Que Catalunya té la facultat i la capacitat d’obrir els debats territorials a l’Estat és una cosa que ningú, a aquestes alçades, discuteix. S’ha tornat a evidenciar aquestes darreres setmanes amb l’acord de finançament singular signat per Esquerra Republicana i PSC, un pacte que, de retruc, obliga el Govern espanyol a obrir el debat sobre la fins ara hibernada reforma del model de finançament. Tant País Valencià com les illes Balears fa anys que clamen en el desert per revisar un sistema que els ha perjudicat greument i que, especialment en el cas valencià, ha derivat en un deute inassumible.
La quitança del deute és, precisament, un dels temes que Pedro Sánchez vol posar damunt la taula en la reunió que el pròxim dia 4 mantindrà amb Carlos Mazón, dins la ronda de trobades amb els presidents autonòmics. A primera vista, el cap del Consell té bones i poderoses raons per acceptar l’oferiment de Sánchez: el País Valencià arrossega un deute públic de quasi 58.000 d’euros. Representa el 42,2% del seu PIB.
Recentment, el Síndic de Comptes va estimar que el 78% d’aquest passiu és derivat de l’infrafinançament. Els experts fa temps que adverteixen que una quitança del deute és indispensable per tornar a la senda de la viabilitat les finances autonòmiques valencianes. Dels quasi 58.000 milions de deute de la Generalitat, una mica més de 48.000 milions han estat contrets amb l’Estat.
Díaz Ayuso no es cansa de repetir el mantra que la seua comunitat «és el territori que més aporta al PIB»
En el Palau de la Generalitat són sabedors de la necessitat de desprendre’s d’aquest llast, per bé que en les últimes setmanes s’han esforçat per no situar aquesta demanda en el primer plànol, tal com li exigeixen els partits de l’oposició. El de la reestructuració del deute és un tema que incomoda el Partit Popular. En la reunió que els barons autonòmics del PP van mantenir a Madrid la primera setmana de setembre, Alberto Núñez Feijóo els va demanar que no entren a negociar aquesta qüestió.
No és, però, Feijóo qui més bel·ligerant s’ha mostrat en aquesta matèria. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, s’ha manifestat sempre en contra d’una quitança generalitzada del deute autonòmic, en considerar que és un tracte de favor cap a les autonomies sense disciplina financera. Davant les autonomies que acumulen passiu, ella sempre s’ha vantat de no haver recorregut al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), el mecanisme extraordinari de finançament que l’Estat va posar en marxa en temps de Cristóbal Montoro per evitar la seua fallida tècnica.
Siga com siga, la presidenta madrilenya aspira a marcar la pauta en el seu partit ara que el pastís sobre el finançament de les autonomies s’ha obert. En el ball de les sempre difícils negociacions per conciliar interessos diversos, vol, almenys, marcar el ritme. Com a presidenta de la Comunitat de Madrid, ella és, a hores d’ara, la persona amb més poder institucional dins el Partit Popular.
I, per això, davant de les reclamacions perifèriques, i, sobretot, davant d’un president del Govern espanyol que està obert a escoltar aquestes peticions, vol erigir-se en salvaguarda de l’essència pàtria. Com una Joana d’Arc vestida de chulapa. Perquè, com ella mateixa va dir allà el setembre de 2020, quan va voler imposar el seu criteri epidemiològic enmig de la gestió de la crisi de la pandèmia de la covid, «Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?».
L’Espanya castissa
Per tot això, a Isabel Díaz Ayuso li horroritza la possibilitat que Catalunya assolisca un model de finançament singular al marge de les autonomies del règim comú. Enfront de l’«avarícia» catalana, la presidenta madrilenya no es cansa de repetir el mantra que la seua comunitat «és el territori que més aporta al PIB» i també la més solidària amb la resta de territoris. «Som la comunitat que més aporta al Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. Ja estem en el 77%. Això ajuda a finançar hospitals i col·legis en 14 comunitats autònomes», recordava recentment en una intervenció del Fòrum ABC que va tenir lloc a la capital espanyola.
