Al Palau de la Generalitat Valenciana, a la sala de màquines de la presidència del Govern valencià que encapçala Carlos Mazón, eren conscients que la processó cívica podria erigir-se en una exhibició del malestar del carrer amb el cap del Consell per la seua gestió de la dana del 29 d'octubre. Mazón ja havia intentat crear un relat —amb un avançament de la seua entrevista a Las Provincias— que situava exclusivament el focus en si la delegada del Govern espanyol al País Valencià, la socialista Pilar Bernabé, garantiria la seua seguretat. Un discurs anticipatori sorprenent, atès que han estat el blaverisme i l'extrema dreta els habituals agitadors virulents d'aquest acte al llarg de la represa democràtica, i no sols durant la mal denominada batalla de València.
El calendari apropa el baró valencià del PP cap a l'efemèride d'un any d'aquella barrancada mortal i la investigació de la jutgessa de Catarroja (Horta Sud), especialment a través dels àudios dels vídeos gravats pels gabinets de premsa o per la televisió valenciana, qüestiona cada vegada més la narrativa dels populars, capficats en assenyalar a organismes estatals com ara l'Agència Estatal de Meteorologia o la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Els últims vídeos incorporats a la causa mostren com des del migdia l'aleshores consellera de Justícia i Interior, la popular Salomé Pradas, ja estava a l'aguait de l'estat del barranc del Poio. Un fet que era evident, ja que el mateix servei d'emergències valencià va emetre aquell 29-O un avís hidrològic sobre aquest curs fluvial.
Amb la manifestació d'un any de la dana a tocar, on s'albira una gran mobilització per demanar per enèsima vegada l'adeu del cap del Consell, els conservadors han agitat el comodí de la conflictivització de la llengua pròpia del País Valencià, atiant l'anticatalanisme amb una ferma ofensiva per atacar institucions com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Mazón, que esperava un ruixat de malestar durant la processó cívica i s'ha escapolit per una amenaça de tempesta que ha comportat la suspensió del conjunt d'actes del 9 d'Octubre, ha insistit a fer bandera de l'anomenat regionalisme ben entès, d'una exaltació valenciana sense ànima reivindicativa.
Una identitat esquarterada
En una declaració institucional des del Palau de la Generalitat Valenciana, ha expressat que «aquest Nou d'Octubre no té res a veure amb el de l'any passat. I, al mateix temps, ho té tot a veure amb el que aquest dia significa per als alacantins, castellonencs i valencians», esquarterant els valencians per províncies sota la màxima regionalista del «tres províncies i una regió» que el valencianisme ha impugnat, ja que el marc provincial va ser aliè al territori valencià fins a l'adveniment de la divisió territorial que Javier de Burgos va fer l'any 1833 de l'Estat espanyol. «Escoltarem al final d'aquesta intervenció el nostre himne, que enguany compleix 100 anys de la seua aprovació com a himne regional valencià pels ajuntaments d'Alacant, Castelló i València», ha aprofundit.
«Un himne que, al contrari que altres, no va sorgir d'un conflicte, sinó de l'orgull d'un poble que volia mostrar al món el seu art, la seua ciència i el seu progrés en l'Exposició de 1909 i que en 1925 va ser aprovat com a himne regional valencià», ha insistit per ressaltar el lema del 9 d'Octubre de la Generalitat Valenciana: un triple «visca» amb la fórmula arcaica que incorpora una x per la s. «Es tracta d'unes notes i unes paraules que ens han acompanyat en els moments més dolços i que ens han inspirat en els més amargs, com els que vam viure fa ara un any, quan la pitjor catàstrofe natural de la història recent d'Espanya es va abatre sobre nosaltres», ha introduït.
Amb els col·lectius i les associacions de víctimes de la dana demanant la seua dimissió, així com organitzacions agràries com ara la Unió de Llauradors i Ramaders rebutjant la distinció que ha concedit l'administració valenciana als que van participar de les tasques en revitalització i emergència en els dies posteriors a la terrible riuada, ha expressat: «Avui també rendim el merescut homenatge i emocionat record a les víctimes, als afectats i als damnificats de les riuades de l'any passat. Aquest acte és, en conjunt, un càlid missatge d'afecte i de solidaritat de tot un poble i les seues institucions que treballen junts perquè torne la vida com entenem que cal viure-la, com volem viure-la i com mereixem viure-la». Mazón ha fet gala d'una reconstrucció discutida pels col·lectius socials de les comarques afectades, que la consideren encara incompleta.
«El Nou d'Octubre no és una efemèride més en el calendari, ni un fòssil. És una realitat viva. Una realitat que consagra una identitat que no s'ha forjat buscant la confrontació amb uns altres, sinó amb la col·laboració de tots i amb tots», ha reconduït el seu discurs com el regionalisme que no busca ser reivindicatiu. De fet, hi ha insistit: «Una identitat que no va necessitar mai el conflicte per a construir-se ni del greuge per a definir-se, i que té en el seu Estatut d'autonomia i la seua senyera la màxima expressió institucional, jurídica i política de l'autogovern».
A les portes de l'Any Jaume I
Una exaltació de valenciania ben entesa —però allunyada del valencianisme— articulada amb colps d'ull al passat — «el nostre autogovern articula la nostra identitat, beu d'un passat del qual ens enorgullim»— i amb moments per anunciar que en 2026 s'impulsarà «l'Any Jaume I per a commemorar junts el 750è aniversari de la seua mort». «Perquè estem orgullosos de tot aquell passat, perquè sabem que és també guia d'aquest present que ens pertany i ens acull a tots per a somiar amb el futur que mereixem», ha indicat en un discurs pronunciat en una proporció elevada en la llengua del país.
«Una identitat que no té per què demanar permís per a mantindre's i desenvolupar-se; que té símbols que ens uneixen que no han de subordinar-se a ningú, patrimonis com la llengua valenciana que no necessita afegits, cometes, barres ni guions perquè té la seua identitat pròpia forjada per segles d'amor del poble que la parla i un Estatut d'autonomia que la defineix», ha carregat indirectament contra la doble denominació català/valencià, així com ha llençat un missatge subterrani de qüestionament de la unitat de la llengua, avalada científicament. «Perquè les nostres institucions —com les nostres senyes d'identitat— no tenen més propietari que el poble valencià», ha recalcat aquest missatge amb un rerefons incardinat al manual del blaverisme.
Sota la idea esquarterada d'una identitat valenciana com a aglomeració de províncies, ha rematat: «Tots aquells que viuen i fan viure d'aquest projecte col·lectiu a Alacant, a València i a Castelló no som simples beneficiaris dels qui tant van lluitar per tindre institucions d'autogovern en el passat, som custodis dels qui les han de gaudir en el futur». En aquesta intervenció, només ha entonat un esperit reivindicatiu amb una referència menys contundent a la demanda d'un finançament just que durant altres discursos del seu mandat, però que ha mostrat una identificació d'intensitat més gran amb aquesta mena de regionalisme ben entès com a narració alternativa al pes que acumula per la seua gestió i actuació durant aquella fatídica jornada del 29 d'octubre del 2024. Un comportament que ha defensat en la primera entrevista a À Punt.