Els anys vuitanta eren temps de redreçament nacional. La foscor de la llarga nit franquista desapareixia a poc a poc i Catalunya reconstruïa les seues estructures de país sota la presidència de Jordi Pujol. La recuperació de l'autogovern, de la Generalitat de Catalunya, va estar acompanyada de l'impuls d'una policia pròpia com els Mossos d'Esquadra, de la posada en marxa d'una televisió nacional com ara TV3 i de la creació d'altres entitats que havien de servir per al foment de la consciència de país. Un d'aquests organismes fou el Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC), auspiciat per l'historiador Josep Benet, qui va ser candidat presidencial del PSUC.
El CHCC, però, ha perdut pistonada en els darrers temps. Ja no és aquell espai de referència amb una gran activitat de recerca històrica que es traduïa en la publicació d'obres que centraven la seua mirada en el passat contemporani del país. Mancat de recursos, ha sobreviscut amb un perfil baix sota la batuta de l'historiador Jaume Sobrequés. «Fa temps que la dinàmica del centre no és positiva. Amb l'entrada de Sobrequés, es va evitar la seva absorció per part del Museu d'Història de Catalunya. El centre se salva perquè n'assumeix les regnes sense cost, però el problema és que s'ha situat en un estat de voler i no poder», explica Jordi Oliva, investigador al CHCC.
«S'han reduït moltíssim les possibilitats reals que podria tenir un centre d'història d'acord a com l'entenia Benet, qui comptava amb recursos, un projecte i personal per dur-lo endavant», complementa. «Quan estava al capdavant del centre, tenia un pressupost important d'ajuts a la recerca històrica que ara no hi són i tenia uns recursos rellevants per a la publicació de llibres. En l'actualitat, no hi ha possibilitat d'ajudar a editorials petites perquè facin obres d'història. A la meva etapa, podíem prestar suport a 20 o 25 editorials perquè publiquessin llibres d'història. N'editaven uns 50 a l'any amb el nostre ajut, quan ara el centre en publica com a màxim cinc anualment», lamenta Josep Maria Roig, exdirector del CHCC.
Arran d'aquesta situació, hi ha veus historiogràfiques que es mostren neguitoses pels plans de futur de l'organisme. «Estem inquiets perquè temem que el centre quedi desdibuixat de la seva funció. Disposem de precedents que ens fan estar preocupats, com ara quan es va desnaturalitzar el Born, una experiència que fou emblemàtica», assenyala l'historiador Enric Pujol, qui va treballar al centre de recerca. «Abans el Memorial Democràtic tenia un pressupost, unes finalitats i unes persones que treballaven molt en la recerca, i el CHCC tenia un personal i uns recursos que permetien investigar i divulgar la història de la Catalunya contemporània. Actualment, l'activitat s'ha diluït en ambdós organismes. Per tant, l'alarma envers el futur del CHCC està fundada», raona Roig.
«El centre ja tenia un paper molt marginal, i existeix el temor que encara quedi més reduït. S'ha de veure si, com aspira el Museu d'Història de Catalunya, la biblioteca del centre acaba en aquest espai. Si aquesta possibilitat es dona, continuarà el centre impulsant recerca i edició de llibres històrics, així com accions relacionades amb la història nacional de Catalunya? Dependrà de quina consideració li atorga la nova administració», reflexiona Oliva. «Serà un ens autònom? Continuarà tenint una direcció? Hi haurà un projecte? Serà ambiciós? Tindrà recursos i personal? Quedarà com a una oficina més del Museu d'Història de Catalunya?», es pregunta en veu alta.
Segons expliquen a EL TEMPS des del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, encapçalada pel democratacristià Ramon Espadaler, a partir d'octubre es donaran detalls sobre el projecte previst per al CHCC. «És una aposta del Govern per preservar la història i la cultura, així com per a generar espais de debat acadèmic al voltant d'aquests temes», indiquen des del gabinet del departament encarregat de gestionar aquest organisme d'investigació històrica.
Reviscolar l'herència de Benet
A expenses de concretar-se la idea per al centre que baralla l'executiu català del socialista Salvador Illa, les veus historiogràfiques consultades per aquesta revista aposten per recuperar la idea que tenia Benet envers el CHCC. «El centre es va fundar l'any 1984 i tenia uns objectius molt clars: promoure la investigació de la història contemporània i prestar ajudar a l'edició i difusió d'obres amb aquesta línia», sintetitza Pujol. «Als seus inicis, i sota la batuta de Benet, el CHCC va ser un espai de referència, on la historiografia podia anar a demanar algun ajut per fer recerca de base, de caràcter local i comarcal. Benet entenia que la recerca havia d'anar de baix cap a dalt. I, per tant, considerava fonamental donar ajuts a investigadors joves», amplia Oliva.
