Arribes esgotat a casa. Massa hores, massa treball. La vida passa com una processó fulgurant entre horaris que amb prou feines deixen respirar. Encens la llum i una de les bombetes del corredor ja no funciona. Entres a l'habitació i contemples aquelles humitats que persisteixen. Vas intentar netejar-les de totes les maneres. Però no hi ha hagut manera. Ton pare t'ha dit que l'única solució és pintar. «Ho he de fer jo? I si en uns mesos em fan fora?», reflexiones en veu alta.
Ta mare t'ho repeteix dia sí i dia també: «Has de telefonar a l'arrendador». Ara bé, no és tan fàcil. No vols molestar-ho. Penses que com menys l'inquietes, millor. Saps que la cobertura legal del teu contracte és precària. Saps que té la paella pel mànec. «I si m'apuja el lloguer? I si em diu que en uns mesos he de marxar?», et preguntes en veu baixa. No t'atreveixes ni a imaginar-ho. Encara recordes l'última cursa per accedir a un pis. Com vas haver de despullar-te econòmicament davant la immobiliària. Com vas haver de sotmetre't a un càsting extenuant. De fet, encara tens caixes per desfer i ni has decorat el menjador. «Per a què?», has llençat de manera retòrica.
Conclous que no paga la pena. Que ja ho pensaràs demà. Que no estàs tan malament. Només desitges calma després d'una jornada més llarga que un dia sense pa. Estàs baldada, abatuda. Et sents a soles. La situació de les teues amigues no canvia massa. Totes vivint de lloguer, totes en precari. Hi ha qui ha intentat comprar-se un pis, però els preus són prohibitius i moltes immobiliàries s'aprofiten d'un mercat desbocat.
Contra aquesta sensació de soledat que pateixen milers i milers de persones a la capital del País Valencià, siguen joves o ja no tant, ha vist la llum aquest divendres el Sindicat de Llogateres de València. Ho ha fet a una sala de la Societat Coral El Micalet, plena de gom a gom. No cabia ni una agulla. Hi havia gent d'edat avançada, d'altra amb menys triennis a l'esquena, però, especialment, hi havia gent jove. D'una joventut que la precarietat ha allargat forçosament. «S'ha quedat curta la sala del Micalet. Hem sobrepassat les expectatives que teníem», deien des de l'organització.
A fora de la seu de l'entitat, encara hi ha gent esperant per entrar. Hi ha persones que s'han quedat a les escales i els impulsors prenen una decisió: «Farem una cosa: retirem les cadires de les últimes fileres, i així cabrà més gent. Malgrat que estiguem dempeus». Quasi mitja hora més tard de la convocatòria inicial, la periodista Elena Tamarit, exemple de consciència cívica per haver abandonat À Punt quan ja sobrevolava la deriva de la nova etapa, pren la paraula: «Mireu al vostre voltant. Veig una energia brutal en aquesta sala, de gent que ha eixit corrents del treball o de la cuina per arribar-hi».
«Veniu amb l'esquena carregada de tanta feina, amb nits sense dormir patint per si em tiraran de ma casa. I tot mentre hi ha qui dorm molt tranquil a les nits, perquè sap que té les seues rendes assegurades», posa, des de bon començament, el dit a la llaga. «Són aquells que menyspreen l'organització», insisteix. I afirma: «L'organització no és un caprici personal. És el primer pas per recobrar el control de les nostres vides». Recorda aquells que els han precedit, les dones que van aixecar-se per protestar contra una jornada de catorze hores, la qual continuava quan arribaven a casa. Rememora aquells homes que van plantar cara pels seus drets.
Sota la mirada d'integrants de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, el Sindicat d'Habitatge de València, el Sindicat de Malilla o EntreBarris, expressa: «No venim a inventar la roda, sinó a sumar forces». «Tenim davant gegants financers», avisa. Ara bé, insufla esperança: «Venim a deixar d'assumir cops en soledat. Venim a plantar cara». «Benvingudes al vostre Sindicat!», proclama, amb una sala aplaudint de manera entusiasmada.
Açò és un sindicat, no una gestoria
A la sala hi ha rialles entre els joves, però també hi ha emotivitat i esperança entre les dones majors que s'hi han apropat. «Quin gust veure tanta gent jove implicada», li diu una a l'altra. «Som tantes a la sala», corrobora Andrea Aleixos, una de les veus del Sindicat, «per una raó molt senzilla: compartim la sensació estranya de viure de miracle». «Som aquelles que vivim amb un nuc constant a l'estómac», assenyala. «Ens estan expulsant de les nostres coses. Els lloguers han pujat un 157% a València», denuncia. Badr Ait Lamqadem, l'altre portaveu del col·lectiu, rebla el clau: «Tenim quaranta anys i encara compartim pis amb desconeguts: ho suportarem com si fora normal?».
