Si Carlos Mazón acudeix a Vilanova i la Geltrú serà rebut amb tots els honors pels membres de lʼAssociació Guixot. Són un grup dʼamics que organitzen conferències, viatgen junts i participen activament en les festes de la població, on desfilen amb barretina i una gran bandera roja que porta escrita una sola paraula: Guixot. El nom prové dʼun caramel garrapinyat que les comparses llançaven al públic abans de popularitzar-se els caramels tradicionals. Guixot és, també, el segon cognom del president valencià.
De fet, el president Mazón Guixot podria aprofitar la visita a Catalunya per a conèixer els diversos Guixot que habiten al Maresme i el Baix Empordà, que venen a ser la Marina Alta i la Safor catalanes. Sʼhi trobarà com a casa i li faran saber que llueix un cognom tan d’allà com la sardana i lʼescalivada. Fins i tot li comentaran que, en castellà, significa «tiza grande». De tornada cap a casa encara podria fer una paradeta a Barcelona i endinsar-se pels carrers de la Ciutat Vella. En el número 8 del de la Riereta, dinaria al restaurant Guixot, que atresora una història important: en el mateix local, en juliol de 1977, es fundà LaSal, un bar-biblioteca feminista que fou un autèntic revulsiu. El Guixot, per cert, no està malament de preu i té un 4,7 sobre 5 en les valoracions de Google Maps, amb més de 1.500 opinions. Poca broma.
El segon cognom de Mazón és tan català com el primer de lʼalcaldessa de València. No obstant això, el cap del Consell ha arribat al paroxisme de perseguir obertament tot allò que tinga a veure amb Catalunya, els catalans i, sobretot, el català.
La línia que separa les conviccions personals de Mazón de la sobreactuació ja s’ha difuminat; està immers en una espiral conspiracionista que homologa la unitat de la llengua als ‘chemtrails’
La línia que separa les seues conviccions personals de la sobreactuació ja s’ha difuminat per complet. Carlos Mazón, per la condició d’ostatge parlamentari de Vox i la necessitat de desviar l’atenció de la gestió de la dana, està immers en una espiral conspiracionista que homologa la unitat de la llengua als chemtrails. Els valencians tenen un president negacionista entestat a trencar els consensos més bàsics. Fins i tot l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL),parida per Eduardo Zaplana, el seu principal referent polític. «Esto ya no puede ser la academia valenciana de vete a saber tú que lengua, esto no puede ser, la lengua valenciana es una lengua española», va afirmar dimarts passat en el transcurs del debat de política general, elevant l’esperpent a la màxima potència.
Com és possible que un president valencià transite pel camí invers a la ciència i el sentit comú? Què pensaran d’ell els docents de batxillerat que acaben de saber que el curs vinent no podran recomanar els textos de Ramon Llull, Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo? Quina opinió en tindrà la companya de partit i homòloga de les illes Balears, Margalida Prohens, llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona?
En realitat, tot plegat no importa gens. Només importa distraure l’atenció de les qüestions importants de veritat. Generar bombes de fum que emboiren l’ambient, que irriten l’esquerra i els seus altaveus. Cada idea estrambòtica relacionada amb la llengua és un temps d’or que es guanya en detriment d’uns altres temes. Cada tuit dedicat a la reforma —impossible— de l’AVL és un tuit menys sobre la petició de la jutgessa d’instrucció número 3 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, per tal que preste declaració en la causa oberta sobre la dana.
Un autèntic paperot
Per a interpretació, la de Mazón. El paper que està interpretant resulta penós. Injustificable. Atempta contra el coneixement, anteposa les seues dèries i les de Vox a la correcta preparació dels joves valencians. És una humiliació constant a la llengua pròpia, minoritària i minoritzada, una actuació impròpia en algú que ha assumit tan alta responsabilitat. Que l’extrema dreta jugue amb ell d’aquesta manera és denigrant. I que ell accepte el joc resulta increïble, per molt que els seus assessors li hagen assegurat que disputar el partit en el camp semàntic identitari és més convenient que no en un altre terreny de joc. Durant el debat d’aquesta setmana, per exemple, el president va evitar confirmar si va estar en el Palau de la Generalitat entre l’eixida d’El Ventorro, al voltant de les sis i mitja de la vesprada, i la seua arribada a l’Eliana, a les vuit i mitja. El síndic socialista, José Muñoz, va preguntar-li-ho de manera insistent, però ell va fer oïdes sordes. No va aportar cap resposta en seu parlamentària.