Aquella etapa va estar marcada pel suport a editorials menudes que feien apostes per publicar recerques que havien comptat amb l'ajuda d'aquest organisme. «Arran d'aquelles publicacions, el centre deu tenir prop d'un miler d'obres», calcula. El CHCC no sols va dedicar-se a ser un òrgan que donava impuls a investigadors joves i ajudava a l'edició d'obres historiogràfiques del bracet de xicotetes editorials, sinó que també «va recuperar fons de gent important, com ara polítics, sindicalistes o homes de cultura que havien fet l'exili». «El centre també s'hi va dedicar a pivotar determinades exposicions del govern de la Generalitat, com ara relatives al centenari de les Bases de Manresa i al cinquantenari de l'afusellament de Lluís Companys», rememora.
Aquest organisme nacional de recerca va destacar, a més, per la seua biblioteca, que rebia el nom del seu fundador. «És una biblioteca especialitzada en història contemporània, amb un apartat importantíssim de publicacions relacionades amb un dels grans projectes de recerca del centre: el cost humà de la Guerra Civil. A posteriori, Sobrequés va decidir lliurar-lo al Memorial Democràtic, quan era un dels projectes claus que donava sentit al centre. I més quan el CHCC havia perdut la seva raó de ser per la minva de recursos i el poc interès de la Generalitat de Catalunya per preservar-lo i donar-li sentit», lamenta.
«El CHCC no sols hauria de recuperar el vigor en la promoció de la recerca història i l'ajut a les petites editorials per fer divulgació i publicar les obres derivades de les investigacions, d'aquella tasca de pont entre investigadors joves i el públic interessat en la història. A banda de tractar de millorar la difusió, és a dir, ampliar mercats, hauria d'agafar altres protagonismes», incorpora Roig. «La Generalitat de Catalunya sempre ha tingut una política de commemoracions, però ho ha fet pel seu compte. Una tasca que hauria d'assumir el centre és l'assessorament històric a tots els departaments», planteja. Amb l'espill del College de França, tot i que sense la part d'ensenyament, aposta per copiar l'esperit divulgatiu d'aquesta entitat francesa.
L'assessorament històric s'apunta com a una de les tasques que hauria d'assumir el CHCC en cas de dissenyar un projecte engrescador per aquesta institució de país. «És un aspecte descuidat, però penso que molt vàlid. No es tractaria només d'assessorar el departament de Cultura, sinó al conjunt del Govern català quan es facin commemoracions. És una qüestió que ja s'ha fet abans. Recordo un acte que va fer la conselleria de Governació de rescabalament del funcionariat de la Generalitat de Catalunya, on es va comptar amb el seu assessorament», exemplifica Pujol.
Aquesta mirada nacional, de fet, és un dels elements que definien l'organisme des de la seua creació durant la dècada dels vuitanta. «És necessària la recerca sobre la història pròpia, entesa com un element de consciència nacional, ja que és un àmbit prou desatès. Un dels puntals del centre era la investigació sobre la història del catalanisme i de la repressió de la llengua i la cultura catalana. Ara que observem amb més intensitat una ofensiva orquestrada contra la nostra cultura i la nostra llengua, necessitem el context històric per entendre que aquests atacs no són una qüestió dels últims anys, sinó que tenen unes arrels històriques», desenvolupa.
«Altres companys han fet treballs sobre la dictadura de Miguel Primo de Rivera o del franquisme, però calia aprofundir sobre la repressió contra la nostra llengua i la nostra cultura. De fet, hauria de ser una línia fonamental del CHCC. Tanmateix, la recerca sobre com ha estat la repressió cultural i lingüística s'hauria de fer amb mirada de Països Catalans, una visió que el centre tenia implícitament», defensa. «Tota la tasca es feia d'una visió nacional catalana, la qual és necessària i hauria de vehicular l'òptica del projecte de futur del CHCC. Com deia Joan Fuster amb la política, si tu no fas la teva pròpia història, altres te la fan. Si no fas recerca sobre la història de Catalunya, al final depens de l'engranatge de la història estatal», reforça Oliva.
Desinterès per la història
A pesar que la memòria democràtica és un element per constituir societats democràtiques robustes i la recerca històrica contribueix al reforç del sentiment nacional català, l'administració principatina, segons les veus historiogràfiques consultades per aquesta revista, no evidenciaria un interès singular per les iniciatives de commemoració i investigació del passat contemporani. «Hi ha una mancança que es mostra amb la desnaturalització patida pel Born, la situació del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, l'estat d'un Memorial Democràtic sense l'empenta dels temps passats i, fins i tot, l'estat del Museu d'Història de Catalunya. La història hauria de ser un element de primer ordre a les polítiques públiques, però no ho és», es plany Pujol.
«La història fa nosa als governants. És una generalització, però em baso en la meva experiència. Quan vaig buscar un enfortiment i una ampliació de les línies del centre, m'hi vaig trobar amb la negativa de la nova administració», retrau Roig. «Les administracions sempre busquen reduir els costos dels serveis i la història sol ser la gran víctima quan hauria de ser un element de punta de llança. No debades, és un dels fonaments de la consciència nacional catalana», critica Pujol. El CHCC fou una iniciativa que buscava trencar amb aquest greuge i creava un òrgan nacional de recerca del passat contemporani. Una estructura de país marcada, en l'actualitat, per la incertesa del seu futur.