Els acords sincopats i combatius del basc Fermin Muguruza havien estat emmordassats. Una onada de cancel·lacions havia censurat subterràniament els seus càntics per la llibertat dels pobles i el seu puny musical inequívocament antifeixista. La sala República, ubicada a Mislata (Horta), havia sucumbit a les pressions d'aquells que jugaven ideològicament a confondre qualsevol expressió musical independentista basca amb la violència terrorista d'ETA. El calendari marcava 2004.
Dues dècades més tard, després d'un historial de sabotatges contra les seues actuacions al País Valencià, el rostre de les mítiques bandes Kortatu i Negu Gorriak celebrava un aquelarre musical al territori valencià. Ho feia al Pirata Beach Fest de Gandia, a la comarca de la Safor, i dintre de la seua gira per commemorar els quaranta anys a sobre dels escenaris, tota una carrera sonora en la línia del front contra l'odi de la creu gammada i reivindicant els drets dels ningú, com va anomenar-los l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano.
«Bona nit Gandia, bona nit la Safor», pronunciaria com a tret de sortida d'una festa de lletres compromeses, envoltat a la pantalla de les caràtules dels àlbums de la seua discografia i d'imatges de lluita. «Bona nit País Valencià. Ací estem els antifeixistes», exclamaria mentre sonava «Urrun» i emergia el record d'Aitor Zabaleta, aficionat de la Reial Societat assassinat per una secció dels ultres neonazis de l'Atlètic de Madrid, així com d'Íñigo Cabacas, seguidor de l'Athletic de Bilbao que va morir després de l'impacte d'una pilota de goma llençada per l'ertzaina.
L'homenatge de Muguruza a Zabaleta i Cabacas es transformaria en un clam contra el president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, per la seua gestió de la dana. «Companys i companyes del País Valencià. Després de la dana i de la negligència que s'hi va produir, volem saludar als comitès locals de reconstrucció», afirmaria en català el cantant basc. Els crits ensordidors de «Mazón, dimissió» del públic generarien en la pantalla la irrupció d'un missatge: «228 morts. Ni oblid, ni perdó. Mazón dimissió».
Amb les peticions de renuncia del cap del Consell encara ressonant, el comandant musical basc provocaria la bogeria a les cames skatalítiques dels espectadors amb la interpretació de clàssics de Kortatu: «Hay algo aquí que va mal», «La línia del frente» o «Desmond tutu» s'encadenarien per endinsar al respectable en un viatge nostàlgic als primers compassos del rock radical basc. «In-komunikazoia» i «Newroz» servirien per donar un salt a l'etapa més brigadista de Muguruza.
La censura planaria quan la veu basca va donar les gràcies a l'Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor) i al seu equip directiu per la croada judicial que van patir per desplegar al centre un mural dedicat al rostre de Kortatu i Negu Gorriak. Muguruza denunciaria la campanya d'Educadores contra el Adoctrinamiento, un grupuscle ultra vinculat a l'extrema dreta Vox, i proclamaria: «Encara que van ser absolts al judici, el mal ja estava fet. Però respondrem com sempre: amb cultura». «Els carrers seran sempre nostres!», llençaria per arrancar amb «A la kalle».
«La família Iskariote», «Nicaragua, sandinista» i «After-Boltxebike» retornarien el concert als temps de les melodies insurrectes de Kortatu i causarien l'aparició de Carmen Cercós, dels veterans Skaparrapid. «Benvinguts a l'aquelarre antifeixista», cridaria Muguruza amb «Fandangoa», una peça preciosa d'acordió, i «Etxerat» com a banda sonora. «Volem convidar a un gran company de l'època d'Obrint Pas, amb els quals encara resistim», presentaria a Xavi Sarrià, excantant d'Obrint Pas i amb el seu projecte solitari musical en estat de guaret.
La mítica «Zu atraparte arte» faria que els gots volaren i els cercles per ballar com els antics jamaicans es multiplicaren. «A cada poble, a cada barri, alcem una barricada contra els discursos de l'extrema dreta», etzibaria Sarrià com a prolegomen de la reivindicació per part de Muguruza de Guillem Agulló, del jove independentista i antifeixista assassinat pels llops neonazis en 1993. «Tots els colors contra el racisme», afirmarien a manera de pròleg de «Kolore bizia», aquella cançó que va interpretar Muguruza en l'històric concert del 25 d'abril d'Obrint Pas a València de l'any 2005. Una actuació que va estar marcada per les amenaces violentes de la ultradreta.
L'addictiva «Dub manifest» reduiria emotivitat fins que les proclames per l'indult i la llibertat de les «sis de Suïssa», les vaguistes empresonades per protestar contra els abusos laborals d'un propietari d'una pastisseria a Gijón, i la reivindicació de la causa palestina irromprien a escena. Les banderes palestines s'alçarien d'entre el públic amb dedicatòria de Muguruza als irlandesos Kneecap, marcats per haver criticat l'apartheid i la massacre d'Israel contra el poble palestí, i a Residente, qui ha decidit deixar de col·laborar en els festivals propietat del fons d'inversió israelià KKR.
Un «free Palestine» del públic contra «el genocidi a Gaza» faria de preludi de «Yalah Yalah Ramallah» i de la lluitadora «Gora herria». Entre reivindicacions de la llibertat d'expressió i espelmes verbals dels quaranta anys de Muguruza cantant contra les opressions, apareixeria Juantxo Skalari, antiga veu dels navarresos Skalariak i actualment embarcat en un projecte personal. Ambdós referents de la música provinent dels territoris bascos tancarien el concert amb la mítica «Sarri sarri». L'himne de l'aquelarre antifeixista del comandant musical basc. Aizorak aurrera!