La revolta de les famílies

"Has d’anar a dormir perquè a les nou i mitja he quedat per fer una entrevista per a una revista?

­—Com es diu la revista?

­—El Temps.

­—És en valencià?

­—Sí.

­—I per què la revista és en valencià si la majoria de la gent parla castellà?”

Manolo González viu a Alacant ciutat i és pare d’una xiqueta de set anys. Laia, li diuen. Tant son pare com sa mare li han parlat, des del dia que va nàixer, en valencià. Assisteix, també, a una escola amb un programa plurilingüe en valencià, un dels col·legis públics d’Alacant on les famílies valencianoparlants tenen la seguretat que els seus fills creixeran en la llengua pròpia dels valencians.

No és una tasca fàcil en una ciutat on el percentatge de persones que usen el valencià diàriament és molt baix. “Som els irreductibles”, afirma Manolo, professor de física i química en un institut de la ciutat. Amb el gruix dels companys de classe i amb els xiquets del parc, tanmateix, Laia parla, majoritàriament, en castellà. “Sento certa frustració, clar. Però tampoc no em puc flagel·lar. A Alacant, la normalitat, el dia a dia, és en castellà”, explica. L’escola és un dels pocs reductes que li queden a la llengua en una ciutat que, a principis del segle XX, era monolingüe en valencià, almenys pel que fa a les classes populars.

Manolo és un dels qui les darreres setmanes s’ha involucrat en el col·lectiu Famílies pel Valencià, una campanya que emergeix en resposta a l’aprovació de l’anomenada Llei de llibertat educativa, impulsada pel govern de Carlos Mazón. La nova legislació dinamita el model d’ensenyament plurilingüe que va instaurar el Botànic i dona via lliure perquè les famílies trien quina és la llengua base en què volen que estudien els seus fills i filles. Si abans era el consell escolar qui aprovava el model lingüístic del centre, normalment tenint en compte criteris pedagògics, amb la nova llei són les famílies les que decideixen en quina llengua i en quin percentatge reben les classes els seus plançons.

“Passem de la imposició de l’Administració a la llibertat d’elecció de les famílies”, ha reiterat en nombroses ocasions el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, artífex d’una norma que dona satisfacció a col·lectius com ara Hablemos Español, que en la legislatura passada es va mobilitzar contra el Botànic.

La votació perquè les famílies trien quina és la llengua base en què volen que les seues criatures reben les classes tindrà lloc abans de les vacances de Nadal, d’acord amb les previsions de la Conselleria. Serà a partir del curs 2024-2025 que la Llei es posarà en pràctica. En certa mesura, serà com tornar al sistema de línies que hi havia abans del Botànic.

A les famílies de la zona castellanoparlant també se’ls donarà l’opció de votar, si bé la Llei estableix, de partida, que l’idioma base de l’ensenyament és el castellà.

La història repetida

En la zona valencianoparlant la pilota està a sobre de la teulada de cadascuna de les famílies on hi ha una criatura escolaritzada. Enguany votaran totes les famílies i, a partir del curs vinent, votaran a l’inici de cada etapa escolar.

És molt el que està en joc. El sistema educatiu ha estat un factor fonamental en el procés de manteniment i normalització de l’idioma d’ençà de l’aprovació de la Llei d’usos i ensenyament del valencià (LUEV). Encara ho ha estat més en una societat que, des de la dècada dels vuitanta, i amb l’arribada de diverses onades d’immigració i en un procés creixent de globalització, ha esdevingut més i més diversa. L’aula ha estat, en definitiva, el baluard de la llengua.

“Vam pensar ‘si ells volen llançar un dard contra el valencià, aprofitem-lo i peguem-li la volta’”. Qui així parla és Núria Cerveró, mare d’un xiquet de nou anys del CEIP Federico García Lorca, al barri de Benimaclet de València. Ella forma part del nucli promotor de Famílies pel Valencià. El 29 de setembre, a les vuit del vespre, van donar-se a conèixer a través de les xarxes socials. En només tres setmanes, més de 6.500 famílies s’han unit a la seua campanya. El seu missatge és contundent i s’expressa en el llenguatge propi d’aquests temps: #SíAlValencià.

