A les mansions del cantant Julio Iglesias, hi regnava un autèntic règim del terror. Extreballadores d'aquests complexos de luxe, ubicats a República Dominicana i les Bahames, van ser víctimes sexuals de l'artista. Va haver-hi penetracions i tocaments forçats per l'artista, que aplicava un clima de tensió, insults i vexacions a les seues empleades domèstiques. «M'utilitzava cada nit. Em sentia com un objecte, com una esclava», afirmava una d'aquestes damnificades. De fet, va haver-hi de xuplar-li el penis durant tota una nit.
Arran d'aquestes denúncies, tretes a la llum gràcies a una investigació periodística conjunta entre eldiario.es i Univisión, la Fiscalia de l'Audiència Nacional ha obert una investigació contra el músic. La primera actuació del Ministeri Públic ha estat considerar les dues denunciants, extreballadores de les seues residències caribenyes, com a testimonis protegits. Women's Link Worldwide, l'ONG que assessora ambdues damnificades, considera que els fets podrien ser constitutius dels delictes de tràfic de persones amb l'objectiu d'imposició de treball forçat i servitud, així com ara de lesions, assetjament i agressions sexuals.
La recerca periodística i l'engegada d'un procés judicial contra Iglesias, el qual encara està en fase embrionària, ha motivat que altres treballadores de les mansions del cantant contacten amb l'ONG implicada en la denúncia d'aquests presumptes abusos sexuals. Tanmateix, el cantant acumula més ombres a la seua trajectòria: des d'estar esquitxat per la gestió dels seus impostos als seus lucratius negocis amb diners públics durant l'etapa presidencial d'Eduardo Zaplana, condemnat posteriorment per rebre suborns a canvi de manipular adjudicacions a favor dels Cotino.
«Eduardo, te quiero»
Agost del 2001. Xàtiva, capital de la comarca de la Costera, celebra la seua tradicional fira, i Julio Iglesias gira la seua mirada des de l'escenari a la fila zero. «Eduardo, te quiero», li etziba a Zaplana, aleshores encara al capdavant de la Generalitat Valenciana. Una anècdota que denota la relació d'amistat que van assolir l'exdirigent popular i el cantant, que va actuar en mítings del PP a Saragossa i va estar present a l'històric xou dels populars a Mestalla l'any 1996. Aquell acte, amb el camp del València CF ple fins a les darreres graderies, fou una de les estacions electorals de José María Aznar en el seu viatge cap a la Moncloa.
La fraternitat entre l'artista i l'aleshores baró valencià del PP va transformar-se en un intercanvi comercial pagat amb els diners dels contribuents. La Generalitat Valenciana, a través de l'antic Institut Valencià de l'Exportació (IVEX), va contractar Iglesias perquè promocionara el País Valencià amb diversos concerts a l'estranger. Si el contracte oficial entre el músic i l'Administració valenciana de Zaplana ascendia a 2,25 milions d'euros, l'acord en B incrementava el pagament al cantant fins a gairebé sis milions d'euros. Encara més, hi havia la possibilitat de modificar aquell acord a conveniència, com s'apunta a Ciudadano Zaplana (Foca Editorial, 2019).
Iglesias va cobrar mitjançant International Concerts, una firma ubicada al paradís fiscal de les illes Verges Britàniques. Amb abonaments sense la fiscalització del fisc i havent fet solament quatre dels set concerts pactats, els socialistes valencians van presentar una denúncia per aquest negoci farcit d'ombres. La justícia obriria una causa contra el llavors director de l'IVEX, José María Tabares, per malversació de fons públics. Amb Tabares havent-se fugat al Japó, la investigació moriria per haver-hi prescrit en 2022.
A pesar de l'escàndol d'aquell contracte amb revers lliure d'impostos, Zaplana i Iglesias prosseguiren amb la seua amistat vinculada amb el business. En 1999, dos anys després de la firma de l'acord entre el cantant i l'IVEX, PSPV i Esquerra Unida del País Valencià van denunciar a les Corts Valencianes la complicitat entre l'aleshores president valencià, l'artista i el promotor Andrés Ballester. De fet, el músic va mutar a constructor en invertir fins a 16 milions d'euros en la urbanització de luxe Villa Gadea, a Altea (Marina Baixa). Segons assenyala el periodista Francesc Arabí a Los tentáculos del truhán, Iglesias posseïa el 20% de la societat que va impulsar la iniciativa edificadora, la qual plantejava 260 xalets de luxe i un hotel de cinc estrelles.
