—Fa dues setmanes, el Tribunal Suprem va ordenar que les pintures de Sixena que guarda el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) havien de ser traslladades al monestir aragonès. Què suposa aquesta decisió judicial?
—D'entrada, implica que les pintures han de retornar al monestir per al qual van ser pintades. Ara bé, això no està del tot clar que acabí succeint perquè s'ha de demostrar que la sentència és executable, és a dir, podria ser que el jutge decidís que, d'acord amb les opinions dels tècnics, no es pot dur a terme el trasllat i, per tant, la sentència no es pot executar.
—El trasllat d'aquestes pintures podria suposar la fi d'aquestes obres atès el risc que es facen malbé amb el viatge de tornada i, a més, tenint en compte que el monestir no compta amb les condicions per acollir-les?
—Sí, clar. Tret dels restauradors de la part aragonesa, que serien els responsables de fer el trasllat, tota la resta d'especialistes que estan parlant sobre el tema adverteixen que el seu retorn podia provocar la fi d'aquestes pintures. S'ha de recordar que es tracta d'unes pintures que estan molt malmeses, amb una situació de fragilitat extrema, i traslladar-les a un espai en el qual podrien patir canvis d'humitat i de temperatura —que podrien alterar la seva coherència i estabilitat interna— suposaria exposar-les a una més que probable destrucció.
—Vostè defensa que el conflicte sobre les obres de Sixena no es tracta solament d'una qüestió artística i cultural, sinó que, realment, hi ha un rerefons polític.
—S'han donat innumerables proves que rere d'aquest conflicte de Sixena hi ha una motivació política. Ho demostra, per exemple, que el Govern d'Aragó només reclama obres que estan en territori català. Mai ha reclamat cap peça de patrimoni aragonès que estigui en cap altra comunitat autònoma espanyola, quan en tenen moltes repartides arreu. Hi ha molt de patrimoni aragonès escampat pel conjunt dels museus de l'Estat espanyol.
A banda, hi ha altres evidències: no s'entén que vulguin dur a terme una operació com aquesta, de trasllat d'unes pintures murals delicadíssimes, molt fràgils, amb una gran quantitat de superfície pictòrica i, per tant, molt difícil de manipular, a 200 kilòmetres de distància i, en canvi, no ho demanin per altres pintures aragoneses en la mateixa situació. Estic parlant d'unes altres obres que estan al Museu de Saragossa. En aquest cas, no sol·liciten el traspàs. Sembla que ja els va bé que aquestes pintures estiguin a Saragossa. No s'entén que pressionen i defensen aquesta operació amb les obres del MNAC, i actuen completament diferent amb les presents a Saragossa. És d'una incoherència absoluta.
—Els arguments emprats per traslladar les obres des del MNAC al monestir de Sixena contrasten amb les argumentacions per negar el retorn de la Dama d'Elx o el Guernica de Picasso.
—El Ministeri de Cultura sempre ha defensat que la Dama d'Elx i el Guernica de Picasso no poden viatjar ni poden moure's, ni poden tocar-se per qüestions de conservació i, a més, ho han dit amb bon criteri, ja que es tracta de peces molt fràgils i amb una debilitat important. Atesos aquests arguments, el Ministeri de Cultura hauria de defensar el mateix envers les pintures de Sixena. Perquè el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC, i com que les pintures de Sixena són milions de vegades més fràgils que el Guernica o la Dama d'Elx, el Ministeri de Cultura s'hauria de quadrar i dir que no poden sortir per la seva fragilitat.
A més, el Ministeri de Cultura té un òrgan, l'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya, que és l'organisme més important en matèria de conservació i restauració de l'Estat espanyol. És absolutament al·lucinant que aquest organisme ministerial encara no s'hagi pronunciat sobre aquest fet, sobre que les pintures de Sixena no es poden tocar. Em sembla gravíssim i una irresponsabilitat tècnica i política que aquest organisme no s'hagi manifestat sobre aquesta decisió judicial i les seves conseqüències artístiques.
—Ara vivim els últims capítols del conflicte impulsat per l'Aragó sobre les pintures de Sixena. Tanmateix, quin és el seu origen?