L’actitud del president valencià xoca de ple amb el Mazón que evitava aquestes qüestions en la seua etapa al capdavant de l’IVAJ i de la Diputació d’Alacant
L’actitud del president valencià xoca de ple amb el Mazón que evitava aquestes qüestions estèrils. Amb 25 anys, com a director de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), va ordenar que el butlletí de l’entitat passara a redactar-se en valencià normatiu. Els seus predecessors en el càrrec, adscrits a Unió Valenciana, havien decidit escriure’l en les acientífiques normes del Puig. On queda el Mazón que, com a president de la Diputació d’Alacant, va commemorar en el palau provincial l’aniversari de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), un acte que el seu predecessor, el també popular César Sánchez, havia declinat acollir? On queda el Mazón que mai va pronunciar una paraula en contra de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, gràcies a les quals tants i tants alacantins van poder seguir, durant molts anys, concursos com Filiprim, els programes d’Andreu Buenfuente, les sèries de cada migdia o les retransmissions de Joaquim Maria Puyal, la veu radiofònica del Barça? On està el Mazón que mai va contemplar tot allò com una agressió, sinó com un exercici de riquesa i llibertat? L’ofensiva capitanejada per Francisco Camps va sepultar aquelles emissions davant la contrarietat de l’actual president i molts altres càrrecs del PP que no hi veien cap problema.
Aquell Mazón s’ha transvestit. Dimarts passat, a les Corts valencians, va censurar la «sumisión al pancatalanismo» de l’oposició, una «izquierda sanchista y catalanista» que somia amb «els Països Catalans»; va parlar de l’Institut d’Estudis Catalans com si fora una secta destructiva; va referir-se a Ernest Urtasun amb l’apel·latiu de «ministro catalán»; va dir que pensa «defender la lengua valenciana del catalanismo»; va instar PSOE i Compromís a pressionar perquè «el valenciano nunca esté por debajo del catalán» en la Unió Europea; va advertir que el retorn de Compromís a la Generalitat significaria «volver al pancatalanismo, a la policía lingüística, al modelo valencianista catalanista», a la «imposición catalanista». A Joan Baldoví, el portaveu parlamentari de la coalició, el va presentar pràcticament com la plasmació del dimoni a la terra: «Con usted volvería la época del miedo catalanista a la Comunitat Valenciana, temblaríamos todos».
En el súmmum de la sobreactuació, emulant Moisès i les taules de la llei, Mazón va exhibir un full mentre li preguntava a Baldoví: «¿Esto es defender el valenciano? Un ayuntamiento de Compromís, Muro de Alcoi... ¡Cómo no! Utiliza la bandera catalana para celebrar el Dia de la Comunitat Valenciana». La imatge representava el Penó de la Conquesta amb què Jaume I va conquerir València l’any 1238. El motiu pel qual cada any se celebra el Nou d’Octubre. Va exclamar «¡Cómo no!» en llegir Muro com si fora l’Hernani dels anys 80.
Després de les cinc hores d’exposició inicial i les dues hores llargues més que va intervenir en els torns de rèplica als portaveus dels diversos grups de les Corts, Carlos Mazón hauria provocat un coma etílic generalitzat si cada referència a Catalunya, els catalans o el català haguera anat seguida del típic «¡chupito!».
Jugant a l’atac
Definitivament, Mazón ha decidit jugar a l’atac en el tema de les senyes d’identitat. A més llengua, menys dana. L’estratègia compta amb l’assessorament del seu equip més pròxim i del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, qui va eixamplar el seu catàleg de despropòsits en el debat de dimarts qualificant de «basura» el síndic socialista.