L’objectiu és clar: persuadir les famílies dels múltiples beneficis que té triar el valencià com a llengua base de l’ensenyament. Volen mobilitzar les famílies convençudes, però, sobretot, arribar a les indecises, aquelles que, sense massa consciència lingüística, poden acabar decantant la balança. Convèncer-les que, en una societat on el castellà ha adquirit una presència social aclaparadora, l’única manera d’adquirir la competència lingüística en la llengua minoritzada és donant a aquesta un paper predominant a les aules.

Fer saó

“Les primeres converses sobre el tema amb els amics van sorgir el mes de maig, quan va començar a parlar-se més seriosament de l’aprovació de la Llei. I com som un poc somiatruites, tirarem endavant. Començarem a parlar amb altres amics que sabíem que estaven preocupats pel tema i, els qui podien, ens van fer costat, fins que el 29 de setembre ens vam donar a conèixer públicament. Ara estem acabant els tràmits per formalitzar-nos com a associació”, explica Núria, que és professora de matemàtiques. Fou el seu fill, Marc, qui els donà la idea del logo amb què s’han presentat en societat: la típica llapissera groga i negra en forma de ve baixa. Un dibuix net, senzill i efectiu.

A través dels seus continguts en xarxes, han explicat a les famílies, de forma entenedora, els detalls d’una llei —la de llibertat educativa— laberíntica; han detallat els avantatges d’estudiar en valencià; han fet, en definitiva, pedagogia. O, vist d’una altra manera, estan fent allò que hauria de fer, en teoria, la Generalitat Valenciana. L’article 6 de l’Estatut d’autonomia és clar a aquest respecte: “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. A més, en el punt 3 estableix que la Generalitat “adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement”. Poques setmanes abans que es convoque la consulta, moltes famílies ni tan sols saben que pròximament hauran de votar.

Siga com siga, la llavor que van plantar el grup de promotors el 29 de setembre ha començat a germinar per tot arreu. Així les coses, en quasi totes les comarques valencianoparlants s’estan organitzant trobades per crear grups de treball. La setmana passada es van celebrar les trobades de les ciutats de Castelló i Alacant. És a les grans ciutats, a les àrees metropolitanes i a les ciutats mitjanes on la complexitat demogràfica és major i on, per tant, més pedagogia cal fer.

L’objectiu és involucrar com més famílies millor i, sobretot, intentar que les associacions de famílies d’alumnes dels centres escolars se senten interpel·lades. En definitiva, dotar el moviment de vida pròpia i que cada pare i mare conscienciat esdevinga un activista.

Aquest és un treball en xarxa, de formigueta, molt semblant al que, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, van impulsar docents i famílies perquè l’escola, que fins aleshores havia estat monolingüe en castellà, introduïra la llengua pròpia. Aleshores, com ara, fou la força de les famílies i dels docents els que contribuïren a trencar les barreres mentals, com aquell prejudici molt estès segons el qual l’ensenyament en valencià aprofitava menys que en castellà.

Un tresor entre pupitres

Entre aquelles escoles que foren pioneres a introduir el valencià a Castelló de la Plana, hi ha el Censal. “La llengua és un dels patrimonis que voldria deixar al meu fill el dia de demà”, explica Borxo Garlito, que és pare d’un xiquet, Pau, que acaba d’iniciar la seua escolarització en aquest centre situat en el districte sud.

Tant Borxo com la seua parella, Isabel Murria, procedeixen de famílies castellanoparlants, però ja fa unes quantes dècades que van canviar de llengua. És el que en sociolingüística s’anomena revernaculitzats, aquells que, sent castellanoparlants, s’han passat al valencià. Un bri d’esperança, enmig del retrocés lingüístic que, any rere any, certifica l’Enquesta d’usos i coneixement del valencià. Només entre 2010 i 2021, el percentatge de persones que parlen valencià “sempre”, “generalment” o “més que el castellà” ha passat del 31,4% al 23,1%.

“Com que a casa parlàvem castellà, quan anàvem al poble de l’abuela Catí, em feia molta vergonya no saber parlar valencià. Després, vaig treballar com a monitora de menjador i, a poc a poc, em vaig anar arrancant. No m’agradaria que el meu fill tinga el mateix complex que he tingut jo”, confessa Isabel. En el cas de Borxo, la seua presa de consciència va tindre molt a veure amb el fet d’escolaritzar-se en la línia en valencià, especialment en l’etapa de secundària. “Em va fer adonar de certes coses que no havia percebut. Diria que, des dels 18 anys aproximadament el meu cervell funciona en valencià”, diu Borxo, per a qui sumar-se a Famílies pel Valencià és una forma de continuar “llaurant el terreny”.

