Bacharach és un xicotet poble situat a la vora del Rin, a mig camí de Bonn i Frankfurt. El periodista Vicent Garcia Devís, que va recórrer mig planeta com a corresponsal de guerra de lʼextint Canal 9, sempre havia volgut anar-hi. Natural de Foios, a lʼHorta Nord, sentia curiositat pels orígens del cognom il·lustre que presideix lʼartèria principal del municipi: lʼavinguda Hugo Bacharach. Un interès que va incrementar-se després de consumar el seu desig de visitar Bacharach.
Allà, a tocar de la Wernercapelle, la capella de Werner, una placa recorda el pogrom de 1287, quan la comunitat jueva local fou acusada —sense proves— de la mort del jove Werner de Oberwesel. Sʼhi pot llegir un text de Joan XXIII en què el Papa demana perdó per la persecució de tants jueus al llarg de la història: «Reconeixem avui que durant molts segles la ceguesa ha cobert els nostres ulls, de manera que ja no vèiem la bellesa del teu poble escollit ni reconeixíem en el seu rostre els trets del nostre germà primogènit. [...] Perdona’ns la maledicció que injustament vam posar sobre el nom dels jueus; perdona’ns perquè, en maleir-los, et vam crucificar per segona vegada».
En efecte, lʼarrel maleïda del cognom Bacharach marcà una nissaga alemanya que, fugint del llop totalitarista, va establir-se a València. Akiva Bacharach i la seua dona, Franziska Kleinhaus, van canviar els seus noms per uns altres de cristians a fi dʼeliminar lʼestigma jueu. Ell passarà de ser Akiva a ser Karl. Amb els seus dos fills, Wolfgang Jakob i Stefanie Johanna, van assentar-se a la ciutat on vivia el germà dʼell Hugo, empresari amb èxit que va ocupar mitja Horta Nord a La Yutera, una fàbrica immensa construïda a Foios per al tractament del jute. Aquest material, importat de lʼÍndia i substitutiu del cànem tradicional, esperonà la revolució industrial en aquesta comarca valenciana.
Malauradament, però, el matrimoni i els seus descendents van topar-se amb lʼauge dʼunes idees anàlogues a les que volien deixar enrere. Les conseqüències terribles de tot plegat, García Devís les explica en un relat, Akiva. Fugint dels llops, escrit a flor de pell. Ho resumeix ell mateix en aquest fragment: «La situació política a Espanya era força inestable. El soroll de sabres se sentia més enllà de les casernes. La dreta havia perdut les eleccions del febrer i els conservadors es confabulaven per a recuperar el poder, amb lʼaquiescència de lʼEsglésia i lʼexèrcit. La ràdio i la premsa estimulaven aquella sensació de catàstrofe que estava a punt d'esdevenir. Els suports del govern feixista de Benito Mussolini i el del Tercer Reich alemany deixaven la culta i refinada vella Europa a les portes dʼun gran conflicte bèl·lic... i els assajos militars i tècnics es farien a lʼEspanya republicana. A aquesta caldera política a foc ardent havien fet cap Akiva i Friga: venien dʼun calvari tempestuós i queien, de colp, en un abisme de tenebres.»
«Akiva pretenia emular el seu germà Hugo, qui havia arribat a València en 1902 i sʼhavia afanyat a relacionar-se amb les grans famílies locals —els Trenor, els Nolla...— a través dels negocis i de la participació en òrgans com el Casino dʼAgricultura o lʼAteneu Mercantil... Hugo fins i tot va fer que els seus fills prengueren la comunió», conta Garcia Devís. El context, però, ja és molt diferent. La València de 1902 o 1903 no tenia res a veure amb la de novembre de 1935, la data en què emigren des de Múnic. Akiva, un reputat metge radiòleg habituat a relacionar-se amb lʼaristocràcia bavaresa, passa a treballar com a gerent de lʼempresa de construcció que el seu germà ha obert a València.
—La història dʼHugo Bacharach és més coneguda, però la dʼAkiva, el seu germà, havia passat desapercebuda. Com va tenir-ne notícia?
—Doncs casualment, a través dels arxius. Avui dia, gràcies a internet i la irrupció de la intel·ligència artificial, tenim un accés a documents que mai no hauríem pogut imaginar. Durant la pandèmia vaig consultar papers que remetien a uns altres papers i que anaven trenant la història que finalment he escrit. Amb lʼajuda dʼun cosí meu, Francesc Balanzà, vaig anar estirant el fil fins a obtenir fotografies que ni tan sols els familiars havien vist mai, fins a trobar la catedral on van casar-se, el menú del convit o la tomba on jauen soterrats... Quan ja tenia tantíssims detalls al meu abast, només calia organitzar-los i escriure la història. Trobava que pagava la pena.