Allà va exposar algunes de les idees sobre les quals, darrerament, ha bastit la seua posició política i la seua cosmovisió de l’Estat. Paga la pena reproduir tot el fragment per capir-ne els matisos:
«Estem en un estat fortament descentralitzat i, per tant, crec que cal anar desterrant l’argument de la capitalitat per desprestigiar i menysprear el treball de la societat madrilenya, la qual, amb llibertat i moltes ganes ha arribat fins ací. Les nostres polítiques són altament reconeixibles, no basades en ideologia ni apriorismes. Es basen en valors, principis i un camí: el de la llibertat. Per això som respectuosos amb la persona, l’emprenedoria, l’estímul. Avui es creen 77 empreses cada dia. Som la porta d’entrada a la inversió estrangera a Espanya, i això serveix a la resta del país. Moltes voltes les nacions es mesuren per les seues capitals.
»No sé en quin moment hem entès que anar contra la capital d’Espanya és millor per ningú al nostre país. El 62% de la inversió estrangera entra per Madrid, i això redunda en altres zones del nostre territori. Tenim treballant 3,7 milions de persones, amb el deute més baix, almenys mentre l’enginyeria fiscal de la ministra Montero no ho impedisca (...).
Díaz Ayuso: "No ens cal cap singularitat ni tampoc cap concert. Madrid exerceix amb lleialtat i rigor la seua autonomia financera".
»Per afrontar tots aquests reptes necessitem recaptar més, i això implica una fórmula que coneixem tots: més ocupació, menys impostos, més llibertat. Amb seguretat jurídica i un govern responsable i confiable que tinga bons serveis públics i al servei d’Espanya. Res nou: el Madrid de sempre, amb més ganes que mai. Continuarem abaixant els impostos. Per això demano respecte a la voluntat dels madrilenys. Per tirar endavant, demanem polítiques liberals i no socialistes. No ens cal cap singularitat ni tampoc cap concert. Madrid exerceix amb lleialtat i rigor la seua autonomia financera, consagrada per la Constitució a l’abast de qualsevol altra regió. I ho fem sense descurar les nostres obligacions amb els ciutadans i la solidaritat amb la resta d’Espanya».
Ras i curt.
Una autonomia dopada
«La Comunitat de Madrid està dins del règim comú, sí. Però també és una comunitat privilegiada, gràcies al pes que l’Estat central té en la capital», explica Andrés García Reche, economista i exvicepresident executiu de l’Agència Valenciana de la Innovació, a més d’un observador sagaç dels fils que es mouen en la política. Recentment, García Reche publicà al mitjà digital Agenda Pública un detallat article titulat «L’efecte capitalitat i el finançament autonòmic: una mirada des de la perifèria». Hi explicava com la concentració d’institucions a la capital espanyola ha beneficiat i esperonat el dinamisme econòmic de la capital d’una forma determinant. O, el que és el mateix, que en la cursa per la competitivitat territorial, Madrid fa dècades que va dopat.
En realitat, García Reche només reiterava allò que ja han manifestat altres amb anterioritat. Perquè a Madrid hi ha tots els ministeris —amb el seu respectiu exèrcit de funcionaris—, el gruix dels organismes públics i autònoms —fins al paroxisme d’acollir allà la seu de Ports de l’Estat— o els principals òrgans judicials i financers. La llista és llarga: el Tribunal Constitucional, la Comissió Nacional del Mercat i la Competència, la Comissió Nacional del Mercat de Valors, el Banc d’Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear, la Biblioteca Nacional, la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre...
Segons el Butlletí estadístic del personal del servei de les administracions públiques, dels quasi 516.000 treballadors públics que hi ha a l’Estat, 150.000 fan feina a la capital espanyola. Són persones, en línies generals, amb remuneracions mitjanes i altes i una capacitat adquisitiva que reverbera en la resta de l’ecosistema econòmic.