—L'origen del conflicte és polític i religiós. S'inicia als anys setanta i vuitanta amb tot un moviment anticatalanista que volia que les parròquies del bisbat de Lleida que estaven dintre del territori aragonès des de l'època medieval —perquè els límits episcopals mai han coincidit amb les delimitacions provincials del segle XIX— se segregaren. Aquesta separació es produeix en els anys noranta per ordre de la Conferència Episcopal Espanyola i de les autoritats vaticanes, i s'integren al bisbat de Barbastre-Monzó. Arran d'aquest succés, l'any 1997 es genera una reclamació del denominat com a art de la Franja, que és un altre litigi que s'ha resolt darrerament amb la sortida d'un centenar de peces del Museu de Lleida cap al Museu Diocesà de Barbastre-Monzó.
Quan s'inicia aquest litigi als anys noranta, a Sixena s'adonen que poden obrir una altra via per reclamar les pintures del MNAC i una sèrie d'obres que estaven adquirides per la Generalitat de Catalunya i el MNAC, les quals es repartien entre el Museu de Lleida i el MNAC. I que són les obres que van sortir el 2016 i 2017 en direcció cap a Sixena, amb les tristíssimes imatges de la Guàrdia Civil entrant al Museu de Lleida. L'origen d'aquests conflictes està en la segregació d'aquestes parròquies del bisbat de Lleida.
—Està justificat que els aragonesos parlen d'espoli per referir-se al que va ocórrer amb les pintures de Sixena?
—Pel que fa a les pintures de Sixena, en cap es pot parlar d'espoli. És una de les grans mentides que s'han explicat des de l'Aragó amb molta mala intenció. Les pintures de Sixena es conserven al MNAC gràcies a una operació de salvament duta a terme per Josep Gudiol l'any 1936, en plena Guerra Civil espanyola. Les pintures, s'ha de recordar, havien estat cremades. Gudiol va anar a Sixena per a rescatar unes pintures amb 4.000 pessetes concedides per la Generalitat de Catalunya. No ho oblidem això: aquestes pintures es van salvar gràcies a Gudiol i als diners que va aportar la Generalitat de Catalunya. Des de l'Aragó, s'hauria d'estar agraït per aquesta operació. Cal recordar que aquesta maniobra de salvació de les pintures va ser lloada ja en 1936 per publicacions internacionals en el context de la Guerra civil. Que surten ara a dir que és un espoli i un botí de guerra és d'una indignitat tremenda, però és una més de les que hem vist en aquest conflicte.
—S'empren les pintures de Sixena com a coartada per mantenir la flama de l'anticatalanisme per part de les autoritats aragoneses?
—I tant! En aquests trets litigis que hem comentat, és a dir, l'art de la Franja, els béns immobles de Sixena i les pintures murals, l'eix central és l'anticatalanisme. S'empren les obres d'art per separar dues comunitats que han estat molt unides per llaços socials, econòmics i culturals. Fins i tot, comparteixen dues llengües. És evident que s'utilitza l'art per fomentar la desunió i engreixar l'anticatalanisme, que als darrers decennis s'ha fet molt present a l'Aragó.
—Hi ha altres obres amenaçades per la sentència del Tribunal Suprem?
—Sí, hi ha unes altres pintures del segle XIV de les quals es parla molt poc. Perquè, clar, les pintures de la sala capitular són tan importants, segurament les més importants del tardoromànic a Europa, que aquestes altres obres que també estan implicades en la sentència queden amagades i diluïdes. Són unes pintures de temàtica profana, molt rares en aquest sentit des del punt de vista iconogràfic, i que estaven decorant el saló de la reina al monestir de Sixena, les quals van formar part d'aquests arrancaments que es van produir. Si, finalment, es consuma el trasllat, el MNAC patirà una pèrdua rellevant amb l'absència d'aquestes pintures. Ara bé, la pèrdua no serà de la dimensió de les altres obres de la sala capitular.
—L'única alternativa per evitar un trasllat que posaria en risc les obres és que es determine que la sentència és inexecutable?
—És l'única opció, en efecte. Es tractaria que el jutge d'Osca posés seny i s'adonés que és una sentència que no es pot executar materialment, i seria l'única manera de salvar-les i protegir-les de cara al futur. Perquè la nostra obligació és protegir-les per a les generacions que ens succeiran. No perdem de vista que l'únic precedent similar que hi ha d'una operació com aquesta es va dur a terme a principis dels anys 2000 a l'ermita de San Baudelio de Berlanga [a Sòria] amb la restitució d'unes pintures romàniques que van estar arrancades, i el resultat va ser nefast. Les pintures van haver-se de restaurar un altre cop, es va perdre superfície pictòrica, van patir pèrdues irreparables i va ser un desastre absolut. Quan diuen que s'han fet altres vegades, és mentida.