«Si sols pot veure una sèrie, que siga Severance». D’aquesta manera titulava la crítica de la primera temporada l'estudiosa de l’audiovisual Áurea Ortiz, tan sols un exemple de la capacitat de penetració crítica de la producció creada per Dan Erickson amb un pes pesant de la indústria com Ben Stiller als comandaments. La recepció popular era fins ara una altra qüestió. Almenys a l’Estat espanyol, el fet de pertànyer a una plataforma minoritària com Apple TV+ va limitar l’impacte de la primera temporada. Amb la inclusió del seu catàleg en l’oferta de Movistar, uns mesos abans de l’estrena d'una segona sessió que s'ha fet pregar per problemes com la vaga de guionistes, entre més, la base de seguidors de la sèrie s’ha multiplicat. Motius no en falten. I tractarem de resumir-los sense fer espòilers que entrebanquen el visionament dels nouvinguts.
Severance parteix d’una de les premisses més agosarades dels darrers temps, una d’aquelles idees (distòpiques) brillants que Black Mirror, per citar un referent bastant obvi, despatxava en un únic capítol. En aquest cas, la idea mereixia un desenvolupament més extens: Lumon Industries, una enigmàtica empresa amb traces sectàries, posa en pràctica un procediment quirúrgic per aconseguir desdoblar la personalitat d'una part dels treballadors i treballadores, els quals, en eixir de la faena, no saben absolutament res del que ha passat portes endins. El que provoca en la pràctica que tinguen dues vides paral·leles i escindides. Una eixida alienant, èticament reprovable, però plausible per a personatges com Mark S. (un superb Adam Scott), que s’estalvia així vuit hores de no haver de recordar la seua esposa morta.
Altres personatges tenen altres motivacions, algunes francament sorprenents i que no avançarem, com ara la de la coprotagonista, Helly R., una magnètica i camaleònica Britt Lower. De fet, tot són encerts en el càsting de Severance, que té en el repartiment ni més ni menys que a John Turturro i Christopher Walken, als quals la sèrie reserva un dels fils argumentals més commovedors. Per acabar-ho d'adobar, una altra veterana, Patricia Arquette, interpreta la repulsiva directiva de Lumon que controla els treballadors escindits.
Mark i els seus companys treballen en unes oficines d’aparença asèptica, en un departament de «refinament de macrodades», on han d’agrupar columnes de números amb uns criteris inintel·ligibles per a l'espectador. A canvi de ridícules i infantils recompenses i esbarjos que, sovint, tenen com a objectiu el culte al fundador. Altres departaments, com el de disseny, treballa en absurdes reelaboracions de quadres i detalls relacionats també amb el fundador de Lumon, a qui es guarda un culte amb estètiques gairebé soviètiques. Més treball per als semiòlegs.
Tot i que la secció més enigmàtica, que en la segona temporada va agafant més pes, és un surrealista departament que, aparentment, es dedica a criar cabretes. Per a què serveix tot això? És la gran pregunta. Per algunes pistes, Lumon sembla una mena d'empresa de serveis, però mai acabem de saber quins són. I per què és tan important que els empleats quan són fora (els outies) no sàpiguen que han fet quan estan dins (els innies).
Per si no fora suficient un plantejament tan inquietant i ben construït, la sèrie té un acabat formal enlluernador: no hi ha un sol pla, una sola composició, que no tinga una intencionalitat: ni quan la càmera està fixa, ni en els interminables tràvelings, ni quan s'agafa la càmera en mà. Tampoc són innocents els enquadraments, on els personatges estan deliberadament fora del centre. Especialment significativa és l'estructura de l'empresa, feta de corredors interminables i laberíntics —un dels símbols de l'empresonament—, banyats per una encegadora llum blanca hospitalària, sense indicacions ni cartells. Amb portes cap a dimensions desconegudes. Per als treballadors i per a nosaltres. Una càrrega simbòlica desbocada en els magistrals openings de cadascuna de les temporades, autèntiques obres d'art de l'animació.
Lynch, Ballard, The Office
I, sense voler, ja anem barrejant els fascinants fils argumentals de Severance amb les troballes estètiques, escenes d’un surrealisme i estranyament que ha fet que s’invoque amb força el llegat de David Lynch per la coincidència de la mort del geni amb els nous capítols. En el fons, és com si hagueren creuat la sèrie de The Office —el sentit de l'humor absurd és un dels ingredients forts de la sèrie— amb la literatura distòpica de J. G. Ballard o George Orwell. Tot mentre es planteja un debat sobre on estaran els futurs límits del capitalisme pel que fa a l'alineació i explotació econòmica i emocional dels treballadors. La deshumanització. La manipulació permanent per fer passar per bondats les misèries del sistema.
El conflicte de Severance rau en la presa de consciència dels treballadors i la lluita per fer entendre als outies el seu sotmetiment, l'intolerable bucle infinit a què estan sotmesos: imagineu que acabeu de treballar, travesseu una porta i, uns instants després, ja esteu de nou seient al vostre cau. Perquè les hores restants no existeixen. Estan en la ment d'uns innies als quals també els costa integrar-se amb normalitat perquè són socialment rebutjats. Poques de les problemàtiques plantejades en Black Mirror eren tan brutalment alienants i pertorbadores.
Sostenir aquesta arquitectura no és fàcil. Però el que portem de segona temporada —Severance recupera el molt saludable costum d'estrenar un capítol per setmana, la qual cosa amplifica el debat i alimenta l'avidesa dels espectadors— és modèlic. Des d'un primer capítol sorprenent en relació amb el cliffhanger (‘ganxo’) amb què va acabar la primera sessió, a un quart capítol extraordinari des del punt de vista estètic i de les disjuntives morals i argumentals que plantejava, una meravella titulada Woe's Hollow, en què els personatges abandonen el seu hàbitat laboral per fer una explosiva convivència en un hàbitat nevat amb conseqüències decisives per al relat. Un altre gir genial.
En aquest punt, tant si sou seguidors de Severance com si no, us preguntareu què pot eixir malament, a què ve el catastrofista titular que augura un possible naufragi. En aquest punt, en què sabem que hi haurà almenys una tercera temporada —per això certa narrativa expansiva que obri més fronts dels que tanca— hem de començar a preguntar-nos com gestionaran Eriksson i Stiller les moltes expectatives generades.
No sols han de cosir totes les trames, la revolta interna, l'evolució de Helly R. o dels agents col·laboradors de la companyia, han de donar resposta a les grans incògnites al voltant de Lumon Industries, quines són les motivacions profundes, què hi ha darrere de la separació i dels surrealistes treballs dels empleats separats. Fins a quin punt Lemon serà capaç de controlar el debat ètic que generen les seues pràctiques. Si la impunitat serà absoluta. I no és tan important que el tancament ens depare bones o males notícies com que tot aquest complexíssim univers intern de la sèrie tinga un desenllaç que responga a les lleis que ha creat.
Dubtes de cap manera ociosos. De la manera de tancar Severance sorgirà una sèrie històrica a l'estil de la inoblidable The Leftovers, per citar una ficció que jugava en el mateix terreny distòpic, o un esvaniment en la meta com el de Lost, amb el dilatori desenvolupament de les temporades finals i el decebedor desenllaç. Diuen els creadors de Severance que ja tenen el final, que no hi haurà improvisacions, que premiaran la paciència dels espectadors. I que no serà com el de Lost. Algun dia ho sabrem. Mentrestant, continuarem magnetitzats per una producció amb una rara capacitat per sorprendre, desconcertar i, després de fer-nos somriure de tant en tant, fer que mirem el futur immediat com si ens apuntara amb una pistola al cap.