També en la línia en valencià va estudiar Manolo González. Fou allà que va prendre la consciència lingüística que l’ha dut a embolicar-se en tot de causes al llarg de la seua vida i que ara l’ha dut a involucrar-se a engegar Famílies pel Valencià a Alacant. A la ciutat, només el 15% de l’alumnat assisteix a escoles amb el programa òptim de valencià, és a dir, aquell on el gruix de les classes s’imparteixen en valencià.

“Si no fem res, és molt possible que molta gent, per comoditat i perquè la ideologia predominant ací és castellana, trie el castellà com a llengua base”, avisa. La seua reivindicació és contundent, però són conscients que en un context lingüístic com el del sud els cal molta persuasió i molta intel·ligència comunicativa. “Al capdavall, aquest és un moviment més en una partida molt llarga; una partida on ens juguem la supervivència del valencià”, sentència.

Fer pinya

D’idees, no els en falten, als promotors: organitzar presentacions públiques; muntar taules informatives a les escoles; explotar l’efecte multiplicador de les xarxes; contactar amb les associacions de persones migrants... En definitiva, generar un moviment de simpatia i adhesió. “Volem arribar a tots els indrets i, sobretot, a les famílies castellanoparlants”, explica Núria Cervelló.

Compten, en aquesta missió, amb la simpatia dels molts altres col·lectius que, històricament, han defensat la llengua. De fet, abans que ells, Joves d’Acció Cultural, el Bloc d’Estudiants Agermanats i Joves de Plataforma per la Llengua del País Valencià havien presentat les seues campanyes amb la mateixa finalitat. Amb totes elles, Famílies pel Valencià hi està en contacte directe.

 També han mantingut converses amb el Tempir d’Elx, la FAMPA o la Plataforma per l’Ensenyament Públic. Per a aquells que han mostrat alguna suspicàcia, a aquesta nova associació ho tenen clar: “Compartim objectius, però volem deixar clar que Famílies pel Valencià és una associació només de famílies. Hem vingut a sumar”.

El cronòmetre està en marxa. Una volta més, la llengua se la juga. I ho fa allà on és més sensible: a l’escola. Perquè, com diu el sociolingüista Joshua A. Fishman, la vigilància eterna és el preu de la revitalització lingüística d’un idioma minoritzat.

Una de les raons per les quals Maria Jesús Andrés va matricular la seua filla de tres anys al CEIP Federico García Lorca va ser que, en infantil, el 90% del temps lectiu era en valencià. “Amb el nou model de la Conselleria, si el valencià és triat com a llengua base, només tindrà el 65%. Aleshores, on està la “llibertat de les famílies” de què tant parlen?”, es pregunta aquesta mare que, amb dues criatures de tres anys i vuit mesos fa mans i mànegues per col·laborar, en la mesura del possible, amb Famílies pel Valencià.

No només ella té preguntes per resoldre. Si el calendari es compleix, en menys de cinc setmanes les famílies hauran de participar en la consulta. Entre els equips directius regna el desconeixement sobre com s’articularà un model que ignora el criteri pedagògic dels professionals de l’educació i que, en molts casos, alterarà el funcionament dels centres.

També s’obren molts interrogants sobre la vigència de Xarxa Llibres, el programa impulsat pel Botànic per compartir llibres i estalviar diners a les famílies. Què passarà, per exemple, si l’alumnat de tercer ha triat classes en valencià i el tercer de l’any següent ha votat el castellà com a llengua base? 

L’altra pregunta que sura és com se satisfaran els desitjos de tothom, és a dir, com es donarà compliment a la “llibertat” d’elecció de què tant s’ha vantat la Conselleria. La legislació preveu que si en un curs amb cinquanta alumnes (és a dir, amb doble línia) 36 alumnes demanen valencià i 14 demanen castellà, una línia siga en valencià i l’altra en castellà.

“Diuen que és una llei de ‘llibertat educativa’, però, en realitat, sempre se sacrificarà la llibertat d’elecció d’algú”, avisen des de Famílies pel Valencià, on no s’estan de cridar l’atenció sobre la incoherència que suposa que a les famílies de les zones castellanoparlants se’ls establisca, per llei, quin és el percentatge de castellà en què s’impartiran les assignatures. •