Un percentatge ajuda a entendre més bé aquesta elefantiasi funcionarial: la Comunitat de Madrid té el 14% de la població espanyola, però concentra el 29,2% del total dels treballadors públics. És una diferència de més de 15 punts. Encara més: el 19,8% del total de funcionaris de les autonomies ho són d’organismes estatals. A Madrid aquest percentatge és del 38,8%. Al País Valencià és el 14,3% i a Catalunya del 8% (vegeu el gràfic).
«En la mesura que els centres de poder generen volums rellevants d’ocupació qualificada —tant pública com privada—, i salaris elevats, es generen les externalitats que aquestes ocupacions tenen com a consumidores intensives de serveis personals, tot ampliant-se també per aquesta via el procés d’aglomeració d’activitat», es pot llegir en l’informe Madrid: capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal, publicat per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques i que va ser el primer estudi que, de forma detallada, aportava xifres a l’anomenat efecte capitalitat.
Aspirar i ennuegar
«La Comunitat de Madrid critica les autonomies que aspiren a la singularitat o que reclamen la quitança del deute a partir de dos arguments: la igualtat i la solidaritat. Però és que resulta que s’ha donat una concentració de poder polític i institucional a Madrid que ha tingut com a conseqüència la concentració, també, del poder i el capital privat. A això li has de sumar, encara, un disseny radial de les infraestructures. De quina igualtat entre territoris parla la senyora Ayuso?», es pregunta, retòricament, Rafa Beneyto, exdirector general de Tributs de la Generalitat Valenciana i un dels experts en finançament de les Corts Valencianes.
Perquè, al capdavall, és allà on hi ha els poders públics —i, per tant, és allà on es prenen les decisions— que els interessa situar-se a aquells que volen fer negocis. Les multinacionals i, especialment, les companyies que fonamenten el seu negoci en les concessions públiques, tenen un gran incentiu per radicar-se allà on es mouen els fils. En l’actualitat, Madrid és la seu de 91 empreses de més de 5.000 treballadors. És més del 50% de totes les que estan radicades a l’Estat.
Això, alhora, atrau treballadors ben formats. Segons explica Josep Reyner a Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: Una situació a revertir, Madrid és l’autonomia que concentra més població d’altres comunitats amb formació universitària. El 52% dels treballadors procedents d’altres autonomies són universitaris (el percentatge és del 27,1% en el cas català; del 26,2% tant en el valencià com en el balear, els percentatges més baixos de l’Estat). El resultat és que Madrid és el major pol d’atracció de talent professional i universitari, principalment en detriment de comunitats del centre i del sud peninsular. Aquests treballadors ben formats són, a més, els qui més poder adquisitiu tenen.
L’efecte capitalitat també s’estén a l’àmbit de l’oferta cultural. Madrid també és una aspiradora cultural segons les dades d’un estudi dels professors Joaquim-Rius Ulldemolins i Vicent Flor, de la Universitat de València. Hi analitzaven, amb dades de 2019, a quines institucions es destinaven els recursos del Ministeri de Cultura. Les dades eren demolidores: el 87,7% dels diners dedicats a museus, centres d’art, teatres i auditoris van anar a parar a institucions radicades a Madrid.
«Hi ha una singularitat madrilenya, tant en termes de capital com en termes institucionals. En un país descentralitzat com és Espanya, no té cap sentit que hi haja una comunitat autònoma uniprovincial que siga la capital. Podria haver-hi un districte federal o una autonomia com Castella o Castella la Nova», explica Germà Bel, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona i autor d’Espanya, capital París, un llibre on explicava, fil per randa, com el disseny de les infraestructures a Espanya havia tingut com a objectiu apuntalar Madrid com a capital administrativa de l’Estat.
