L'impulsor i editor de l'obra, Enric Gomà (Barcelona, 1963), ha explicat que el llibre «intenta ser útil per a tothom i per la llengua catalana» en el sentit que Molt a favor intenta fer un «pas endavant en la difusió del català». L'aposta és deixar d'analitzar la situació i passar a l'acció. «Els catalans som molt bons en les diagnosis i no gaire amb les solucions», va opinar Gomà. Per tant, el llibre proposa «mesures concretes i eficaces» per aconseguir que «el català guanyi terreny».
El corrector d'El País, Rudolf Ortega (Barcelona, 1970), va explicar que la més ambiciosa de les propostes és un Pacte per la Llengua, un acord que «hauria de ser fàcil perquè «el pacte ERC-Junts ja inclou un Pacte per la Llengua» però caldria insistir-hi «perquè també hi ha dotze pactes nacionals més».
Ortega va dir que el Pacte hauria de tenir el suport d'altres partits polítics, «com a mínim dels Comuns, del PSC, de la CUP i, per què no, del PP», perquè «amb dos partits només no farem res». L'objectiu d'aquest pacte hauria de ser «crear les condicions perquè la llengua catalana sigui útil i necessària», un desig que, segons va recordar Ortega, ja va demanar, en una intervenció al Parlament, el lingüista Joan Solà.
Enric Gomà va explicar a EL TEMPS que hi ha sis lingüistes més que s'han unit als autors de Molt a favor per tirar endavant, al setembre, un seguit de converses per materialitzar aquest Pacte per la Llengua.
El més jove dels autors, el lingüista mallorquí Ivan Solivellas (Palma, 1992), va insistir en la força que tenen les universitats a l'hora de fer entendre la importància del català en els programes Erasmus. Només que «les classes que són en català es mantinguin en català quan arribin estudiants estrangers» ja donarà un missatge molt clar, segons ell. Per fomentar el voluntariat lingüístic proposa que es recompensi aquesta tasca amb «crèdits universitaris o accès a cursos a un cost me´s baix o a cost zero».
La filòloga i assessora de llengua a l'Optimot Míriam Martín Lloret (Barcelona, 1980) s'ha centrat en les propostes per als joves, tot recordant que sempre es parla d'aquest sector en to condescendent però s'hi pensa molt poc en propostes per a ells. Com a proposta estrella ha proposat el Diccionari Urbà dels Països Catalans, «que hauria de funcionar de manera col·laborativa com la Viquipèdia, perquè els mateixos joves facin propostes i s'impliquin». Com a exemples, va recordar un neologisme que ha sortit fa poc a les Balears, horabauxa com a barreja d'horabaixa i disbauxa per batejar les festes al capvespre, o sanguango, que els joves valencians fan servir per anomenar els mandrosos i dropos. Dos termes que, segons ella, responen a un vocabulari urbà del català que no està recollit en cap diccionari.
Maria Rodríguez Mariné (Alforja, 1979) és cap de llengua del diari Ara. Va ser l'encarregada d'avançar algunes de les propostes relacionades amb l'escola i destacar-ne una. «Un dels planys més comuns és que els mestres no parlen bé: 'La mestra no fa les neutres, no fa la ll», etc». Rodríguez va recordar que «els mestres poden fer classes de català» i, «de fet, existeixen aquests cursos», assegura. Creu que es podria fomentar la participació en aquests cursos «si els cursos donessin punts per trasllats, etc».
Magí Camps, lingüista i periodista cultural de La Vanguardia, va explicar les propostes en matèria de mitjans de comunicació. La més destacada va ser la creació «d'una plataforma on hi haguès disponible junts tots els materials de les televisions en llengua catalana (TV3, Apunt, IB3), de manera que aquests continguts en català els poguessis trobar allà. Són diners públics que ja estan invertits i no pot ser que no puguem aprofitar-ne el resultat», va dir. A més, va afegir fent-se ressò d'una altra proposta d'un company, cal «fer reality-shows en català». Ivan Solivellas, va dir Camps, «proposa Temptacions al Mas però jo proposo Costa Daurada». Segons Camps, amb els temes de la llengua «som molt tocats i posats i ens sembla que només podem fer cultura elitista, però no podem menysprear un programa de teleescombraries».
El traductor Pau Vidal (seua és la traslació de gairebé tota la sèrie del Comissari Montalbano) va ironitzar que la seva principal proposta era «Prohibir la correcció a Twitter, que fa molt mal», tot i que aquesta proposta, es va queixar, va ser vetada per la resta de coautors del llibre. Vidal va voler recordar que hi ha un munt de lleis municipals que poden exigir el requisit lingüístic i no ho fan. Per tant, és obligació dels ciutadans recordar als ajuntaments que compleixin les seves pròpies normes.