes de la sèrie, la majoria de les quals entren en la seixantena amb diverses problemàtiques personals i familiars, és trobar un nou sentit a les seues vides.
La imatge sobre l’escenari de cinc dones grans d’una xicoteta ciutat anglesa emulant —també en la denominació del grup— el moviment Riot Grrl del punk i el rock alternatiu dels noranta, participant en un concurs de talents, convida a pensar en un to de comèdia, una mica seguint el deixant de produccions com We are Lady Parts, sobre un col·lectiu de joves musulmanes que munten un grup punk, ben mirat una altra premissa disruptiva. L’humor, de fet, n’és un ingredient que Wainwright posa en joc. Passa que el capítol inicial de Riot Women va mostrant unes altres cartes, com ara veure el personatge de Beth (una primorosa Joanna Scanlan) arribant a un moment existencial límit per l’abandonament del marit i la tempestuosa relació amb un fill adoptiu. La telefonada d’una amiga, Jess (Lorraine Ashbourne), proposant-li muntar un grup de rock serà un salvavides, en un sentit literal. Jess, propietària d’un pub, és el pal de paller d’una família caòtica que cau a trossos per la mala relació amb la filla.
Holly (esplèndida Tamsin Greig), policia jubilada a cura d’una mare amb demència, i la seua germana Yvonne (Amelia Bullmore), una ginecòloga amb les habilitats socials d’una anemone, completen el nucli fundacional d’un grup que, tret de Beth, té uns coneixements musicals bastant primaris. Com ara hi ha diversos conflictes en joc —la relació amb els fills, amb els pares, la sexualitat, el canvi d’etapa, la iniciació musical— i totes les actrius estan magnífiques, tindríem prou tela en el teler per bastir una dramèdia atractiva i que compliria la funció de posar sobre el tauler temàtiques necessàries i poc sovintejades.
Wainwright, tanmateix, una creadora capaç de teixir perfectes estructures argumentals gairebé aràcnides, introdueix una cinquena variable que ho posa tot potes en amunt: necessitades d’una vocalista solvent, Beth descobreix en un pub una cantant, una mica més jove, Kitty (quina descoberta Rosalie Craig), amb un passat pertorbador, i un present d’autodemolició. Amb llums llargs, la guionista i directora introdueix un fil narratiu que va embolicant tots els personatges, amb girs tan sorprenents que freguen el fulletó i que projecten incògnites que es van resolent durant els sis capítols de la producció. No totes, clar, perquè es deixen prou esquers —un de ben gros— perquè esperem amb interès la segona temporada.
Dispersió temàtica ma non troppo
Amb diferents decisions narratives, el que havia de ser una història de dones en la maduresa va evolucionant cap a uns altres indrets. Potser pel pes en la trajectòria de Wainwright del gènere policial amb ingredients de crítica social, Riot Women posa moltes peces de carn en l’olla. I tot just el pes de la història acaba dipositat sobre personatges més joves, la mateixa Kitty —el volcànic personatge de Rosalie Craig també hi contribueix—, però també una antiga companya en la policia de Holly, una jove d’origen hindú, interpretada per Taj Atwal, a qui li passen coses terribles que serveixen per introduir la temàtica de la corrupció i el pes patriarcal en els cossos de policia. Gairebé, tres sèries en una.
Aquesta dispersió temàtica és l’aspecte més qüestionable de Riot Women. Per captar l’atenció de l’espectador, Wainwright dispara en moltes direccions. I si bé totes les temàtiques estan relacionades amb conflictes sagnants que afecten les dones, les problemàtiques de les protagonistes més grans, aquella mena de menopausa punk combatuda a colp de bateria i guitarra, són prou complexes i interessants per despatxar-les en una primera temporada i donar pas al que podria convertir-se en un thriller, com sembla insinuar-se en el final. Tot el que envolta Kitty és pertorbador, incisiu, funciona. L’actriu, a més, és meravellosa. És el tret diferencial, del grup i de la història. Però els personatges de Beth, Jess i Hollie, fins i tot la disfuncional Yvonne, mereixen més aprofundiment.
Tampoc no ens quedem amb l’apriorisme que s’han trencat aquests equilibris, perquè no ho sabem, cal veure quins camins recorrerà la sèrie en la segona temporada. El ben cert és que amb el que se’ns ha mostrat fins ara, amb els seus escassos defectes i les moltes virtuts que atresora, Riot Women és ja un dels audiovisuals més estimulants i captivadors de la temporada.
Riot Women
Creadora: Sally Wainwright
Intèrprets: Lorraine Ashbourne, Rosalie Craig, Joanna Scanlan, Amelia Bullmore i Tamsin Greig
Plataforma: Movistar Plus
1 temporada