Ambdós proposen un joc: ha d'alçar la mà qui haja patit aquesta situació. Primer pregunten per qui ha tingut humitats o coses trencades al seu pis, i l'arrendador diu: «Paga-t'ho tu». Després demanen per qui li han cobrat honoraris que no els corresponen. La llista és llarga: qui destina més d'un 40% del sou per a pagar l'habitació, qui tem una telefonada de l'arrendador dient-li que el fa fora... A cada pregunta, bona part de la sala alça la mà. «Mireu al vostre voltant. No esteu a soles. Fora d'ací, si caus, ho fas a soles. En canvi, ací els teus problemes són de tots. Açò és el Sindicat», encoratja Aleixos.
«Què passa quan ens adonem que no estem assoles? La por desapareix i irromp la ràbia», subratlla Tamarit. «La ràbia sense cap eixida crema», apunta. La ràbia organitzada, com raona Aleixos, «és el que més tem el poder». Per a argumentar-ho, citen les victòries del moviment per l'habitatge: haver allargat el blindatge dels contractes de lloguer al cap de cinc anys, la prohibició de la venda dels habitatges protegits al mercat lliure... «Per a continuar assolint triomfs, necessitem cent llogateres organitzades per cada rendista», sosté. La maquinària sindical, referma, ha de funcionar com un rellotge suís. «La ràbia sense mètode és soroll, però la ràbia amb estratègia és poder polític», etziba.
Els portaveus recorden a la multitud congregada que no són cap mena de gestoria, sinó que són una eina per a defensar-se. «El marc legal no ens salva. Només el conflicte és qui garanteix els drets», assegura Lamqadem. «No venem serveis. Ací construïm poder popular», recalca. Ambdues veus, de fet, exposen els principis del Sindicat de Llogateres: afiliació per a ser lliures, la lluita com a escola per a aprendre a guanyar les batalles per l'habitatge i la connexió entre la guerra per un sostre amb la resta de combats, com ara el laboral. «El Sindicat no és una illa», apunten, mentre a través d'un vídeo ofereixen testimonis de batalles guanyades per les llogateres.
«Ens quedem!»
El Sindicat de Llogateres de València emergeix associat a la resta de col·lectius en defensa dels drets dels arrendataris, units a la Confederació de Sindicats de Llogaters, d'àmbit estatal. «La paraula sindicalisme ja no compta amb el respecte i el suport d'altres èpoques», introdueix Aldo Reverte, membre de l'organització catalana i implicat a la confederació estatal. «És molt important, però, recuperar aquest respecte. És possible que el sindicalisme no puga canviar el món, però sense ell no hi haurà cap possibilitat», argumenta.
Arran del fracàs al Congrés dels Diputats del primer decret de l'escut social, que incloïa una moratòria per als desnonaments i la revalorització de les pensions, el representant català d'aquests sindicats fa una crida a unir les lluites dels jubilats i els llogaters. «Ens han intentat fer veure que hi ha un conflicte generacional, però la privatització de pensions que promouen, realment, són diners per als mateixos fons que després ens apugen el lloguer», il·lustra, així com carrega contra els discursos de la ultradreta: «Ens volen enfrontar amb el penúltim, però no ho permetrem».
«Ja s'estan organitzant mobilitzacions entre els pensionistes i les llogateres. Perquè la lluita dels pensionistes és un exemple de solidaritat: batallen per un demà que no veuran», avisa. Una solidaritat que traspassa les fronteres estatals. «Estic molt feliç de ser al País Valencià i de veure una sala plena de gom a gom. És una alegria immensa explicar les nostres aliances internacionals, perquè la solidaritat de les llogateres no entén de fronteres. De fet, considero que les enteses amb els altres territoris estatals ja són aliances internacionals», irromp Nuni Seva, de l'organització catalana de llogaters. I proclama: «La gent petita pot destruir imperis i catedrals».
La sindicalista qüestiona el mantra de «no hi ha alternativa», narra com funcionen les xarxes de solidaritat entre els llogaters arreu del món i com gràcies a aquestes teranyines de combat és possible asseure a negociar a fons totpoderosos, com ara Blackstone, que ha clavat les seues urpes als habitatges de casa nostra. Aquestes enteses, de fet, van possibilitar la construcció d'una mena d'internacional llogatera, la qual va oficialitzar-se amb la Declaració de Barcelona.
«Bloc a bloc, finca a finca, hem d'aconseguir una comunitat organitzada. Si ens toquen a una, ens toquen a totes arreu del món», reapareix Andrea Aleixos, que empenta al públic a emplenar la butlleta i afiliar-se al Sindicat. A l'entrada hi ha samarretes i altres productes de marxandatge per omplir la caixa de resistència, per sufragar l'activitat del sindicat. «Gràcies a la força col·lectiva del Sindicat, si t'apugen el preu del lloguer, ens quedem i no marxem», repeteix per a enarborar el respectable. La música electrònica tanca la seua irrupció a València. Es tracta de tot un signe dels temps: canvien els himnes de lluita, però persisteixen les eines d'abans.