—Una petita gran història que és, en realitat, la història del segle XX a Europa.
—Sí. El pangermanisme era antisemític i antisionista. No sols perseguia els jueus practicants, sinó tothom que tinguera sang jueva. Un modus operandi que va reproduir-se més tard a la Guerra Civil espanyola. Es tractava dʼeliminar una sèrie de gent, i si no hi havia motiu, ja seʼn buscava lʼexcusa. En el cas dels jueus, tot sovint els penalitzava el fet dʼhaver prestat diners.
—La persecució als jueus es produeix davant el silenci —o pitjor encara, la complicitat— de la majoria de la societat.
—Sí, per això Akiva, en aterrar a València amb la família, prova de passar-hi desapercebut. Sʼha desfet de les clíniques que tenia a Alemanya i ha hagut de pagar uns impostos molt elevats per poder marxar dʼallà. A més, arriba a un lloc on desconeix les dues llengües que sʼhi parlen, cosa que li provoca un xoc enorme. Es troba desubicat. Lʼambient està enrarit i s'adona que no és el refugi perfecte. Dʼaquell trauma prova de recuperar-se en una estada al balneari Aigües de Busot, on arriba gràcies a la mediació del seu germà Hugo. Però allà tracta de suïcidar-se i retorna cap a València tan turmentat com se nʼhavia anat.
—Fins i tot circularà el rumor que la Gestapo, perseguint els jueus que han emigrat dʼAlemanya, ressegueixen les seues passes a València.
—Sí, aquest rumor va córrer al seu moment, però no existeix cap prova que ho confirme. Sí que podem certificar, en canvi, el seu intent de passar desapercebut, dʼassumir els costums del catolicisme, dʼintegrar-se al màxim en el cristianisme imperant.
El llibre detalla amb una precisió exhaustiva alguns dies concrets. En un moment determinat, Garcia Devís escriu: «Era una jornada gloriosa, feia calor i els xiquets nadaven com si el dia fora etern. A taula, ensalades i paella i, més tard, fruita dʼestiu dʼun bigarrat colorit que difícilment podrien trobar a Alemanya. Era el temps de les cireres i els albercocs, només mirar aquells préssecs feia venir aigua a la boca. Allí estaven ells, sense nació, sense foc a la llar, privats de tantes essències, gaudint però dʼun raig dʼesperança. Tal vegada, aquella esplèndida jornada escrivia lʼepíleg de totes les desgràcies viscudes».
Sí, aquella vesprada no va ser com totes les altres. El llibre, amb passatges dʼuna alta intensitat emocional, ens transporta a una València a punt dʼencendreʼs en flames. I ells dos, la parella que hi ha trobat recer, en són ben conscients. Ensumen lʼaroma de lʼodi que tant els recorda al seu país i pel qual han buscat una altra vida acompanyats dels seus fills. I decideixen actuar en conseqüència.
—Els anys trenta del segle passat fan esborronar. Lʼauge de lʼextrema dreta, tan a prop de la dècada dels trenta del segle XIX, és una au de mal averany que sobrevola per damunt nostre.
—I tant! El bressol del món, el lloc on es troben les primeres escriptures de la humanitat, es troba en perill. Trump està desfent la vella Pèrsia! És com si algú es disposara a arrasar tots els vestigis de Roma, la Roma que ens ha donat legislació i tantes coses més... Estem en mans dʼuns bojos que toquen amb la mà el botó nuclear, com en aquell moment estàvem en mans dʼuns altres bojos que també van ser triats democràticament.
—El llibre és, també, una denúncia en veu alta de lʼantisemitisme. Un antisemitisme que encara perdura.
—Sí, és cert. Ara bé, molta gent confon el semitisme amb el sionisme. Lʼantisemitisme creix cada cop més pels bojos que avui governen Israel. Jo hi he estat dues vegades i he visitat tot el país, he passat pel Sinaí per anar cap al Caire, he travessat el canal de Suez, he estat en els alts del Golan, he estat al Líban... I trobe que els governants israelians actuals no són els més apropiats. Li fan molt de mal al país i a lʼesperit del país. Tant de bo Israel canvie de direcció i sʼarribe a un pacte que permeta viure a la zona dʼuna manera tranquil·la, dʼuna manera pacífica.