Disbauxa fiscal
Fet i fet, ha permès a la Comunitat de Madrid, des dels temps d’Esperanza Aguirre, desplegar una política fiscal molt laxa. Aguirre, com després Cifuentes i ara Díaz Ayuso, han fet de la baixada d’impostos la bandera de la seua gestió. Madrid té a hores d’ara els tipus
Gràcies als efectes de la capitalitat, Madrid aplica els tipus impositius més baixos d'Espanya.
impositius més baixos d’Espanya. I això és així per a les rendes baixes, però també i, sobretot, per a les rendes més altes. Així, un ciutadà madrileny amb rendes del treball de 160.000 euros, pagaria en la declaració de la renda, 56.681 euros, per 63.784 que desembutxacaria un valencià o 60.431, un català. En la forqueta alta, dels qui ingressen 600.000 per la seua feina, un madrileny desembutxacaria 251.768 euros, per 298.014 que pagaria un valencià; 277.311, un català, i 272.898, un balear, segons el Panorama de la Fiscalitat Autonòmica i Foral de 2024 que publica anualment el servei d’estudis del Col·legi d’Economistes d’Espanya.
Si aquesta política fiscal és viable és, en bona mesura, gràcies a la capacitat parcialment artificial de generar rendes altes que li ha atorgat la seua condició de capital. O el que és el mateix: gràcies al fet de comptar amb molts contribuents de rendes mitjanes i altes.
Madrid és, a hores d’ara, l’autonomia que aplica els tipus més baixos de l’Estat en l’impost de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats i, en l’impost de successions i donacions aplica la segona bonificació més elevada —només per darrere de Cantàbria— per als familiars més pròxims, a més d’una altra bonificació per als familiars de segon grau.
Una menció a banda mereix l’impost de patrimoni, suprimit pels governs madrilenys de la dreta fins que el govern de Pedro Sánchez va aplicar l’impost a les grans fortunes. Mentre va estar activa la bonificació, viure a Madrid i ser ric era una ganga. Mentre un valencià amb un patrimoni de 4 milions d’euros havia de pagar, cada any, 49.766 en fer la declaració de la renda, o 41.943 en el cas d’un català, un madrileny havia de desembutxacar zero euros.
El 42,44% dels canvis de residència de persones riques dins el territori espanyol van tenir com a destinació Madrid
Tot plegat és el que s’ha anomenat dúmping fiscal, és a dir, la situació en la qual una autonomia es beneficia dels seus avantatges de partida per fer competència deslleial a la resta dels territoris. Ha estat aquest dúmping fiscal el que ha provocat la fuga de capitals i rendes des d’autonomies amb una fiscalitat més dura cap a Madrid.
La capital espanyola té una gran capacitat d’atraure els contribuents considerats rics, segons les dades de l’Institut d’Estudis Fiscals, que va analitzar les migracions internes produïdes per aquesta causa en el període 2006-2019. Així, el 42,44% dels canvis de residència de persones riques que es van donar dins el territori espanyol van tenir com a destinació Madrid. De les 2.554 persones de rendes altes que es van instal·lar en la Comunitat de Madrid, 228 procedien de les Balears, 366 de Catalunya i 283 del País Valencià.
No són poques les veus que posen l’èmfasi en l’anomalia que significa tot plegat. Una anomalia que, en tot cas, ha servit perquè la Comunitat de Madrid esdevinga una potència econòmica i, per tant, una aportadora aparentment neta als recursos de què disposa el model de finançament, tal com s’encarrega de recordar, cada volta que té ocasió, Isabel Díaz Ayuso. «S’ha de reconèixer que les aportacions anuals, sota la forma de fluxos de renda, que fa ara la Comunitat de Madrid, al sistema de finançament autonòmic (al voltant de 10.000 milions d’euros anuals), ho són gràcies a un PIB, i un PIB per capita que no seria el que és sense l’aportació prèvia de abundosos fluxos de renda a aquella, per part de tots els espanyols, de forma recurrent, al llarg dels segles i, particularment, dels darrers 40 anys», escriu García Reche en l’article abans esmentat.
Tanmateix, enmig de l’embolic per la singularitat catalana i la hipotètica reforma del model de finançament de les autonomies de règim comú, ningú sembla parar atenció a la peculiaritat madrilenya. La seua posició de privilegi es passa per alt en el debat públic, a pesar de ser un element de distorsió i inequitat molt evident. Ningú no qüestiona el seu particular statu quo. Perquè, com diu Rafa Beneyto, «Madrid és Espanya, però és més Espanya que ningú».