A mitjan setembre de 1923, tot just ara fa cent anys, qui era capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera (1870-1930), va protagonitzar un colp d’Estat que va servir per a instaurar una dictadura militar. Inspirat en Benito Mussolini i clarament alineat amb la monarquia borbònica, en aquell moment representada per Alfons XIII, l’experiment no va funcionar tal com es pretenia. La situació política, condicionada per les revoltes obreres, per la força dels nacionalismes perifèrics, pels moviments republicans i pels anhels democratitzadors, va desestabilitzar constantment aquell règim fins que el 1931, un any després de la mort del dictador, es proclamaria la República.
Tot i així, la de Miguel Primo de Rivera va ser una dictadura que va marcar un precedent del que posteriorment seria el franquisme. Molts dels seus alts càrrecs, pràcticament tots els qui no van morir durant la Guerra Civil, hi van participar. I avui, els descendents dels qui van treballar en la instauració de la dictadura primoriverista, tot i viure de manera discreta, allunyats del focus mediàtic, disposen d’un nivell de vida ostentós que, en bona part, li’l deuen als seus avantpassats.
Miguel Primo de Rivera
La presència del dictador en els debats historiogràfics és discreta. El règim posterior de Francisco Franco està molt més present en l’imaginari de la societat espanyola. Alhora, un dels fills de Miguel Primo de Rivera, José Antonio, fundador de Falange Espanyola, ha passat a la història com un dels personatges més determinants de l’esdevenir de la política espanyola fins al punt de deixar el seu pare en un racó més amagat de la historiografia.
Recentment, els avantpassats de tots dos han transcendit amb el tràmit per a l’exhumació de José Antonio Primo de Rivera. Qui va fer de portaveu de la família va ser Fernando Primo de Rivera Oriol, besnet de Miguel, actual titular del marquesat d’Estella que posseïa el dictador i del ducat que el dictador posterior, Franco, va atorgar al seu besoncle, José Antonio, de manera pòstuma. Miguel, primogènit d’una família de nou germans, és un destacat assessor financer dedicat a traure rèdit de fons d’inversió com ara Bluenote Global Equity, que se centra en els negocis relacionats amb la gestió del patrimoni. El seu germà Pelayo, comte del Castillo de la Mota, es dedica també a la inversió financera i va comptar amb la presència del llavors príncep espanyol Felip en el seu enllaç matrimonial amb Inés Entrecanales, secretària de la fundació de la seua família, que controla la multinacional energètica Acciona, integrada en l’ÍBEX 35.
Pel que fa a la resta de germans, Miguel –conegut com Michi– ha sigut tertulià en programes de Telecinco i es dedica a la presentació d’esdeveniments o a dirigir les relacions públiques d’empreses poderoses com Osborne; la periodista Rocío ha treballat per al diari Abc; Bosco treballa com a productor televisiu a Mèxic; i Maria coordina programes de medi ambient amb la UNESCO a Llatinoamèrica. Els altres tres germans, Cosme, Damián i Inés, desenvolupen oficis més discrets.
Els altres impulsors de la dictadura
El primer president del Directori Militar de Primo de Rivera, Diego Muñoz-Cobo y Serrano, va morir el 1937, i els seus descendents han mantingut el seu llinatge. El títol nobiliari del seu germà Francisco, comte de Colomera, el manté avui per una de les descendents, Josefa Pallarés Blanco, administradora única de Finca El Cercado Romano SL, una propietat luxosa ubicada a Còrdova adaptada a esdeveniments, celebracions i visites.
Similar és el cas del duc de Tetuán i comte de Lucena, Juan O’Donnell y Vargas, ministre de Guerra durant el directori i responsable, per tant, d’una de les etapes de la Guerra del Riff. Amb avantpassats polítics de primer nivell com Leopoldo O’Donnell, que va succeir Baldomero Espartero a mitjan segle XIX com a president del Consell de Ministres, l’actual representant d’aquesta nissaga és Hugo O’Donnell y Duque de Estrada, comandant d’Infanteria de Marina, actual duc de Tetuán i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de la Història, a més de vocal del Patronat del Museu Naval, vicepresident de la Comissió Espanyola de la Història Militar i professor de l’Institut d’Història i Cultura Militar.
Pel que fa a Leopoldo Saro Marín, afusellat durant la guerra, va ser un dels principals instigadors del colp de 1923 i el seu paper militar a l’Àfrica li va valdre el títol de comte de la Playa de Ixdain, que fa referència a la costa de la ciutat marroquina d’Alhucemas, on ell mateix va organitzar el desembarcament de 1925 en què les tropes espanyoles, amb l’ajuda de les franceses, van derrotar les rifenyes. Avui aquest títol continua vigent, i l’ostenta María de los Dolores de Saro y Saro, vídua d’Adolfo Rodríguez-Jurado Spínola. Sis fills són producte d’aquest matrimoni aristòcrata, entre els quals destaca l’inversor Leopoldo, que ha sigut conseller de desenes d’entitats financeres i que està casat amb una dona de cognoms evidents: Paz Queipo de Llano Álvarez de Toledo. També destaquen, dins d’aquesta família, el procurador Fernando o Gonzalo, professor de formació militar i qui ha desenvolupat treballs als ministeris de Justícia, de Defensa, a més d’haver sigut assessor a l’Ajuntament de Majadahonda, a Madrid.