Així, el cap del Consell ha anunciat una modificació de la llei de creació de l’AVL per a que tinga «un perímetre ajustat» als seus principis fundacionals. Mazón vol sotmetre els acadèmics a un programa de superació personal, a un Hermano mayor o una Supernanny que exorcitzen el mal que porten dins. El ben cert és que un dels membres, Abelard Saragossà, fa mesos que levita. Erigit en el centre de totes les mirades per la seua proposta de canviar l’accentuació gràfica de València per dir-ne Valéncia, Saragossà és el Morgan Freeman de la filologia pròpia. No havia tingut cap paper estel·lar fins ara, en la franja d’edat de la jubilació, quan ha decidit actuar a les ordres de PP i Vox en el cap i casal.
A Mazón li agradaria substituir Verònica Cantó, la presidenta actual de l’AVL, per un altre Cantó… Per dir-ho de manera planera, a ulls de PP i Vox, l’AVL és ETA
El desig manifestat de canviar la llei de l’AVL —José María Llanos, el síndic de Vox, va admetre fa uns mesos, en veu alta, que el seu partit pretén «estrangular» l’Acadèmia— exigeix una majoria qualificada de 66 diputats que PP i Vox no tenen. Ara com ara en sumen 53. A més, caldria reformar l’Estatut, cosa que també obligaria a obtenir un suport parlamentari inexistent al Congrés. I a superar un referèndum de validació ciutadana. És a dir, una utopia com la d’Itaca. Que l’AVL passe a dir-se Acadèmia de la Llengua Valenciana (ALV) no passa de ser un «brindis al sol», tal com ha tranquil·litzat la presidenta de la institució, Verònica Cantó, convertida en un cos estrany a l’entramat autonòmic. A Mazón li encantaria substituir-la per un altre Cantó, però no pot. L’ens té vida pròpia, el procés d’elecció dels seus membres és autònom, allunyat dels equilibris partidistes. Per dir-ho de manera planera, a ulls de PP i Vox, l’AVL és ETA.
La petició que la Generalitat Valenciana elevarà al Consell d’Universitats estatal per tal que els alumnes valencians que així ho desitgen queden exclosos de l’examen de castellà o valencià en dur a terme les proves d’accés a la universitat (PAU) representa un altre salt qualitatiu. Un altre brindis al sol? Sí. És impossible que l’Estat excloga els alumnes d’una part del territori d’examinar-se de castellà. Seria paradoxal que tots els alumnes catalans s’examinaren de castellà però que els valencians pogueren sol·licitar-ne l’exempció. Siga com siga, el soroll està garantit, perquè, com va avançar Mazón dimarts, «no es justo, señorías, que un estudiante valenciano tenga menos nota media porque ha tenido que hacer un examen más que un estudiante en Albacete, en Badajoz o en Logroño».
La llei de senyes d’identitat sí que veurà la llum. El contingut de l’anterior, aprovada per Alberto Fabra en el temps de descompte, era còmic. Un consell de savis integrat per una dotzena de persones —entre membres de la Generalitat, secessionistes lingüístics, colombaires, la federació de bous al carrer...— havia de vetllar per la correcta aplicació del terme Comunitat Valenciana i per la preservació de la llengua pròpia. La voluntat de PP i Vox és que les conseqüències de dir País Valencià siguen equiparables a cridar «Allahu Akbar!!!» en un aeroport dels Estats Units.
Mazón va apuntar cap als professors que han aprovat l’alumnat de valencià amb un 6,9 en lloc d’un 7
La norma anterior, com alguns entrenadors de futbol, no va arribar a menjar-se els torrons. Van aprovar-la els diputats del PP poc abans de les eleccions de 2015 i va quedar derogada per les formacions que donaven suport al Govern del Botànic abans d’acabar l’any. La nova té pinta de ser encara més dura. La de «vagos y maleantes» del règim franquista amenaça de ser balsàmica, al costat d’ella.
Dimarts, Mazón va remuntar-se a la consulta per a l’elecció de la llengua vehicular als centres escolars i va acusar les formacions progressistes de tractar d’alterar-la «envenenando la convivencia, incendiando el proceso con sus discursos secesionistas». Va acusar Baldoví i Compromís de «fer negoci del valencià», de ser «un club de negocio».
—Le parece a usted casualidad que de repente este año y por primera vez la nota más repetida en valenciano haya sido un 6,9? ¿Le parece casualidad? ¿Sabe usted que a partir del 7 tienen gratuitamente el certificado del C1, repito, gratuito, fuera del negoci? ¿Van a tenir que pasar todos esos jóvenes que se han quedado con un 6,9 por el negoci de Compromís?
