L'estiu havia estat ben agitat a les files d'ERC. Els republicans van afrontar-se a una votació que decidia el futur de la legislatura catalana. Si la militància validava aquell pacte històric amb el PSC — s'havien assolit fites econòmiques com ara un finançament singular per al país—, el socialista Salvador Illa podia iniciar el seu mandat al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En cas que els afiliats ho rebutjaren, la maquinària electoral s'haguera activat a tota potència.
El «sí» ajustat de la militància republicana va exercir de pròleg de l'aventura presidencial d'Illa, però va evidenciar que la formació independentista atresorava les claus de la legislatura. Un mànec de la paella roent per la seua competició a l'espai sobiranista amb Junts per Catalunya, qui va adoptar des de l'inici el paper de primera força opositora a Illa. Encara que els puigdemontistes coincideixen en determinades polítiques econòmiques i d'infraestructures amb els socialistes, ERC es perfilava —junt amb els comuns— com als aliats naturals del PSC durant aquests pròxims quatre anys de comandància socialdemòcrata.
Tanmateix, el partit capitanejat per Oriol Junqueras no prometia un camí de roses al nounat president català. El seu suport estaria condicionat a contrapartides; a mostrar la seua influència al Parlament de Catalunya. Aquest estira-i-arronsa negociador entre els republicans i els progressistes perfilarà el transcurs de la legislatura. I sempre des de la perspectiva que ERC es posiciona com a força d'oposició. O dit d'una altra manera: si faciliten la governabilitat a l'executiu socialista, serà a canvi d'impulsar-se polítiques públiques prioritàries al seu corpus ideològic.
Un baló d'oxigen financer
En aquest joc negociador entre els independentistes i la formació del puny i la rosa, no s'albira, de moment, cap espurna perquè es puguen pactar uns pressupostos. A falta d'uns nous comptes, el govern d'Illa va aconseguir aquesta setmana salvar la primera política del seu particular partit financer. L'executiu requeria un crèdit suplementari per afrontar la despesa de personal. Una injecció de 2.168 milions d'euros que s'ha aconseguit aprovar gràcies al suport d'ERC i dels comuns. A canvi, però, els socialdemòcrates han pactat mesures econòmiques de tall progressista.
El Govern català d'Illa aspirava a impulsar un únic paquet de 4.000 milions d'euros per sufragar les seues necessitats pressupostàries, però ERC va exigir que es fraccionaren. El primer ha vist la llum amb la contrapartida d'una reducció a l'Impost de la Renda de les Persones Físiques per aquells que tributen per sota de 33.000 euros anuals. Es tracta del 63% dels contribuents.
La mesura reclamada pels republicans desbanca Catalunya com al territori de l'Estat espanyol amb més pressió fiscal a sobre de les rendes baixes. Una mesura que ja estava contemplada en aquells comptes que va elaborar l'anterior administració republicana de l'independentista Pere Aragonès, i que van ser tombats pels comuns. Fou, de fet, el detonant d'un avanç electoral que va provocar l'eixida de l'independentisme de la comandància de la Generalitat de Catalunya.
Aquest baló d'oxigen financer ha estat possible també gràcies al vot afirmatiu dels comuns. La formació liderada al Parlament de Catalunya per la valenciana Jéssica Albiach ha obtingut com a contraprestació un augment de la taxa turística i un altre increment impositiu als grans tenidors —un dels actors que estan al focus de l'actual bomba de rellotgeria social que és l'accés a l'habitatge a zones urbanes o marcadament turistificades— quan adquirisquen immobles.
Només s'ha aconseguit aquest primer suplement financer, la Generalitat de Catalunya que pilota el socialdemòcrata Illa encara el repte de l'aprovació d'un segon paquet econòmic de 1.769 milions d'euros, amb els quals pagar les obligacions econòmiques de l'exercici 2025 i poder sufragar els compromisos llençats pel seu gabinet. La previsió és que les negociacions no triguen a activar-se arran de la necessitat d'aquesta vitamina dinerària per a l'administració catalana.
Amb Illa reforçat pel retorn d'empreses a Catalunya i tractant de sortir de l'atzucac de les problemàtiques constants al servei dels trens de proximitat —convertit en el primer maldecap important del seu mandat—, aquell dibuix d'una legislatura marcada per les relacions entre ERC i el PSC sembla estar complint-se fil per randa. El pacte financer n'és el darrer exemple.