Costa no incloure ja des del titular o l’entradeta la inevitable comparativa que s’està produint entre aquesta Pubertat produïda per Leticia Dolera per a 3Cat i HBO Max, amb Adolescence (Netflix), la multipremiada sèrie de Stephen Graham, un autèntic fenomen a diferents nivells que, durant mesos, va estar en el centre de les converses. Els paral·lelismes, en realitat, s’acaben en la tria de problemàtiques amb certes concomitàncies en una mateixa franja d’edat. Perquè es diferencien en la tria del conflicte i, per descomptat, en la manera de presentar-lo.
Graham acut a un cas extrem —l’assassinat d’una nena adolescent per part d’un xicot de la seua edat—, amb la brutal càrrega dramàtica que això comporta, i desplega una posada en escena i un treball interpretatiu imponents, més enllà de certs debats formals sobre l'abús o no del pla seqüència. Adolescence, en qualsevol cas, ens va deixar clavats en la cadira, enfrontava els adults —sobretot els pares— a una zona fosca dels adolescents que ens resulta molt més desconeguda del que volem admetre. Una gran sèrie, sense dubte. Vista la producció de Leticia Dolera, tanmateix, i sense deixar-nos dur per punyetes xovinistes, la catalana fa una cosa que no té la producció britànica: Graham no ens donava res a canvi per a l'endemà d’haver-nos devastat emocionalment. Pubertat sí que ho fa.
Una història de castells i dimonis
L’hàbil i molt engreixat guió escrit per Dolera amb Almudena Monzú fixa l’atenció en una premissa menys punyent que la d'Adolescence, una agressió sexual comesa la nit de Sant Joan per membres adolescents d’una colla castellera. I ací rau l’interès de Pubertat i el fet que, com que planteja una situació menys dràstica, resulte igual de difícil de veure per part dels pares amb fills en aquesta franja d’edat. Un assassinat és un supòsit extrem, inhabitual, no t'acabes de creure que això li puga passar a la teua família. Per contra, sols cal revisar les estadístiques per entendre que una agressió sexual, amb els seus diferents graus, és una situació que, malauradament, s’ha convertit en gairebé quotidiana. Ens interpel·la.
Amb Pubertat, descobrim zones de foscor de les quals no som o no volem ser conscients; hi ha xicalla de 13 o 14 anys que consumeix pornografia, es bescanvia fotografies en actitud sexualitzada, abusa de l’alcohol, fa les primeres provatures amb les drogues i tenen relacions. Tendim a pensar que això no passa amb els nostres fills i filles, però de la manera que es conta la història, salten les alarmes.
El relat d’una colla de dos amics i una amiga —als quals s’afegeix un cosí, que una nit de Sant Joan, durant una aparentment innocent festa de pijames, abusen del consum d’alcohol i, en un moment de boirina, cometen una agressió amb la xicota— és tan plausible, se’ns presenta de manera tan delicada però alhora versemblant, que costa no sentir la situació propera, dolorosament factible.
De fet, no és casual que un dels xicots involucrats en l’agressió siga el fill d’una periodista feminista interpretada per la mateixa Dolera, algú que creu que ha criat un nen exemplar, però que l’enganya amb artificis per poder veure el porno que miren la resta dels seus amics. La lliçó és que l’educació, en un sentit extens, no acaba entre les quatre parets de les llars i les escoles. Es complementa, en aspectes decisius, en eixir al carrer. I, per sobre de tot, en engegar la pantalla del mòbil, la tauleta o l’ordinador. Amb recursos per burlar controls parentals amb tota mena d'estratègies que Pubertat explica molt bé. La sensació de vulnerabilitat és màxima.
Adults perduts
Un altre encert del text de Dolera i Monzú és que aquella etapa de la vida es desenvolupa en un context de suposada supervisió per part d'uns adults immersos en els seus conflictes interns afectius, sexuals i existencials, que s’enfronten a lluites de poder —escenificades en l’estructura jeràrquica de la colla castellera—, al dol per la pèrdua d’éssers estimats, al pes de l’herència mental rebuda. Tal vegada, Dolera dispara en massa direccions; a més dels conflictes afectius, hi ha xocs generacionals, d’integració, de classe. Hi ha pinzellades sobre els enfrontaments i contradiccions que genera el discurs feminista. Es pretenen abastar moltes coses. Sortosament, una sintaxi narrativa molt precisa aconsegueix tindre aquell batibull controlat.
En tot cas, la pluja de conceptes és el recurs per fer-nos comprendre que els adults que han de vigilar per un creixement endreçat de la canalla estan massa ocupats en els seus conflictes, tenen una falsa sensació de control sobre el que fan els fills. I quan esclata la situació, alguns responen des de la perplexitat, de manera errònia, amb solucions individuals. Quan la força de resoldre els problemes, sobretot els més greus, rau en el col·lectiu.
Per això la metàfora castellera; de la mateixa manera que un ambiciós castell 3 de 9 s’ensorra perquè una de les peces flaqueja, per tot el que ha passat, la reconstrucció, la restitució, ha de ser cosa de tothom. Si no heu vist la sèrie, tal vegada ho hauríeu de deixar aquí, perquè es fa difícil explicar algunes coses sense fer un cert espòiler.
La gran lliçó de Pubertat és la voluntat constructiva, el desig d’atendre les víctimes sense deixar enrere uns agressors que són uns nens sotmesos al bombardeig sensorial i a la pressió de la tribu per fer-se grans de pressa, abans d’hora. Per això un dels pilars de la sèrie és mostrar, d'una manera bastant realista i ajustada a com tenen lloc aquests processos —Graham sembla que es va prendre més llicències— de l’anomenada justícia restaurativa, un enfocament alternatiu que busca restituir el dany fet a la víctima amb la participació seua, dels agressors i de la comunitat. No és un tema anecdòtic: l’any 2024, a Catalunya hi hagué 2.246 sol·licituds de justícia restaurativa, de les quals el 64% es van tramitar amb èxit.
És admirable la manera en què Pubertat s’endinsa en una qüestió delicadíssima i aconsegueix fixar de manera clara i entenedora la narrativa del consentiment al mateix temps que la ubica en un context que podem projectar en moltes situacions. Sense negligir cap punt de vista, ni el dels agressors i les seues circumstàncies ni el de la comunitat. Però sent important el fons, també hi ha molta cura de la forma, és una minisèrie dramàtica amb el seu sentit de l’estètica, amb les seues trames i girs —uns de més bons, altres més discutibles—, amb un treball interpretatiu conscienciós.
Pubertat ens manté pegats a la pantalla alhora que ens proporciona eines per interpretar el món. Això, tanmateix, ja ho fa més gent. El plus de Dolera és que, a més de commoure'ns i explicar-nos una problemàtica punyent, ens proporciona eines per curar les ferides i tractar de transformar l'entorn immediat. Una bombona d'oxigen per agafar alè enmig d'una realitat extremada, deforme i terriblement hostil.