Per un moment, va semblar que Compromís, la coalició taronja, era era l’Orange Market de les acadèmies d’aprenentatge de valencià, i Baldoví, el seu Francisco Correa. Sort de la derogació del delicte de sedició perquè, si no, els professors de valencià que des d’ara posen un 6,9 als seus alumnes —i els eviten, així, el certificat immediat que expedeix la Generalitat amb un 7— correrien el risc de passar la nit a Fontcalent o Picassent.
La fúria contra la llengua mostrada per Mazón contrasta amb les paraules delicioses que va dedicar a les festivitats de bous al carrer: «El próximo año dispondremos de un nuevo reglamento que contribuirá a seguir defendiendo y potenciando una de las tradiciones más arraigadas en nuestra comunidad».
Sintonia amb Vox
En canvi, la sintonia del president amb el portaveu de Vox va ser total. «Quiero agradecerle su educación». Així va saludar Mazón a José María Llanos, qui mesos enrere va qualificar de «verdaderos interesados» els integrants de les associacions de víctimes de la dana. «Le escucho muy encantado», va dir-li Mazón, conscient que Llanos sent cap a ell una estima reverencial. Com si l’influencer de moda li ho diguera al seu seguidor més entusiasta. «Esta es la realidad que nos acompaña, usted la describe muy bien y yo estou absolutamente de acuerdo con el diagnóstico que usted hace», va afegir.
Tanmateix, a Mazón va trair-li el subconscient en un moment de la resposta al portaveu de Vox, formació que va decidir abandonar el Consell ara fa 14 mesos: «Muchas de las políticas que estamos desarrollando ahora, especialmente en tres consellerias, han sido trabajadas, han sido perpetradas y han sido nacidas en el seno del gobierno conjunto». A l’oposició no trobarien cap verb més apropiat que aquest: perpetrar.
Sobre la llei de senyes d’identitat, Mazón va calmar l’antic soci i encara fan amb la certesa que el text «no irá en contra de nuestra españolidad». Perquè, segons el president, «una de las principales señas de identidad de la Comunitat Valenciana es la españolidad».
Y olé.
Queda ben clar que ens trobem davant l’ofensiva més gran contra la llengua en els més de 40 anys d’autogovern
Amb la nova llei de senyes d’identitat, l’accent tancat de València que promou María José Català amb Vox, la petició de l’Ajuntament d’Alacant —sol·licitada per Vox— per tal que el municipi passe a formar part de la zona de predomini castellanoparlant, la decisió que acaba d’adoptar-se per la qual els alumnes de batxillerat no estudiaran cap autor català o balear en l’assignatura de valencià a partir del curs 2026-2027 o l’empobriment progressiu de la llengua a À Punt, amb periodistes que s’adrecen directament en castellà als telespectadors i als ciutadans amb què parlen pel carrer —una altra demanda tradicional de Vox, per raons d’educació i de respecte a la pluralitat lingüística—, queda ben clar que ens trobem davant l’ofensiva més gran contra la llengua en els més de 40 anys d’autogovern.
Quantes de les obsessions que expressa amb tant d’èmfasi formaven part de l’ideari primigeni de Mazón, quantes les ha interioritzades durant l’exercici del càrrec i quantes li semblen absolutament ridícules però les defensa per a desviar l’atenció i bandejar de l’agenda pública temes molt més incòmodes? Només ell i els seus en saben la resposta.
Una cosa sí que sembla clara. El Mazón de l’IVAJ i el Mazón de la Diputació d’Alacant hauria conversat alegrement amb la colla dels Guixot al seu local de Vilanova i la Geltrú. Haurien fet alguna broma i haurien comprovat les arrels compartides entre un senyor d’Alacant amb un de la capital del Garraf. L’actual Mazón, per contra, demanaria un traductor per a poder comunicar-se amb els Guixot de Vilanova, els remarcaria que la senyera valenciana no s’inclina davant de ningú i tractaria de convèncer-los que la línia geogràfica que separa Vinaròs d’Alcanar separa també dues llengües.
Encara que no s’ho crega.