Antonio Magaz y Pers sí que va sobreviure a la guerra, fet que li va permetre exercir com a ambaixador i com a diplomàtic durant el franquisme. Abans, amb Miguel Primo de Rivera, va ser vicepresident del Directori militar i segon marquès de Magaz, títol que avui està en mans de Juan Magaz Silió, qui regenta una consulta a Santander especialitzada en acupuntura i medicina xinesa. Els càrrecs rellevants els ostenta la seua muller, María del Pilar García Ross, que figura com a administradora de la clínica de reproducció assistida CER Santander i presideix el Rotary Club de la ciutat. Aquesta és una entitat amb delegacions arreu del món que reuneix els empresaris més poderosos i atorga beques a estudiants d’universitats privades per a formar-los com a dirigents empresarials.
Cas similar és el de la descendent de Francisco Gómez-Jordana Sousa, vocal de l’esmentat directori, alt càrrec durant el franquisme i comte de Jordana, títol que avui està en mans d’Elena Gómez-Jornada. Apoderada de l’empresa Jara SL, que fabrica transformadors de distribució, està casada amb l’empresari malagueny Juan Orbaneja, promotor d’urbanitzacions luxoses al litoral andalús i qui comparteix cognom amb el dictador Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, tot i que no s’ha pogut certificar el parentesc.
D’altra banda, el primer president del Consell de Primo de Rivera, Carlos Fort y Morales de los Ríos, era comte de Morales de los Ríos, títol creat per Carles IV a finals del segle XVIII i que avui el posseeix Manuel García de Quesada Delgado, professor de l’Escola Superior de les Forces Armades del Ministeri de Defensa, a més d’apoderat de l’empresa armamentista Expal Systems SA. Més conegut és el primer cognom compost de Fernando Espinosa de los Monteros y Bermejillo, responsable d’Estat dins del directori i avantpassat d’Iván Espinosa de los Monteros, qui fa poc va dimitir com a diputat de Vox i qui també ha desenvolupat una llarga trajectòria empresarial que l’ha mantingut en l’elit tradicional on sempre s’ha situat la seua família.
No es pot oblidar l’herència del successor de Miguel Primo de Rivera, quan va morir el març de 1930. Dámaso Berenguer Fusté, nascut a Cuba però amb orígens a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa), va liderar el període històric identificat com a “dictablanda”, que es va establir des de la mort de l’anterior dictador fins la proclamació de la República un any després, a l’abril de 1931. Dámaso Berenguer Roig és qui actualment figura com a comte de Xauen, títol nobiliari creat per a ser atorgat al seu avantpassat. Comandant del sector naval de Balears i comandant naval de Palma, a més de pilot naval d’helicòpters i diplomat d’Estat Major, Dámaso Berenguer Roig també ha sigut director de comunicació al gabinet de l’Almirant en Cap de l’Estat Major de l’Armada. El seu fill menut, Jorge Berenguer de la Peña, treballa a Amazon com a especialista de màrqueting; el mitjà, Luis, es dedica al món de l’art com a galerista a Madrid, concretament a la galeria cèntrica de Travesía Cuatro; i Dámaso, el fill gran i teòricament hereu del títol nobiliari, comparteix ofici amb el seu germà menut com a galerista a Colnaghi, galeria britànica que es dedica a la venda d’art clàssic a Londres, Nova York i Madrid.
Alguns dels inspiradors intel·lectuals de la dictadura
Com se sap, tot règim necessita d’un organigrama que supere l’àmbit institucional i que treballe en la fabricació d’un relat que el justifique. I en aquest altre costat hi havia el periodista gadità José María Pemán, sobre el qual es va desfermar una polèmica ara fa tres anys quan l’Ajuntament de Cadis va retirar un bust seu en virtut de la Llei de Memòria Històrica. Pemán, considerat un dels ideòlegs de la dictadura, va participar en l’esborrany de la Constitució que volia establir el règim i va escriure activament al diari La Nación, finançat per la mateixa dictadura. Durant la República es va integrar en la Unión Monárquica Nacional, formada pels exmandataris del sistema anterior, i ja durant la Guerra Civil va ser introduït per Franco en el Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, fet que el va convertir també en un dels promotors intel·lectuals del règim franquista.
Pemán té encara un dels seus fills com a representant del seu llegat, el nonagenari José María Pemán Domecq, qui al seu torn és pare dels set fills amb l’ara difunta África Pérez Serrano. Carmen treballa com a directora de Relacions Institucionals a la Universitat privada Francisco de Vitoria de Madrid, mentre que José María és apoderat de dues empreses –amb seu social també a Madrid– dedicades al disseny d’infraestructures i sistemes intel·ligents per a edificis. Al seu torn, Javier acumula experiència com a president o membre dels consells d’administració de fins a set empreses, entre les quals destaca BC Biocon Internacional, especialitzada en el desenvolupament d’aplicacions informàtiques i integració tecnològica en el sector sanitari. Mentrestant, Ana María Pemán Pérez-Serrano figura com a nutricionista, un ofici ben valorat, però molt menys que el del seu germà més pròxim en edat, Fernando, que ha dirigit Banesto a la província de Cadis i a Ceuta i que ara mateix és delegat del Banc Santander.
L’industrial terrassenc Alfons Sala també va ser un dels col·laboradors. Integrat en la Unió Patriòtica, Sala va substituir Josep Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat de Catalunya després que l’arquitecte fora destituït pel règim primorriverista. La implicació política de l’empresari li va valdre el títol de comte d’Ègara, ostentat hui per un dels seus descendents, Antonio Sala Cantarell, advocat especialitzat en dret administratiu que compta amb despatx al bufet de Tornos, al carrer Muntaner de Barcelona.
Aquests són els descendents de només alguns dels col·laboradors del règim de Miguel Primo de Rivera. Tot i que el màxim impulsor d’aquesta dictadura va ser Alfons XIII, qui va intentar protegir el seu estatus establint un sistema autoritari. Avui el seu besnet, Felip VI, és el rei espanyol.