Des d'aquella primera incursió immobiliària a inici de segle fins al 2007, a tocar de l'esclat de la bombolla del totxo, Iglesias va participar en diversos projectes urbanístics en municipis com ara Parcent, a la Marina Alta. En les seues aventures com a constructor, va comptar amb el Grup Ballester i amb la família Lladró com a socis. O dit d'una altra manera: amb la xarxa empresarial que havia pivotat pels volts de Zaplana.
Un truà de la fiscalitat
La fulgurant carrera d'Iglesias dintre del món de la música —auspiciada gràcies a aquella victòria en el Festival Internacional de Benidorm (Marina Baixa) l'any 1968— escalaria quasi al mateix ritme que la seua al·lèrgia fiscal. En 1988, l'Agència Tributària espanyola li reclamaria 10 milions de pessetes per l'IRPF dels anys 1974, 1975 i 1976. Els seus advocats al·legaren que havia viscut a Panamà durant aquells exercicis.
Arran de la seua estada al país caribeny, el cantant eixiria esguitat als Papers de Panamà. Alfredo Fraile, antic mànager de l'artista i durant un temps home de l'exprimer ministre italià, Silvio Berlusconi, a l'Estat espanyol, va admetre a El Confidencial haver dissenyat «l'entramat offshore de Julio Iglesias». Tant el músic com el seu assessor en cap s'instal·laren a Panamà, quan hi havia la dictadura militar d'Omar Torrijos. «No vam fer res il·legal», va defensar-se llavors Fraile, que va trencar amb Iglesias l'any 1984. Ara bé, va reconèixer que comptaven amb l'assessorament d'un despatx novaiorquès per aconseguir «avantatges fiscals».
Autor de cançons com ara «Soy un truán, soy un señor», va desplaçar la seua residència a altres ubicacions americanes: va viure a les Bahames, a la Republicana Dominicana i a Miami, als Estats Units d'Amèrica. Tot i aquesta actitud itinerant, la seua vinculació als territoris offshore continuaria intacta. A través de cinc societats domiciliades al paradís fiscal de les illes Verges Britàniques, Iglesias adquiriria cinc immobles a Indian Creek, una illa de Miami que s'ha convertit en una mena de búnquer dels milionaris.
El valor d'aquestes cases ascendia a 112 milions d'euros. Els anomenats com a Papers de Pandora, publicats per diversos mitjans d'arreu del planeta, com El País a l'Estat espanyol, van desvelar fins a 20 firmes offshore del cantant, les quals van servir per a adquirir residències de luxe a terres estatunidenques i un avió privat. Fins i tot, un dels quatre terrenys que Iglesias posseïa sense construir a l'illa va traspassar-se per 32 milions de dòlars a Ivanka i Jared Kushner, filla i cunyat de l'actual president nord-americà, el magnat xenòfob Donald Trump.
Encara que la seua mansió està instal·lada a Miami, Iglesias resideix a la Republicana Dominicana, on va impulsar, del bracet de l'empresari turístic Frank Rainieri i del lletrat estatunidenc Theodore W. Kheel, el Grup Punta Cana. Aquest hòlding empresarial disposava d'urbanitzacions, camps per a practicar el golf, hotels d'alt estànding i l'aeroport del municipi dominicà. En 2014, però, Iglesias vendria bona part de les seues accions. Era l'operació d'una de les grans fortunes nascudes a l'Estat espanyol: la revista Forbes va situar-lo en el lloc 81 de la seua llista de rics espanyols del 2025.
Amb les seues inversions dintre del territori estatal canalitzades per la societat Androsemo SL, Iglesias va estendre els seus tentacles econòmics al sector de vi, concretament als cellers val·lisoletans Montecastro. L'artista atresora participacions d'una cadena de restaurants, una marca de Vodka, i a CoverGirl, una companyia nord-americana de cosmètics. Gràcies al seu joc financer, gaudeix d'una fortuna xifrada en 630 milions d'euros.